E
CARLES MANERA ERBINA
Aquesta vegada ha estat bo de fer trobar aparcament prop de l’anterior Conselleria de Treball. Dret, a la porta, amb la jovenĂvola motxilla penjada a l’esquena i l’inevitable mòbil a les mans, en Carles ens acull amatent. Protegits darrere les mascaretes ens presentam i ens acomodam a una sala silenciosa disposats a compartir una estona de saviesa.
Regirats per l’extens currĂculum que hem vist a Internet, li demanam que ell ens en faci dos cèntims mentre li treim unes fotos i li donam quatre dades de la nostra revista i ell ens valora la web Illaglobal.
Per fer-ho clar i ras, ara tenc 63 anys, som doctor en Història per la Universitat de les Illes Balears i doctor en Economia per la Universitat de Barcelona i catedrĂ tic d’Història Econòmica en el Departament d’Economia Aplicada de la Universitat, la UIB. L’any 2003 em varen concedir el Premi Catalunya d’Economia; Ă©s el premi mĂ©s important que es concedeix en l’à mbit dels PaĂŻsos Catalans sobre temes d’economia. He publicat articles a diverses plataformes cientĂfiques, com ara revistes internacionals reconegudes en el camp de l’Economia.
La teva tesi doctoral?
La d’Història fou sobre el procés de formació de la burgesia comercial i les seves xarxes de negoci. La d’Economia versà sobre el creixement econòmic de Mallorca. Des de l’any 1700 a l’any 2000. Aquesta investigació és la que va merèixer el Premi Catalunya d’Economia.
Has visitat molts de països en la teva trajectòria professional?
Per no allargar-ho molt: Vaig estar convidat a la London School of Economics durant sis mesos com a Investigador Visitant; després he estat cinc mesos com a Professor Visitant a la Universitat de Barcelona. Quinze dies com a Professor Visitant a la Universitat Politècnica de Gdanks, a Polònia; i quinze dies a l’Institut Europeu Universitari de Florència. Quatre mesos a la New School for Social Research de New York. Aquà és on ensenyava, per exemple, Hannah Arendt. Es tracta d’una universitat molt progressista de la ”Big Apple” de New York.
I això seria el més substancial.
Diga’ns alguna cosa que no poses habitualment en el currĂculum i que t’ha marcat.
A mi m’ha marcat molt la meva estada a Centreamèrica. Molt. Me’n vaig anar el juliol del 79 amb el Front Sandinista i hi vaig esser un any i escaig; fins a l’octubre de l’any vuitanta. Vaig esser a Nicaragua i a El Salvador i vaig fer una activitat polĂtica.
Tens alguna activitat social, alguna militĂ ncia?
Una milità ncia orgà nica no l’he tinguda mai. Sempre he estat una persona d’esquerres, progressista; molt influenciat per Marx, però també per Keynes i Schumpeter, dos economistes de referència per a mi. Des de fa uns anys, no molts, estic militant en el PSOE. Sempre he anat molt per lliure. Tenia bones relacions amb el PCE vaig conèixer fa molts d’anys en Josep Valero en el “Casal Mallorca-Cuba” i na Francisca Bosch, entre altres dirigents. Però, jo no era un militant ni he participat en la Transició ni he fet res de tot això. No me “penjo” medalles que no me corresponen.
Però has participat en activitats acadèmiques; en grups d’economia crĂtica…
SĂ… sĂ; això sĂ. Tinc relaciĂł amb “Economistas Frente a la Crisis”, que Ă©s un grup d’economistes que tĂ© una xarxa per tot Espanya. SĂłn economistes heterodoxes, crĂtics amb la situaciĂł. Això es va generar a partir dels anys 2008-2009. Aquesta Ă©s una connexiĂł rellevant, de caire professional però amb clares derivades polĂtiques. A mĂ©s de revistes per estar informat sobre tot el que es pensa i s’escriu sobre economia crĂtica.
Dins tu, com es desperta la consciència polĂtica?
Des de molt jovenet. Jo tinc uns orĂgens molt humils; de classe treballadora, mon pare era depenent i ma mare feia les tasques de la casa. El meu pare va morir quan jo tenia nou anys, i ma mare va quedar amb una pensiĂł de viudetat misèrrima, i des dels deu anys en vaig haver d’espavilar. Als quinze o setze anys ja vaig començar a fer feina i estudiar, simultaniejar les dues coses. Vaig estudiar sempre amb beques. És una reflexiĂł curiosa, perquè la vaig fer de jovenet: que l’estudi em podia treure de la situaciĂł de dificultat que vivĂem a ca nostra. Jo record la cura en apagar els llums, menjar d’una manera moderada, vestir a la moda… ni de conya! Els Reis Mags, per mi varen acabar als deu anys; desprĂ©s ja no vaig tenir-ne. Em compraven coses Ăştils. Tot això marca molt. EstĂ s en el col·legi i veus que els altres se’n van de viatge d’estudis… i tu no pots. I tampoc li dius a ta mare perquè saps que no pot. Tot això et fa madurar de forma precipitada. La gran sort que vaig tenir Ă©s que ma mare era una persona molt afectuosa i tenĂem una relaciĂł molt intensa, de gran complicitat per la situaciĂł que vivĂem. Sempre vaig tenir molta estimaciĂł a ca nostra; això Ă©s molt important per a un nin. Això em va ajudar molt. Aleshores vaig anar agafant consciència: jo som un nin d’orĂgens humils, amb dificultats, i em vaig haver d’espavilar. Com li ha passat, per altra banda, a moltĂssima gent.
Aquesta fidelitat als teus orĂgens ha bategat dins tu?
Absolutament. El tema de l’origen de classe el tinc arrelat al meu ADN. Totes les coses les acabo filtrant per un comportament de classe. I ho trasllat als meus fills, i penso que ells tambĂ© tenen molt clar quins sĂłn els seus orĂgens. El tema de classe, per a mi, Ă©s determinant. La posiciĂł que ocupes en aquesta societat, allĂ d’on provens, això no ho pots oblidar mai. No s’hauria d’oblidar mai. Quan es veu gent que ho passa malament i resisteix, un s’emociona. Jo admir molt la gent resilient, la gent amb capacitat de resistir, d’encarar les dificultats. Moltes vegades pensem que la vida estĂ plena d’èxits, que Ă©s el que es valora, quan del que es tracta Ă©s de saber gestionar els fracassos.
Has anat deixant companys de cam� Perquè el primer objectiu del pobre és fugir de la pobresa?
SĂ, clar. Per exemple, en el meu cas (ja dic que n’hi ha molt mĂ©s que sĂłn mĂ©s representatius) el que jo volia era que a casa meva no es patĂs tant; aleshores jo volia donar tranqui·litat econòmica, i això implicava no demanar el que no podies demanar, no exigir el que no et podien donar… I fer el que havies de fer, que era estudiar; no en quedava altra. La manera que tenim els que provenim de classe humil Ă©s la nostra formaciĂł, que ens permet arribar a cotes a les quals no arribarĂem per qĂĽestiĂł d’origen familiar o de patrimoni. Sempre dic que els rics, o els que neixen a cases amb possibilitats fermes, la gent es pot equivocar, perquè hi ha xarxes. A les cases de la gent mĂ©s vulnerable, les errades es paguen molt cares: no hi ha xarxes possibles.
Pegam un bot i mos n’anam a Centreamèrica. Tu vares viure de prop la Revolució Sandinista. Com veus la situació actual?
Molt decebedor. Molt decebedor i decepcionant! Vaig conèixer tot el procés en els seus inicis, perquè jo vaig arribar a Managua l’agost de 1979. Veure com ha derivat vers una situació tirà nica és terrible. L’Ortega ha esdevingut un dictador, un tirà que massacra el seu poble, pel que deia haver lluitat. És lamentable i penses: et jugues la vida per acabar en aquesta tirania?
No sabem si es pot fer un “a pari”, però veient com els grossos es mengen aquests petits en aquelles terres, podrĂem pensar que aquĂ podem fer poques coses sense Catalunya, Espanya, Europa? Estam fermats curts?
M’interessa aquesta pregunta. Pel que es refereix a les Illes, la impressiĂł que jo tinc Ă©s que som un poble que tenim un autoodi molt acendrat. No es tracta sols d’un autoodi estrictament cultural, tambĂ© Ă©s un autoodi econòmic. Pensar que els altres ho fan millor que nosaltres, que nosaltres no hi podem fer res, que nosaltres estam sotmesos a altres forces…
Jo crec que això Ă©s una llĂ stima, perquè aquĂ històricament s’ha demostrat que hi ha hagut iniciatives, emprenedoria… Emprenedoria per part dels empresaris i tambĂ© per part de la classe obrera. Perquè, una de les altres coses que s’ha dit Ă©s que aquĂ no existia classe obrera; que, prĂ cticament, el turisme de masses ve del no-res. És un bolet que creix els anys seixanta i que abans hi havia una societat de pagesos explotats, incultes, junt senyors aristòcrates que vivien en una època daurada, tot i que decadent. Ha fet molt de mal “L’Illa de la calma” d’en Santiago Rossinyol, un anti-industrialista convençut, i les obres d’en Villalonga.
Jo crec que han fet molt de mal des d’un poc de vista sociològic i econòmic, però tambĂ© cultural; perquè la imatge que s’acaba donant Ă©s la del terratinent, el senyor que estĂ en decadència, un sĂmil del Gatopardo de Lampedusa, aquestes analogies que tantes vegades s’han invocat. Però que porten a una visiĂł antidialèctica del procĂ©s històric i econòmic mallorquĂ. Els pagesos, manipulats i ignorants, junt amb els artesans, es condensaven en tomar ametles, collir olives, o fer tasques artesanals domèstiques, sense pulsions ni socials ni de mercat.
No, aquĂ hi havia molta mĂ©s cosa. Molta mĂ©s ebulliciĂł: un formigueig constant d’activitat econòmica i, tambĂ©, de respostes socials. AquĂ hi havia una inventiva de la classe obrera important (que nosaltres hem estudiat en el nostre grup d’investigaciĂł). Inventiva per fer mĂ quines, enginys i de fer patents; mĂ©s de vuit-centes patents hi ha comptabilitzades des de finals del segle XIX. La major part d’elles fetes des de l’artesania mĂ©s humil. MĂ quines de repuntar sabates, per exemple, emulant les mĂ quines americanes, aquĂ es feien. Les perles, que suposaven tecnologia pròpia. Tot això Ă©s tecnologia interna, adaptativa de la tecnologia avançada en aquells sectors que es feia a altres indrets; i estĂ feta des de les Illes i per gent d’aquĂ. La qual cosa demostra, un cop mĂ©s, que el fet de ser illes no ens ha fet aĂŻllats ni isolats de l’economia mundial ni dels avatars socials que la sacsejaven.
Les mà quines que s’utilitzaven per repuntar sabates es fabricaven a Llucmajor. Hi ha mà quines que duen una placa de ferro amb el nom del taller de Llucmajor. Hi ha una capacitat d’emprenedoria i d’iniciativa que s’ha silenciat sistemà ticament. Perquè el discurs dominant ha estat: els hotelers ens han tret de la misèria. Abans es menjaven garrofes i s’anava amb espardenyes fins que el turisme irromp. Això és fals des d’un punt de vista econòmic.
A la nostra recerca es demostra, i en el Premi de Catalunya d’Economia ho va emfatitzar molt el Jurat, que Mallorca no era una illa tant en calma com la gent es pensava. Que aquà hi havia lluites obreres, hi havia protestes, hi havia organització. Tot producte d’una determinada estructura econòmica. Clar, quan venien els inspectors de Treball, des de Madrid a revisar les fà briques i tallers mallorquins, deien que “era como en Cataluña, pero en pequeño”; textualment. És ver que no hi havia grans complexos, però hi havia fà briques de tres-centes i quatre-centes persones.
Hi havia consciència de classe, lluita obrera, empresaris emprenedors: tot el que identifiquem com a societat industrial, burgesa. És la intrahistòria que sistemà ticament desconeixem perquè ens auto-odiam; perquè no reivindiquem això. Els catalans i els bascs reivindiquen el seu passat econòmic i social: la seva burgesia, la seva cultura burgesa, els habitatges modernistes; els bascs els bancs, Neguri, tot això que els identifica, com a classe i si se m’apura, com a poble.
I entre nosaltres, fins que va arribar el turisme de masses, quin empresari hi havia, quin empresari anomenaven? En Joan March, i ningĂş mĂ©s. I no era l’únic. Jo crec que reivindicar el passat econòmic de les nostres illes, i situar-lo en el seu context europeu, això Ă©s un discurs molt poderĂłs en l’Ă mbit alternatiu, que, endemĂ©s, estĂ avalat per la ciència; no Ă©s que t’ho inventis, no fas una economia inventiva, una història econòmica inventiva; això estĂ demostrat. Aleshores te n’adones de la importĂ ncia que tenen aquestes experiències.
I a l’escola s’ensenya tot això? La gent no ho valora perquè no ho sap.
És clar. Fixeu-vos que en el debat sobre la diversificaciĂł de l’economia balear, que tĂ© molts matisos, es parla des de sectors significatius de l’empresariat; però tambĂ© des d’à mbits de l’esquerra. D’alguna manera, el missatge sovint Ă©s: vosaltres què voleu, tornar a pujar als garrovers, tornar a allò? Com Ă©s obvi, no es tracta d’això. Però quan es diu, es fa amb to despectiu. La feina que es feia abans era ja prou diversificada, i no Ăşnicament agrĂcola: a Mallorca, l’any 1930, el 30% de la poblaciĂł activa era industrial-manufacturera. Un nivell molt similar a Catalunya. La renda per cĂ pita de les Illes Balears els anys 30 (això estĂ publicat per la FundaciĂł BBVA) estava en el quart o cinquè lloc del “ranking”. Sabates, teles, flassades, sabons, metal·lĂşrgia lleugera, agro-alimentaciĂł: aquest era el mosaic ample i consistent del sector secundari illenc. Esteva, Sales, Ribas, Maneu... SĂłn alguns dels noms emblemĂ tics dels “capitans” industrials, que diria el gran historiador Eric Hobsbawm, de Mallorca.
Vivim millor ara que els anys trenta? És clar que sĂ. I els catalans tambĂ©, i els bascs i els anglesos. És absurd fer aquestes comparances; això Ă©s el que la gent compara per a desqualificar. Les coses s’ha de contrastar de manera simètrica, no ahistòrica.
A les Jornades de Moviment Obrer, organitzades per les Fundacions Darder Mascaró, a la jornada dedicada als moviments obrers a l’època de 1917, tots parlen dels conflictes que hi va haver (vagues, crisi de subsistència, vagues generals, organització de les diverses branques, extensió a pobles).
La tesi doctoral d’en Ramon Molina, que tracta del nivell de vida, demostra que va ser precisament aquĂ quan el salari va pujar. Per la reivindicaciĂł obrera. Tot això ho ignorem o ho volem ignorar; i no hi ha una reivindicaciĂł no nomĂ©s històrica, sinĂł polĂtica. Jo crec que s’ha de rememorar tot. S’ha de reivindicar que hi havia una burgesia. Alguns escriptors diuen que no; als escriptors els hi agrada viure en una bombolla idĂl·lica i romĂ ntica, un relat que apuntala algunes de les seves obres: aquĂ no hi havia res, diuen, fins al punt que es compara Mallorca amb Sicilia, quan tenen evolucions i condicionants totalment distints.
I el contraban?
El contraban el feia tothom a la MediterrĂ nia. Quan un va a un congrĂ©s de temes empresarials a escala europea, la gent t’estĂ dient: “Com aixĂ no estudieu en Joan March?” Un empresari interessantĂssim. I què pensem d’en Joan March? Doncs, de bell nou, el tòpic: “pirata del Mediterraneo”, contrabandista… Hi ha mĂ©s coses darrere dels empresaris. Reivindicar la seva experiència empresarial, que comportava destresa econòmica i elevada explotaciĂł de la classe treballadora, Ă©s a dir, les dues baules de les societats industrials, Ă©s el contrapunt a la Mallorca estricta dels senyors, els nobles, els botifarres, tot en una parsimònia ordenada, sense aldarulls, amb uns codis feudals inamovibles. BĂ©, i tambĂ© hi havia en March. Però i els altres? Sabeu què n’hi havia aquĂ d’empresaris que feien feina, que exportaven. I, no ho hem de perdre de vista: que explotaven amb baixos salaris, incorporaciĂł de nins als processos productius, Ă©s a dir, el que podem trobar a d’altres indrets europeus. NomĂ©s una dada pot ser il·lustrativa: de cada cent pessetes que sortien pel port de Palma, cinquanta-set eren productes industrials.
Els polĂtics tenen consciència d’això?
No, no els interessa. Els interessa l’immediat, el dia a dia, cosa que es comprèn per altra banda. L’únic polĂtic que he conegut i que ha demostrat interès pels processos històrico-econòmics, va ser n’Ernest Lluch, que va escriure dos articles a “La Vanguardia” sobre el creixement econòmic de les Illes des d’una perspectiva històrica. Jo era amic de n’Ernest i conversĂ vem molt a Menorca sobre tot això; i jo li explicava les investigacions que estava fent. I ell va escriure aquests dos articles reivindicant el dinamisme econòmic de les Illes Balears. Dient que aquĂ hi havia una muniĂł d’activitats econòmiques, de trĂ fec de tota casta, de molta activitat, que ha estat ignorada, silenciada, o simplement arraconada; perquè no interessa, tal vegada, esbucar el mite que ens hem forjat nosaltres mateixos.
Ara es torna a parlar de re-localitzaciĂł…
És difĂcil, molt difĂcil. Jo en això aniria un poc alerta, perquè el cost que pot representar re-localitzar pot esser molt alt.
Però Ă©s una paraula mĂ gica…
És el que en el CES (Consell Econòmic i Social) diem: que hi ha massa conceptes que estan buits de contingut. El concepte de “diversificaciĂł econòmica”, per exemple: diversificam què? On? En concret: En Bio-tecnologia; bĂ©, però hem de fer investigaciĂł d’això. La ciència ha d’ajudar a la polĂtica. Ciència i PolĂtica haurien de ser un binomi essencial.
Potser cal recordar que, fa un parell d’anys un col·lectiu de mĂ©s de set-cents membres, molt prestigiat, notava un cert malestar en el seu interior i va encarregar a un gabinet psicopedagògic que li elaborĂ©s un estudi. La conclusiĂł va ser: el seixanta per cent dels vostres membres serveixen per fer oposiciĂł, per criticar, ara, per gestionar, per aportar…
AquĂ hi ha la dificultat: tu què aportes? Què faries tu? Quina alternativa tens? Lo de la re-localitzaciĂł Ă©s un altre concepte vacu. Què hem de relocalitzar, la inversiĂł del calçat, la indĂşstria agroalimentĂ ria? Què costa fer això? Hi haurĂ gent aquĂ? Hi haurĂ gent que voldrĂ fer feina allĂ , en aquell lloc i deixarĂ altres feines? Estam parlant d’un tema, que no dic que no s’hagi de discutir, però no Ă©s tan senzill. És que sembla que això es fa amb un decret llei i l’endemĂ … ja diversifiquem la nostra economia per art de mĂ gia. Això no Ă©s tan fĂ cil en economia; les transicions econòmiques sĂłn lentes. No es fan d’un dia per l’altre; i tenen costos.
Potser són lentes i rà pides a la vegada. Es bo de fer preveure on serem d’aquà a cinc anys?
No, no Ă©s gens fĂ cil fer-ho això. Hi ha dues coses que hem de tenir en compte: el risc es pot mesurar, la incertesa no. Estam en una època d’incertesa. Es pot mesurar el risc, les assegurances ho fan: assegur la meva casa per dos o per quatre anys i això em costa una prima de risc. Però la incertesa Ă©s imprevisible; tu no saps el que et passarĂ . Fa sis mesos ningĂş sabia el que estĂ passant ara; basta veure això! El que pots marcar sĂłn lĂnies, tendències, de mig i llarg termini; però l’immediat estĂ subjecte a moltes consideracions, molts d’avatars, que sĂłn incontrolables; no sabem el que pot succeir. Per tant, la gent que tĂ© varetes mĂ giques, respostes perfectes i coherents, i exigeix… jo, d’entrada, desconfio. Desconfio perquè això no Ă©s fĂ cil!
Alguns qualifiquen el que ha passat com el col·lapse del capitalisme. Tu, com historiador, creus que estam en una situació de col·lapse?
Jo crec que no. AquĂ hi ha un gran debat entre l’economia marxista sobre això. Hi ha autors que parlen des de fa quaranta anys de què el capitalisme estĂ a punt d’enfonsar-se. Jo crec que no, el capitalisme Ă©s un ens que s’assimila molt a un ens biològic, capaç de mutar, de canviar, de readaptar-se…
D’humanitzar-se?
… (somriu) Bono, es va humanitzar des dels 45 fins als 70 del segle passat. Si entenem per humanitzar la capacitat de redistribuir; de redistribuir renda. No hi ha dubtes que des del 45 fins als setanta-cinc, mĂ©s o menys trenta-cinc anys, amb economies de perfil keynesiĂ , va permetre a l’economia no Ăşnicament crĂ©ixer, sinĂł tambĂ© redistribuir: estat del benestar, salaris alts, millores socials, salut per a tothom, educaciĂł. El problema Ă©s saber si ara serem capaços de continuar per aquesta senda. Perquè el neoliberalisme ha fet molt de mal en això; ha fet creure, equivocadament, que l’estat Ă©s un problema i que el que s’ha de fer Ă©s dinamitzar el mercat. I el mercat tot sol no ajuda.
L’economia és una ciència asèptica i objectiva?
No, no Ă©s una ciència exacta. Els economistes es creuen que sĂłn els fĂsics de les ciències socials, perquè utilitzen matemĂ tiques, però moltes vegades les matemĂ tiques sĂłn un fi en si mateix, en lloc d’una eina. Jo crec que sĂłn necessĂ ries mentalment, però moltes vegades volem vestir una obvietat amb una equaciĂł, que pot ser prescindible. Trobes moltĂssims col·legues que escriuen un article cientĂfic, ple de fĂłrmules, regressions i equacions diverses, i al final diu una cosa que es podria fer amb una regla de tres; simplifico, ho reconec. Això Ă©s perquè hi ha un cert complex d’inferioritat. Jo crec que hi ha disciplines, com la filosofia, la història, que sĂłn mĂ©s complexes, tenen mĂ©s matisos; l’economia, tal com estĂ muntada ara i s’ensenya a les facultats, Ă©s excessivament simple; molt simple. Preveu que tothom Ă©s racional, que tothom tĂ© la mateixa informaciĂł; i això Ă©s un error perquè no tothom tĂ© informaciĂł simètrica. Això ho veiem cada dia: hi ha gent que tĂ© informaciĂł i juga amb ella, i hi ha gent que no en tenim. Per tant, no estam en la mateixa situaciĂł. Per tant, això no Ă©s objectiu. No es pot dir: la polĂtica econòmica millor de totes Ă©s aquesta i no n’hi ha d’altra. És el que ens han dit des dels anys setanta, des de l’època neoliberal: l’única polĂtica possible Ă©s aquesta, no n’hi ha d’altra. Això no Ă©s cert. És fals històricament. Clar, davant això no podem dir que Ă©s una ciència objectiva. No tĂ© lleis l’economia, lleis inexorables.
També deu dependre molt de les prioritats socials que es planteja l’economia.
Correcte. És que si l’economista no fa feina amb una visiĂł social i nomĂ©s fa feina amb un full de cĂ lcul, ho tradueix tot en nĂşmeros i perd de vista la realitat. Jo sempre dic als meus alumnes que han d’obrir les finestres, que han de mirar el que passa. Que Ă©s el que han fet els grans economistes del mĂłn de totes les tendències; des d’Adam Smith, Stuart Mill, Marx… tots han estat atents al que estava passant. Si s’estĂ en un despatx com si fos un laboratori, i s’estĂ tot just fent operacions matemĂ tiques sense mirar la realitat, que Ă©s dialèctica, les possibilitats d’errades sĂłn majĂşscules. Les han comeses entitats com el FMI i el Banc Mundial, entre d’altres.
Aquesta pandèmia ens ha fet descobrir l’Orient?
No, jo crec que ja estava ben descobert. L’avanç asiĂ tic ha estat una caracterĂstica des dels anys noranta. I la deslocalitzaciĂł hi tĂ© molt a veure en això. El mercat asiĂ tic Ă©s un mercat emergent i Ă©s un competidor seriĂłs dels Estats Units.
Quins corrents actuals poden conformar una economia crĂtica?
N’hi ha una molt important, que Ă©s l’Economia Ecològica. Jo crec que Ă©s clau atenent els reptes que tenim davant: el canvi climĂ tic, el desafiament ambiental. Aquesta Ă©s un corrent d’investigaciĂł i de treball molt potent. Hi ha molts d’economistes que hi estan fent feina de forma seriosa i molt bĂ© en aquest camp. Aquesta seria una via important. L’Economia de la InnovaciĂł seria una altra. Tot el que implica incorporar valor afegit a què estĂ s fent, amb el mĂnim cost ambiental possible; això Ă©s important. TambĂ© hi ha un corrent important d’economistes que estan fent feina per aquesta via; que pot esser mĂ©s ortodoxa, però que tambĂ© tĂ© un punt d’alternativa, perquè no se centra tot en l’economia financera, en l’economia convencional. DesprĂ©s hi ha tot el que afecta les Noves Industrialitzacions: veure de quina manera es pot abordar un procĂ©s de nova industrialitzaciĂł que se sustenti sobre sectors que no siguin agressius amb l’entorn: el que es diu el “New Green Deal” (la nova oportunitat verda). Això sembla que Europa teòricament ho tĂ© clar; fa falta veure si tota l’allau de doblers que ara s’estan fabricant per corregir el tema de la Covid19 es destinen correctament a aquests tipus d’activitats. No es destinen a corregir desequilibris financers estrictament. Per a mi la clau de tot Ă©s la inversiĂł.
Tu vares ser Conseller d’Economia, Hisenda i Innovació i vares viure una època de crisi, quina impressió tens d’aquella etapa?
Una gran recessiĂł, sĂ. Molt complicada. Quan estĂ s a l’altra banda del taulell Ă©s difĂcil. A mi l’experiència de la Conselleria m’ha servit per ser mĂ©s empĂ tic amb la gent que gestiona. L’entenc mĂ©s. Perquè jo vaig viure l’etapa del 2007 al 2011, la gran recessiĂł va esclatar el 2008 amb uns problemes financers brutals, i, a mĂ©s a mĂ©s, es varen destapar tots els casos de corrupciĂł. Es varen destapar des de la meva conselleria: NOOS, Palma Arena, etc. Tot això va ser un element de pressiĂł molt important per a l’equip d’Economia, Hisenda i InnovaciĂł. VĂ rem viure tota casta de pressions: dels sindicats, dels empresaris, dels proveĂŻdors, dels mateixos polĂtics… va ser complicat. Va ser una experiència molt interessant, però no tinc ganes de tornar-la viure. EstĂ molt bĂ© com experiència; vaig aprendre moltĂssim, moltĂssim, d’economia. Va esser un mĂ ster accelerat. Però tambĂ© vaig aprendre molt del comportament humĂ . Dels recursos humans, dels comportaments d’egoisme que hi ha en moltes “soflames” aparentment utòpiques i guapes, però que a darrere hi ha: “¿quĂ© hay de lo mĂo?”.
El problema, quan estĂ s gestionant les finances pĂşbliques, Ă©s que a tu la gent et ve sense embuts. Tu te’n pots anar a un Consell de Govern a conversar amb el President: “el meu projecte…!” Però, al final, com que tot es redueix a doblers, el que ha d’aprovar això Ă©s el responsable de finances, i li has d’explicar les coses com sĂłn. Jo tinc anècdotes molt sucoses en això; sucosĂssimes. Que et demostren la misèria de la gent. En el fons, no Ă©s preservar els llocs de feina, Ă©s “¿quĂ© hay de lo mĂo?” I problemes amb altes instĂ ncies de l’Estat, problemes seriosos relatius a herències, exempciĂł d’imposts. SĂłn temes que t’arriben i que has de saber dir que no; i aguantar les pressions. Ho vaig viure fotut.
I tĂ© uns costs personals…
SĂ, clar. Un cost personal; un cost de salut. Cost professional jo crec que manco, perquè essent honest, l’activitat que jo feia no distorsionava molt la meva formaciĂł. Jo no era conseller de Medi Ambient o d’Interior, era d’Economia, Hisenda i InnovaciĂł, tot això forma part de la meva formaciĂł; Ă©s un terreny en què jo em movia, no vos dirĂ© amb comoditat, però sĂ amb una certa seguretat. Molt distint que si et mous en una altra Ă rea que no coneixes i que t’has de posar al dia, has d’estudiar…
Com has anat a parar el CES (Consell Econòmic i Social)?
Una proposta que es va fer per part del Govern i que es va canalitzar mitjançant els sindicats en el Plenari del CES. És un altre lloc que no representa abandonar la meva cĂ tedra (quan vaig ser conseller vaig haver d’abandonar-ho tot; vaig estar en Serveis Especials, aquĂ ja no) i aleshores forma part del meu univers formatiu: economia, societat… encaixa. Si m’haguessin dit “presidir el Consell Consultiu” hauria dit que no, perquè no en tinc ni idea. El punt de partida Ă©s reconèixer quan no saps una cosa. Encara que sigui un cĂ rrec molt bo; vull dormir tranquil, saber que del que faig en tinc uns coneixements. Segur que he d’aprendre mĂ©s, però tinc uns coneixements bĂ sics que em permetran no fer grans desbarats; en farĂ© qualcun, però no grans desbarats.
Quin és el paper del CES l’any 2020?
Hauria de ser un paper central el del CES, perquè és un centre de trobada d’empresaris, sindicats i societat civil organitzada. En aquest aspecte hauria de ser una referència per a tothom; és un organisme de l’Estatut. No és una fundació privada, ni és una entitat empresarial de part, ni un col·lectiu professional. És una entitat de l’Estatut d’Autonomia, com la Sindicatura de Comptes o el Consell Consultiu, per tant, des del meu punt de vista, sigui qui sigui el seu President, el seu Secretari, la seva composició, el CES hauria de ser un referent orgà nic de la Comunitat Autònoma. Això intentam en el CES: que ho sigui!
Se sent acceptat el CES?
En aquests moments… teniu en compte que el CES ha estat desmantellat durant cinc anys, des del 2012 al 2017, per tant, el grau de desconeixença de l’entitat, el que s’havia guanyat fins al 2012 s’ha perdut en cinc anys. Del que tractam ara Ă©s de remuntar la situaciĂł; crec que ho estam aconseguint, però a costa de molt d’esforç.
Davant la crisi actual, cap a on apunta el CES?
D’entrada el Consell Econòmic i Social ha aportat tres documents immediats de conjuntura. Tres documents molt importants; dos d’ells s’han donat a conèixer, un tercer estĂ a l’espera d’una aprovaciĂł i desprĂ©s, encara que no sigui a expenses de la Covid19, el CES ha fet un estudi monumental, que Ă©s la “Prospectiva 20-30”. Ha aglutinat mĂ©s de quaranta cientĂfics, mĂ©s de 350 persones de les quatre illes l’han debatut, i ha estat un exercici modèlic, crec jo, de governança a força d’un esforç important de la gent del CES. Aleshores jo crec que hauria de ser un document de consulta irreemplaçable per part de la classe polĂtica, els empresaris i els sindicats.
Es tracta de què la gent s’ho prengui seriosament; fet amb un esforç considerable, fet amb la tranquil·litat de no tenir cap crisi que t’estreny, com ara, que tothom ha de fer coses perquè ha de donar una resposta.
Nosaltres ho hem fet amb molta “tranquil·litat” (entre cometes), però amb molta expeditesa perquè es faci rĂ pidament, no deixar dormir les coses, i ara pendents d’aprovar (esper que sigui aixĂ) el set de juliol del “Dictamen del 20-30”, que donarĂ una sèrie de propostes i de mesures al Govern, als agents econòmics i socials i a la societat civil sobre com es veu Balears d’aquĂ a deu anys i cap a quin rumb ens haurĂem d’orientar.
Tenint en compte la indefiniciĂł del moment…
Tenint en compte que estam marcats per la situaciĂł del moment, però hi ha una cosa molt clara: la incertesa actual et farĂ fer canvis i et dislocarĂ coses immediates, però has de tenir un horitzĂł de futur. Aquesta Comunitat Autònoma, suposem que es recuperi o que no es recuperi, que hi hagi un altre rebrot o el que sigui, però ha de pensar si el model que tĂ© de creixement Ă©s viable, si s’ha de repensar, si s’ha de remodelar… I això Ă©s el que implica una visiĂł estratègica.
Caldria recordar una frase d’en José Antoni Marina: “No basta con la experiencia, hay que querer aprender”.
Exactament, això Ă©s importantĂssim. Pensar que no ho saps tot. No hi ha d’haver una humilitat falsa; ha de ser una humilitat seriosa, honesta. Hi ha coses que no les sabem; i si no ho sabem, ho hem de dir. Una de les coses que mĂ©s he valorat d’aquest metge que fa de Coordinador de la Covid19 a Madrid Ă©s això. Li han fet preguntes i ha respost: això jo no ho sĂ©, però ho prepararĂ©, ho mirarĂ©. I no improvisar. Jo crec que la gran virtut que tĂ© el CES en aquest moment, des del meu punt de vista, Ă©s que no improvisa. Aporta coses a partir d’una anĂ lisi rigorosa i cientĂfica. Ens podem equivocar, com tothom, però estĂ fet honestament; i aleshores el “20-30” tendrĂ molts de defectes, però dĂłna moltes pautes. Si jo fos Conseller, ho agafaria sense dubtar, ara “doctores tiene la Iglesia” com se sol dir.
No es tracta només de marcar pautes, sinó de trobar recursos per anar fent les coses. El CES no és un organisme de gestió, però pot facilitar pautes que facilitin la gestió.
Ho deia en Pere Mascaró: “Bolletà i pressupost”.
En Pere MascarĂł, gran mestre de l’economia. Una de les persones humils, senzilla, que en sabia moltĂssim, i que sempre estava disposada a escoltar per a aprendre. Un gran amic.
L’entrevista acaba d’una forma sorprenent i única: En Carles agafa la motxilla i treu dos exemplars del seu plec de poemes «Punto de partida, poemas de amor y compromiso (Centroamérica – Mallorca 1979-81)» i ens en regala un per hom.
Clarearán los momentos.
La noche encerrará
su candil redondo.
…
Nada debe ser
Imperturbable.
Porque es mañana:
la nueva vida”.
Moltes grĂ cies, Carles!