E    Aina Torres (escriptora)

Ens han faltat referents femenins a la cultura”

Mercè Ginard i Curient

Aina Torres i Rexach (Barcelona 1984) és poeta, escriptora, periodista i gestora cultural. El seu darrer llibre, Dones Rebels (Sembra Llibres, València 2019), recupera de l’oblit un grapat de dones excepcionals del segle XX, entre les quals les mallorquines Aurora Picornell, Francisca Bosch i Rosa Bueno. Compromesa amb la causa feminista, ha creat amb la cantautora Meritxell Gené, l’espectacle poetico-musical Mirada Violeta.

Les protagonistes de Dones rebels són un grup molt ample: de diferents àmbits laborals i geogràfics. Com les vares triar?

Realment era molt difícil triar-ne vint-i-dues. Ho vaig fer amb dos criteris: que haguessin nascut més enllà de l’any 1900 i que ja no fossin vives. A aquestes dones, els van caient vels de silenci. El primer, evidentment, pel fet de ser dones, el segon vel és per la seva mort. La intenció era tornar-les a fer reviure a través d’aquest llibre. Vaig voler que també hi hagués diversitat de tipologia de dones: des d’escriptores fins a metgesses, sindicalistes, aviadores… Dones que van destacar en una societat monopolitzada pels homes: se n’esperava que es quedessin a casa, i en lloc d’això decideixen sortir en un espai públic que no només no els és permès, sinó que està dissenyat pels homes. Fan una triple jornada laboral: es dediquen a cuidar els fills i els marits, la professió i, a més a més, són escriptores, pintores… Aquesta és l’actitud heroica que s’està demanant a les dones, estar a tots els fronts i en un espai públic aliè. El que vol el llibre és tenir referents: ens han faltat referents femenins en la cultura.

Trobes que hi ha clixés respecte a la literatura escrita per dones?

Montserrat Roig va voler que les seves protagonistes fossin femenines, conscient que en faltaven. Això havia fet que les dones no ens poguéssim emmirallar en la literatura, ja que, la majoria de vegades, els protagonistes han estat masculins. Li deien que escrivia per a dones; semblava que les seves obres, com que tenien protagonistes femenines, només interessaven a les dones. En canvi, es donava per fet que els llibres amb protagonistes masculins eren universals. Era una manera de menystenir la literatura femenina. Hi ha una mentalitat misògina amagada; malauradament, el patriarcat el trobem a tot arreu.

Em pots citar un llibre imprescindible dins aquesta literatura?

Relacionat amb les escriptores que potser més he estudiat, diré dos llibres. Un de Maria Mercè Marçal, Sota el signe del drac: és un assaig sobre diferents temes i aleshores tracta molt del fet d’escriure i ser dona, de la necessitat de recuperar les que ens han precedit, de treure-les del silenci per tenir referents. El recomano exhaustivament. L’altre, també un assaig, és de Montserrat Roig: Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Explica com veu l’escriptura, com està condicionada pel fet de ser dona, i de per què va construir protagonistes femenines. Aquests dos llibres són una manera de conèixer per què escriuen i quines dificultats hi ha en el fet de ser dones i escriptores.

Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal…, quins altres referents literaris tens?

Maria Mercè Marçal es va adonar que la majoria de llibres que tenia a la prestatgeria eren d’autors masculins. Aleshores va agafar una prestatgeria buida i expressament la va voler anar omplint d’autores femenines. A partir d’aquesta base vaig anar investigant: de Maria Mercè Marçal vaig saltar a Felícia Fuster i a Montserrat Abelló; d’ella a Sylvia Plath i a Anne Sexton… Tinc un ventall de dones escriptores de referència que ha estat fruit de la voluntat d’anar buscant. També hi ha alguns poetes homes que m’encanten, com Màrius Sampere o Dylan Thomas. M’agrada la poesia que juga amb les imatges. Molta gent es pensa que a la poesia sempre li hem de buscar un sentit racional. Però veiem un quadre i no tenim necessitat d’intentar entendre’l. Ens deixem portar per l’impuls que ens transmet estèticament. La poesia m’agrada així: no sempre has de cercar un sentit racional; m’agrada l’impacte estètic de les imatges, les paraules i la dialèctica. L’art és buscar aquest sacseig. M’agrada la poesia de dones pel fet de ser de dones, per haver estat silenciades, m’hi sento identificada. Però hi ha homes poetes que tenen la mateixa visió de la poesia que jo, i també m’hi sento vinculada.

 

Quins plans de futur tens? Potser un, Dones Rebels II?

No ho descarto. He gaudit molt fent el llibre. Ha estat molt bonic anar estirant el fil i reconstruint les seves vides. He tingut la sensació de fer justícia: les famílies han estat molt contentes quan els he explicat que recuperaria la mare o l’àvia. Em ve molt de gust, perquè tinc la sensació que en queden moltes per redescobrir. Però just ara he començat un nou llibre de poesia. Realment el faig per necessitat. Dones rebels ha estat per implicació política; la poesia és una qüestió més visceral, escric perquè necessito fer-ho, em surt de dintre, de manera més impulsiva. El nou poemari m’està sortint molt ràpidament: tot aquest estiu he recollit sensacions, idees, imatges… Ara tots els poemes em surten a raig. Espero tenir-lo acabat aviat, d’aquí a uns mesos, i poder-lo ja recitar, és el més bonic. Estic molt il·lusionada.

 

La poesia és una qüestió visceral, escric perquè necessito fer-ho.”