Gabriel Alomar és un dels nostres poetes importants. Potser és la frase amb què convé començar qualsevol escrit sobre l’obra en vers d’aquest intel·lectual polifacètic. I convé fer-ho perquè la poesia d’Alomar queda com amagada darrere moltes capes: darrere la importància de la seva obra assagística i periodística, darrere la dificultat de la seva adscripció literària (ni modernista del tot ni noucentista del tot, o una mica de cada), i darrere figures tan venerades com Costa i Llobera o Joan Alcover. La pròpia biografia intel·lectual d’Alomar semblar deixar la seva poesia a l’ombra: és autor bàsicament d’un recull no gaire extens, La columna de foc, que va publicar el 1911, quan no havia fet els quaranta, i després del qual només es va dedicar al gènere de manera molt ocasional, com si fos una faceta literària que donava per tancada.
Llegim-lo, tanmateix. El primer que hi descobrirem és un poeta amb un domini del vers i de la llengua poètica que tenia poc a envejar als esmentats Costa i Alcover. Per aquí hi trobam, ves per on, un altre risc: l’acusació de ser un simple formalista, un importador de les formes escultòricament ben cisellades del parnassianisme francès o un orfebre de deliqüescències simbolistes. Només una lectura parcial de l’obra poètica de Gabriel Alomar podria justificar una consideració així. És cert que de vegades l’impuls decorativista sembla prevaldre per damunt els altres, és cert, però en molts d’altres casos les figuracions poètiques van íntimament lligades a les preocupacions de caire intel·lectual o ideològic. En alguns d’aquests casos, l’obra poètica d’Alomar assoleix els seus moments més feliços, tot desmentint el lloc comú segons el qual la poesia sempre hi perd quan tracta de servir de vehicle a posicions ideològiques: no hi ha veritats que serveixin sempre, quan parlam de poesia.
Voldria posar-ne l’exemple de dos poemes que podem llegir a la llum de les idees d’Alomar sobre la religió. El nostre home arrossega des de sempre una fama d’anticlerical no del tot injustificada. Conta Josep Maria Llompart que les beates del barri senyorial de Palma se senyaven quan topaven amb ell. També és coneguda l’animadversió que li professava mossèn Alcover, treballador infatigable, autor de tresors filològics valuosíssims i integrista catòlic recalcitrant. Antoni Serra, en la seva biografia d’Alomar, explica un episodi que situa l’arrel de l’anticlericalisme del nostre home a la infantesa. Mort son pare, el jove Gabriel i la seva germana Aina varen quedar a càrrec d’un oncle capellà. Quan Aina va emmalaltir de manera greu, l’oncle va insistir que se li administràs l’extremunció, contra el parer del mateix Alomar, que pensava que la cerimònia feriria de manera greu la sensibilitat de la germana. Finalment, el sagrament va ser administrat i la nina poc després va morir: Alomar, diu Serra, va prometre combatre l’Església tota la vida. Anècdotes a part, tant els textos programàtics més importants d’Alomar com molts dels seus articles deixen constància de la seva visió de l’Església com a enemiga d’allò que ell, bon regeneracionista, més desitjava per al seu poble: avanç i progrés. La religió és, en el que és essencial, obscurantisme.
Els dos poemes que volia proposar, com a aproximació a l’obra poètica de Gabriel Alomar en aquest context d’una publicació sobre les diferents facetes de la seva figura, són “Consagració” i “La visió de Getsemaní”, tot dos pertanyents a “Epigrammata”, la secció central de La columna de foc, que inclou les composicions més breus, sonets en gairebé tots els casos. Començam, en l’ordre invers en què apareixen al llibre, per “La visió de Getsemaní”:
La visió de Getsemaní
Transfer calicem istum
(Lluc, 22, 42)
Sos ulls se conglaçaven d’una mortal vidença.
Bramava entre les soques un vent espaordit.
El vol de les centúries passava en l’ombra densa
com una corba undosa perduda en l’infinit.
I ell veia en la quimera l’horrible descendença.
Morien els ensomnis a dins son esperit.
Voltors i corbs fugien per la foscura immensa.
Els flams de les fogueres sorgien de la nit.
Espectres funestíssims de crudeltats futures,
en esglaiós miratge rompien les negrures
pel llunyedar profètic d’aquell crepuscle trist.
Els pobles s’encenien en febre de matança.
S’alçaven victorioses la mort i la venjança.
Torrents de sang corrien pertot en nom del Crist.
El passatge neotestamentari de l’oració a Getsemaní és ben conegut. Després del darrer sopar amb els deixebles, Jesús, coneixedor del destí que li espera, prega a Déu i adreça les famoses paraules que Alomar fa servir com a epígraf: “aparta de mi aquesta copa”. Però la terrible prefiguració del futur que assetja Jesús, en aquest poema heterodox, no és la de la seva detenció i crucifixió, sinó la de tota la violència que es desfermarà en nom seu. La fe ha mogut, històricament, sang i guerres i aquí és el mateix Crist qui se n’horroritza: una cabriola intel·lectual que no podia deixar d’escandalitzar la Mallorca ben pensat d’ara fa un segle. Una gosadia impensable per als seus coetanis de l’Escola Mallorquina.
El segon sonet, a continuació:
Consagració
L’herba del bosc irreverent profana
la simbòlica clau que els arcs unia;
no s’és alçada al toc d’ave-maria,
com altre temps, plorosa, la campana.
Tota sola, triomfant i sobirana
la piscina s’aixeca, on un dia
son front impur a rabejar venia,
devotament, la multitud cristiana.
Entre pilars caiguts avança, lenta,
una vaca en l’església destruïda;
de les pluges darreres l’aigua pura
beu dins el marbre sant, amb set ardenta;
i en el temple vençut queda acomplida
la gran consagració de la Natura.
El poema no presenta dificultats de comprensió. L’escenari és un motiu típicament romàntic, una església en ruïnes: l’herba que l’envaeix, les campanes que ja no sonen, el record dels devots que s’hi aplegaven. Als tercets hi apareix una vaca, que beu aigua de pluja de la pica de l’aigua beneïda. Aquesta vaca, per cert, no és gaire posterior a la famosa vaca cega de Joan Maragall, i qui sap si Alomar la tenia present. L’escena té una important càrrega sacrílega. Però el poema és bo, sobretot, perquè va més enlà de la simple irreverència: els dos darrers versos carreguen l’escena d’un sacseig de religiositat genuïna. Religiositat pagana, o panteista, sens dubte, però religiositat en el sentit que hi ha l’emoció del sagrat. A mossèn Alcover tampoc no li podia agradar gaire, aquest poema.
