Diana Riba, pedagoga, té una llarga trajectòria en el camp de la gestió cultural: ha estat, entre d’altres coses, programadora del Fòrum Universal de les Cultures i membre de la junta del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil. Durant anys, va regentar la llibreria Pati de Llibres, de Sant Cugat del Vallès, i ha estat vocal a la junta del Gremi de Llibreters de Catalunya. Com a parella de Raül Romeva, ha estat membre fundadora i una de les cares més visibles de l’associació creada pels familiars dels presos dels polítics i activistes empresonats o exiliats. Ha acceptat, fa poc, ocupar el número 2 de la candidatura que presentarà Esquerra Republicana de Catalunya, amb altres forces polítiques com Bildu i el BNG, a les eleccions al Parlament Europeu. Em rep a casa seva a Sant Cugat.
Fa uns mesos que apareixes sovint com una de les cares públiques de l’Associació Catalana de Drets Civils. Ens pots explicar com sorgeix i quins són els objectius d’aquesta entitat?
L’associació neix quan ens trobem amb la situació de tenir familiars a la presó i a l’exili. Va néixer com a resposta immediata a uns fets que ens van arribar amb precipitació: les citacions per anar a judici, les partides cap a l’exili i les entrades a la presó es van succeir de manera molt ràpida, i també de manera molt ràpida vam crear l’Associació Catalana per la Defensa dels Drets Civils. Curiosament, les sigles són ACDC, i algunes vegades hem comentat que són unes sigles adequades a un moment heavy de les nostres vides.
L’associació té tres objectius: vol ser una plataforma per exigir els respecte als drets dels presoners i exiliats, vol recollir la solidaritat ciutadana i vol ser també un lloc de trobada de gent que està compartint la vivència de tenir familiars a la presó o a l’exili. Som persones que no ens coneixíem i amb l’associació compartim aquesta situació.
Vau voler compartir una situació que era totalment nova.
Sí, ara fa un any i mig a les famílies ens va canviar de cop la vida. Hem hagut d’aprendre moltes coses que no sabíem i ens hem convertit en militants, en activistes.
Parles de la solidaritat ciutadana, que efectivament ha estat molt important. Com la valoreu?
De manera molt positiva. D’una banda, perquè és la manifestació del suport de tota una societat que, com a col·lectiu, se sent víctima de la repressió. Al mateix temps, tota aquesta solidaritat ens serveix, als familiars, de coixí emocional. A molts els actes es repeteix una frase: no esteu sols. És una frase important per a les famílies: per a les parelles dels presos, però també per als fills, que perceben tot aquest suport.
La solidaritat cap a les famílies es manifesta en els actes públics i en accions públiques, però també en una voluntat d’ajudar-nos en el dia a dia. Un dia que tenia dificultats per acompanyar la meva filla a atletisme, aviat vaig tenir 50 respostes per whatsapp de gent que s’oferia a acompanyar-la.
La solidaritat també ha existit fora de Catalunya, a Espanya i a Europa?
Aquí vam fer un referèndum i fer un referèndum no és cap delicte. Quan hi ha gent que se’n va a l’exili o a la presó per organitzar un referèndum esperes una reacció molt forta. Després t’adones que, fora de Catalunya, no tothom té el mateix coneixement del que ha passat o no ho jutja igual. Una part molt important de la nostra feina és explicar-ho. Amb la feina contínua i amb el temps, els resultats arriben. Per posar-te’n un exemple: no fa gaire, 500 parlamentaris de diferents parts d’Europa van exigir l’alliberament de Carme Forcadell.
Aquesta feina d’internacionalització és molt important, no?
Molt. L’estat espanyol, com a democràcia, s’empobreix cada vegada més. Davant l’afany de la societat catalana d’avançar per resoldre els seus problemes, en lloc d’optar pel diàleg va optar per la repressió. I això succeeix dins Europa, l’Europa que ha de defensar les llibertats. La Unió Europea no ho hauria de permetre. En altres contextos resultaria mal de concebre: seria inimaginable que un gran tribunal d’àmbit europeu portés els governants anglesos a la presó per haver organitzat el referèndum del Brexit. Doncs Europa tampoc no hauria de permetre l’actuació del govern espanyol.
Des de l’independentisme hi ha veus que han criticat centrar tant l’estratègia en els presos, com si això fos una actuació victimista, o sentimentalitzés el procés.
Els presos i els exiliats són la punta de l’iceberg. Ells són l’exemple més clar d’una repressió que afecta els nostres drets individuals i també els nostres drets col·lectius. Van ser acusats o detinguts per actuacions que havien fet com a representants del poble, que els havia escollit democràticament. En el cas d’en Raül, dues vegades, la segona quan ja s’havien formulat acusacions contra ell. Els votants el van tornar a elegir.
I hi ha una unitat en l’estratègia entre els diferents presos i exiliats?
Diria que sí. Hi ha un gran debat sobre la unitat d’acció. Però està clar que compartim l’objectiu: entre els presos i exiliats, i també amb el govern i amb els partits que li donen suport. Potser després hi hagi diferents visions en alguns aspectes, però la nostra diversitat també és la nostra força.
D’altra banda, el paper de presos i exiliats és complementari: si tots fossin a l’exili no es posaria de manifest la repressió que exerceix l’estat espanyol i si tots fossin a la presó no tindríem l’altaveu internacional que suposen els exiliats.
Els propis presos, i en Raül potser el que més, ha insistit en el diàleg i en la via pacífica, i ho han fet en un context en què sembla no haver-hi cap resposta positiva a l’altra banda.
Catalunya va prendre la decisió de resoldre els seus problemes de manera pacífica. La violència només l’ha exercida l’estat espanyol. No hi ha ni una sola imatge de violència de votants del referèndum. Aquest és el camí de Catalunya i ha de continuar essent així: si en algun moment algú volgués recórrer a la violència, seríem menys, perquè gran part de la societat catalana no hi voldria ser. I això diu molt de la societat catalana.
Cal insistir en les eines democràtiques, que són les urnes i les paraules. La campanya “Som el 80%” d’Òmnium Català n’és un bon exemple. La idea de voler resoldre les coses votant uneix més de tres quartes parts de la societat catalana.
Com afronteu el judici els familiars dels presos?
Fa molt de temps que hi treballem, els familiars dels presos i els acusats que estan en llibertat provisional. El nostre interès primer és que hi arribin forts, tant físicament com mentalment, i que hi arribin ben preparats jurídicament.
Com hem denunciat moltes vegades, és molt difícil per a ells preparar bé el judici en la situació de presó preventiva. En Raül no podrà parlar amb el seu advocat després de les sessions del judici, i tampoc no té la seva agenda per poder respondre a les acusacions, no té accés al seu mòbil ni a Internet. Tot això, com hem dit sovint, vulnera de manera greu el dret dels presos a la defensa.
Passem a un altre tema. Com et decideixes a acceptar al proposta d’anar de número 2 a la candidatura d’Esquerra a les properes eleccions europees?
La proposta m’arriba amb una trucada d’en Raül. Pensa que només tenim set trucades setmanals de vuit minuts, i en una d’aquestes trucades em diu que Oriol Junqueras voldria que jo fos a la llista. Per primera vegada en les nostres trucades es va fer un silenci: en una trucada de vuit minuts, els segons són molt valuosos… Però la resposta va ser que sí: era una oportunitat de tenir veu per mostrar la repressió. Cada dia, quan arribo a casa, en Raül no hi és: això és repressió i ho volem explicar.
Així doncs, la presència de Junqueras i d’una representant dels familiars dels presos respon sobretot a una voluntat de fer de l’escó un altaveu de denúncia?
Volem utilitzar tots els mitjans per seguir denunciant la situació. Catalunya se sent empresonada, i no pot avançar sense resoldre aquesta situació. Volem seguir mostrant el que passa. Volem seguir explicant que l’estat espanyol opta per reprimir en lloc de dialogar, però que això no pot ser una sortida: si hi ha d’haver una solució, ens haurem de tornar a trobar en una taula de diàleg.
Amb tota probabilitat d’aquí a uns mesos seràs diputada al Parlament Europeu. Amb quines perspectives t’hi enfrontes?
Ara mateix, els diputats d’Esquerra formen part del grup Verds/ALE. La nostra intenció és continuar-hi, però és clar, cal veure primer com es configuren els grups parlamentaris. Pel que fa a quin ha de ser el meu lloc, dependrà de quants diputats tinguem, i de quins siguin els interessos dels diferents membres del grup. La nostra voluntat és formar part de la Comissió de llibertats civils. Jo, per la meva trajectòria de pedagoga i en el món cultural, també podria fer la meva aportació a cultura, on es tracta de llengües i cultures minoritàries. I després tenim una tasca important de refermar els contactes amb els eurodiputats de tots els grups.
Sort, força i encert, Diana. I una abraçada forta a en Raül.
