El 2016 ha estat un any que va començar, si parlem de política estatal espanyola, amb una greu crisi que s’exterioritzava amb les dificultats per aconseguir majories suficients per formar govern. Situació que no se va resoldre fins a finals d’any i després d’una duríssima i antidemocràtica intervenció dels “poders fàctics”que, de rebot, ha provocat una greu crisi al PSOE i serioses dificultats a Podemos i Ciudadanos.
El 2017 comença amb un nou i vell President de Govern. Un enfortit i “ressuscitat” Mariano Rajoy gràcies al PSOE i el seu replegament davant les pressions dels que comanden de veritat (poders econòmics, la monarquia, Felipe Gonzàlez, el grup Prisa….).
Un nou govern enfortit gràcies a la debilitat de la “real oposició” (PSOE i Ciudadanos) i de l’oposició real (Podemos). Però un nou govern que té per endavant els mateixos reptes que va deixar l’antic, a les darreries del 2015. El més gran és sense cap mena de dubte aquell que els espanyolistes anomenen “el desafio catalan”. I continuen tenint la patata calenta de la definitiva consolidació de la pau al País Basc.
Però no menys importants són les retallades econòmiques que segueix imposant una Unió Europea insaciable i cada cop més miop. Que comportaran conseqüències greus a les polítiques socials i mediambientals i que converteix amb un vertader trencaclosques la reforma del model de finançament autonòmic. És molt probable que els pressuposts del 2017 sortiran amb el suport del PSOE o del PNB, però no acontentaran ni de bon tros les aspiracions de la ciutadania ni de les Comunitats Autònomes.
El 2017 també ens diran com pensen enfrontar el futur els quatre partits que conformen l’arc polític de l’estat espanyol, el PP, el PSOE, Podemos i Ciudadanos.
I si jo fos un comentarista o tertulià polític a l’ús ja podria donar per acabat el meu comentari sobre la situació política a Espanya, però com que no ho soc, sé que això solament és la meitat de la pel·lícula. A Catalunya, sense anar més enfora, a pesar que la situació política comporta una complexitat enorme, la salut dels partits polítics és bona. ERC s’enforteix i consolida cada cop més i fins i tot els Comuns avancen cap a la construcció d’un nou partit sobirà català molt allunyat de la conflictivitat d’un dels seus components (Podemos).
Al País Valencià i les Illes dos partits sobiranistes (Compromís i MÉS) han assolit altes quotes de representació institucional i s’estan convertint en el pal de paller del canvi. Al País Basc i Navarra, la força hegemònica de l’esquerra sobiranista (BILDU) també camina cap a un congrés que tot apunta que no solament no serà conflictiu sinó que suposarà una passa endavant en la seva consolidació. Nueva Canarias presideix el Cabildo de Gran Canària, Chunta Aragonesista forma part del govern d’Aragó i a Galícia el BNG després d’uns resultats positius s’està recomponent i a Mareas tenen un procés obert de construcció d’un nou partit sobirà gallec.
Doncs sí. El mapa polític de l’Estat espanyol no se limita als “quatre partits” sinó a molts d’altres de l’àmbit sobiranista, que per cert, majoritàriament gaudeixen de bona salut, si més no millor que la dels quatre que sempre surten per TV.
