Del 2016 al 2017
El 2016 ha estat un any que va començar, si parlem de polĂtica estatal espanyola, amb una greu crisi que s’exterioritzava amb les dificultats per aconseguir majories suficients per formar govern. SituaciĂł que no se va resoldre fins a finals d’any i desprĂ©s d’una durĂssima i antidemocrĂ tica intervenciĂł dels “poders fĂ ctics”que, de rebot, ha provocat una greu crisi al PSOE i serioses dificultats a Podemos i Ciudadanos.
El 2017 comença amb un nou i vell President de Govern. Un enfortit i “ressuscitat” Mariano Rajoy grĂ cies al PSOE i el seu replegament davant les pressions dels que comanden de veritat (poders econòmics, la monarquia, Felipe GonzĂ lez, el grup Prisa….).
Un nou govern enfortit grĂ cies a la debilitat de la “real oposició” (PSOE i Ciudadanos) i de l’oposiciĂł real (Podemos). Però un nou govern que tĂ© per endavant els mateixos reptes que va deixar l’antic, a les darreries del 2015. El mĂ©s gran Ă©s sense cap mena de dubte aquell que els espanyolistes anomenen “el desafio catalan”. I continuen tenint la patata calenta de la definitiva consolidaciĂł de la pau al PaĂs Basc.
Però no menys importants sĂłn les retallades econòmiques que segueix imposant una UniĂł Europea insaciable i cada cop mĂ©s miop. Que comportaran conseqüències greus a les polĂtiques socials i mediambientals i que converteix amb un vertader trencaclosques la reforma del model de finançament autonòmic. És molt probable que els pressuposts del 2017 sortiran amb el suport del PSOE o del PNB, però no acontentaran ni de bon tros les aspiracions de la ciutadania ni de les Comunitats Autònomes.
El 2017 tambĂ© ens diran com pensen enfrontar el futur els quatre partits que conformen l’arc polĂtic de l’estat espanyol, el PP, el PSOE, Podemos i Ciudadanos.
I si jo fos un comentarista o tertuliĂ polĂtic a l’ús ja podria donar per acabat el meu comentari sobre la situaciĂł polĂtica a Espanya, però com que no ho soc, sĂ© que això solament Ă©s la meitat de la pel·lĂcula. A Catalunya, sense anar mĂ©s enfora, a pesar que la situaciĂł polĂtica comporta una complexitat enorme, la salut dels partits polĂtics Ă©s bona. ERC s’enforteix i consolida cada cop mĂ©s i fins i tot els Comuns avancen cap a la construcciĂł d’un nou partit sobirĂ catalĂ molt allunyat de la conflictivitat d’un dels seus components (Podemos).
Al PaĂs ValenciĂ i les Illes dos partits sobiranistes (CompromĂs i MÉS) han assolit altes quotes de representaciĂł institucional i s’estan convertint en el pal de paller del canvi. Al PaĂs Basc i Navarra, la força hegemònica de l’esquerra sobiranista (BILDU) tambĂ© camina cap a un congrĂ©s que tot apunta que no solament no serĂ conflictiu sinĂł que suposarĂ una passa endavant en la seva consolidaciĂł. Nueva Canarias presideix el Cabildo de Gran CanĂ ria, Chunta Aragonesista forma part del govern d’AragĂł i a GalĂcia el BNG desprĂ©s d’uns resultats positius s’estĂ recomponent i a Mareas tenen un procĂ©s obert de construcciĂł d’un nou partit sobirĂ gallec.
Doncs sĂ. El mapa polĂtic de l’Estat espanyol no se limita als “quatre partits” sinĂł a molts d’altres de l’à mbit sobiranista, que per cert, majoritĂ riament gaudeixen de bona salut, si mĂ©s no millor que la dels quatre que sempre surten per TV.