7.5 El vertigen dels dies

de Gustau Muñoz

Com diu el mateix Gustau Muñoz, en el pròleg que encapçala El vertigen dels dies. Notes per a un dietari (L’Avenç, 2019), “vivim el present com a història sense esquemes preconcebuts i sense models assentats, després de grans fracassos. […] Amb una certa perplexitat i orfenesa de referents”. A més a més, segons se’n pot deduir de la lectura dels textos del llibre, es tracta d’un present farcit de mals presagis i d’amenaces inquietants: el creixement del nacional-populisme, la pèrdua de qualitat de la democràcia liberal, l’afebliment del projecte de la unitat europea, la revifalla de les pulsions autoritàries i uniformitzadores del nacionalisme espanyol de sempre, els efectes perversos de la globalització descontrolada, l’arronsament de la socialdemocràcia davant els grans poders financers i tecnològics, l’acostament accelerat del nostre planeta a una situació de catàstrofe climàtica, l’aparició de noves hegemonies geopolítiques que no són gens tranquil·litzadores…

En aquest context, el ciutadà Gustau Muñoz, ben igual que tots aquells que puguin identificar-se amb ell, experimenta una permanent sensació de vertigen. I això és així perquè Muñoz viu amb implicació intel·lectual i també emocional, a la vegada, el dia a dia de la societat, la política i la cultura; perquè està compromès amb un projecte ideològic que per a ell no és un vestit extern sinó una opció personal que té interioritzada vivencialment des de fa cinc dècades; i perquè encara no ha renunciat a mantenir-se ben informat sobre la realitat que l’envolta (la valenciana, l’espanyola, la mundial) amb l’objectiu de tenir la capacitat de ser útil en la interpretació, i en la rectificació consegüent, si cal, del curs de la història. Vertigen i perplexitat, però també implicació activa i compromesa. El mateix Muñoz ens explica la seva actitud: “Jo mire d’entendre-ho tot, i de participar a la meua manera en el ritme del temps”.

Per a saber quina és la naturalesa d’El vertigen dels dies hi ha un camí molt fàcil. Es tracta de llegir el primer paràgraf del pròleg: “Aquestes notes han sorgit vertaderament com un dietari, com anotacions preses dia a dia entre el darrer tram del 2018 i els primers mesos del 2019, per bé que adesiara hi he afegit, reelaborats i actualitzats, textos anteriors que m’han semblat adients, en la mesura que mantenien la validesa o la capacitat de suggestió. O d’interrogació. Perquè el sentit de fons d’aquests textos –d’aquestes notes per a un dietari- és la interrogació. La indagació sobre el present en clau històrica i sobre el passat en clau de present. Tenen un abast d’indagació col·lectiva, en el terreny polític i social, però també tenen un sentit d’indagació personal. Un component introspectiu o autobiogràfic marcat, que el lector copsarà de seguida”. És impossible explicar d’una manera més sintètica i més exacta el contingut del llibre.

El volum arreplega cinquanta-quatre textos, a més del pròleg i una nota molt breu en la qual l’autor proclama els efectes de la seva nova condició de jubilat: “soc amo del meu temps”. Els textos, d’extensió desigual però que en cap cas no són gaire llargs, no apareixen organitzats en diferents apartats, encara que per la seva diversitat temàtica podrien haver estat agrupats en seccions. Tanmateix, les “notes” que formen El vertigen dels dies poden ser agrupades en diferents blocs temàtics, encara que el fet de fer-ho pugui implicar una certa distorsió d’un trajecte vital i d’un discurs literari que en realitat s’ha desplegat mitjançant l’encadenament de materials heterogenis. Per afrontar l’anàlisi del llibre, la seva segmentació temàtica ens podrà ser útil.

Comencem per assenyalar aquells textos que tenen un contingut memorístic, sigui familiar, generacional o personal. En el darrer cas es tractaria d’“un cert terreny personal però no íntim (terreny confessional en el qual no vull entrar)”. Amb tan sols la lectura dels títols ja podem assabentar-nos de la matèria que tracten: “Una vida familiar” –una nissaga il·lustrada de la València del segle XX-, “Aquell primer curs d’Econòmiques, el 1968” i “Un any a Barcelona”. A més, en alguns altres articles també hi podem trobar informacions que remeten a la biografia de l’autor, sobretot en referència al seu període d’activisme polític en el PCPV, amb responsabilitats orgàniques, i a la seva dedicació professional com a traductor –uns seixanta títols, al castellà o al català- i com a editor, a les Publicacions de la Universitat de València.

A El vertigen dels dies també hi trobam una llarga desfilada de personatges interessants, o molt interessants. Muñoz en fa la semblança, generalment a partir del pretext de la lectura d’algun llibre seu o d’una exposició o de la seva mort. Quasi sense excepcions, en parla des d’un coneixement de primera mà, a partir d’una relació que de vegades ha estat personal, de major o menor intensitat, i altres més aviat de caràcter bibliogràfic. En aquest apartat hi compareixen Josep Pla i Joan Fuster, Doro Balaguer i Artur Heras, Carme Alborg i Mònica Oltra, Ernest Lluch i Jorge Semprun, Andreu Nin i Wolfgang F. Haug, Núria Cadenes i Simona Skrabec, Ignacio Carrión i Jordi Borja… A l’article que dedica a Semprún hi trobam la reconstrucció amb un cert detall de la batalla de desqualificacions que hi va haver entre dos membres del govern de Felipe González: el mateix ministre de Cultura Semprún i el vicepresident Alfonso Guerra. Es menyspreaven visceralment. Els personatges recreats per Muñoz en cap cas no són de cartró pedra, tenen vida i potència, són capaços de seduir la curiositat del lector i d’animar-lo a fer una passa més per a conèixer-los més a fons.

Un personatge que va començar la seva militància antifranquista quan tan sols tenia desset anys i que com a intel·lectual sobretot ha estat interessat per les qüestions ideològiques, inevitablement havia de tenir en els temes polítics una de les principals pedreres dels seus escrits. Muñoz sobretot analitza amb preocupació el creixement electoral del populisme de dretes, tant internacionalment com a l’Estat espanyol, i les conseqüències que se’n poden derivar d’aquest nou autoritarisme que en realitat remet als feixismes d’entreguerres. Ara com ara, ja ha aconseguit introduir en l’escena política tota una sèrie d’actituds i de discursos que es caracteritzen per l’anticientifisme –la negació del canvi climàtic, per exemple-, pel foment de la psicosi de la inseguretat, pel rearmament d’aquell nacionalisme d’Estat que amb l’excusa de la salvaguarda de la pàtria nega la multilateralitat i la diversitat, sigui del tipus que sigui, i amaga sota la retòrica de les banderes les desigualtats socials i els conflictes d’interessos, per l’aprofitament electoral barroer de les incerteses de la gent que se sent amenaçada a causa de les deslocalitzacions, o de les escasses possibilitats que tendrà de participar en la revolució tecnològica que de cada vegada més condicionarà l’economia del futur o del perill que hi pot haver d’acabar caient en el pou de l’atur estructural.

També dedica notes molt interessants a la política espanyola, fonamentada sobre una transició que va originar una “democràcia més o menys homologada, però amb rèmores”. Unes rèmores que aquests darrers anys s’han manifestat envalentides i que ja han mostrat la seva pitjor cara amb l’ascens electoral de l’extrema dreta, amb el comportament recentralitzador i mancat de neutralitat dels poders de l’Estat, i amb el tractament repressiu que tot el sistema polític i mediàtic espanyol que se sent propietari del règim del 78 ha fet de les reivindicacions sobiranistes de Catalunya. Muñoz en un dels articles rescata l’exemple de tres intel·lectuals que varen mostrar-se lúcidament crítics davant la transició política espanyola: Joan Fuster, Manuel Sacristán i José Martínez, “l’editor de Ruedo Ibérico”. Igualment Muñoz planta cara als polítics, els intel·lectuals i els mitjans de comunicació que des de la tribuna del “nacionalisme banal” del seu Estat-nació es dediquen a criminalitzar les reivindicacions que es produeixen a les nacions no-castellanes que hi ha encabides dins l’Estat. Muñoz els recorda una distinció bàsica, avalada pel sentit comú i per la història: “hi ha nacionalismes opressors i dominadors i nacionalismes defensius i d’alliberament”. Aquesta ressenya encara s’hauria d’allargar molt més si volguéssim fer esment dels múltiples aspectes polítics que són objecte d’un tipus o un altre de tractament, de part de Muñoz.

El vertigen dels dies és també un dietari de lectures. El nombre de mencions i de comentaris a llibres concrets que hi podem trobar és molt considerable. Podríem dir que Muñoz és molt primordialment un ciutadà que llegeix. És evident que sent una fascinació incontrolable pels llibres i que té una confiança infinita en la seva capacitat de transmetre coneixements i de contribuir a l’aclariment de la realitat del món. Membre d’una família amb una bona biblioteca pròpia, fill d’un pare llibreter, llicenciat en Ciències Econòmiques, traductor i editor d’ofici, lector insaciable, ha acabat formant una biblioteca personal de més de trenta mil títols (ai las!, la incertesa de la supervivència d’aquesta mena de biblioteques en el futur immediat). Uns títols que deuen correspondre, d’acord amb el seu cànon particular que ens explica en un dels articles, a “Autors diversos, molt diversos, per descomptat, assagistes, teòrics i pensadors, escriptors en alguns casos. Però especialment un tipus de científic social o de pensador que m’ha semblat de sempre particularment interessant”. Una de les utilitats del llibre que estam comentant és la de servir de guia de lectura, amb un gavadal de referències a unes obres que a mi, en tenir-ne notícia, m’han creat l’ànsia de llegir-les.

Com ja és imaginable, Muñoz tampoc no deixa de banda el tema de la cultura, especialment parla de la desenvolupada en el País Valencià, la que va ser víctima de “les dues dècades ominoses” dels governs del Partit Popular. És molt interessant l’article en què parla de l’IVAM, de la seva trajectòria com a museu d’art públic, amb moments de desvirtuació greu del projecte inicial i amb interferències negatives pels usos personalistes que en varen fer els seus gestors a l’època de Zaplana i dels altres governs populars.

També tenen interès els dos articles que dedica a la Institució Alfons el Magnànim, de recorregut massa condicionat per les misèries de la gestió política executada per la dreta valenciana, però amb un bagatge molt important de feina feta si en tenim en compte el balanç global, el qual és molt conegut per Muñoz, ja que ell mateix va tenir cura del volum que va publicar-se per a fer la història dels seus primers setanta anys de vida.

Un altre aspecte que dóna rellevància a El vertigen dels dies és que el seu autor ha aconseguit donar-li una representativitat generacional. Vull dir que la trajectòria vital i la visió de la realitat del món que va construint Muñoz amb els seus articles, essent ben seves, evidentment, són compartibles per bona part del sector més il·lustrat i més polititzat de la seva generació. En concret, m’estic referint a la participació precoç en la lluita antifranquista, en la consideració de la formació ideològica com una prioritat dels anys de joventut, en l’atracció pel marxisme i per les organitzacions partidàries que en derivaven, per la confiança en l’acció política com a recurs de transformació de la realitat, en la voluntat de fer compatibles l’alliberament social i polític i el nacional, en una concepció de la cultura com la plataforma des de la qual seria possible anar canviant la societat…

Del punt de partida actualment ja han transcorregut cinquanta anys. El món ha fet moltes voltes. Gustau Muñoz continua essent d’esquerres i valencianista, sense cap ingenuïtat, sabent que la realitat és vella i mala de coure, amb la consciència que els dogmes sempre s’han de passar pel filtre de la complexitat, persistent en els objectius que des de ben jove el varen decidir a comprometre’s, sabent que “La política no ho és tot” però que “ho condiciona tot”. I sempre amb la cultura –el pensament crític, el coneixement històric- com el salvavides que ens permet evitar els naufragis definitius i, a més a més, mantenir viva l’esperança.