7.4 Retorn a l’Oest

J. M. Traverso

Aquest títol està copiat. Copiat d’un llibre, Retour à l’Ouest, Agone, 2010, on es recullen les cròniques que Victor Serge va escriure per al diari sindical belga La Vallonie de Liège entre 1936 i 1940. Procedent de l’URSS, Serge havia arribat a Brussel·les l’abril de 1936, els seus darrers anys a la república dels soviets els havia viscut deportat a Orenburg. Opositor d’esquerres al règim de Stalin, va salvar la vida gràcies a una campanya internacional amb intercessió inclosa davant el Màxim dirigent i segurament també a què no era rus de naixement; se li va permetre marxar però segrestant-li tots els seus escrits.

A l’Oest eren temps complicats per dir la veritat del que estava passant a l’URSS, una realitat que ell coneixia de primera mà, sovint parlava de les dificultats de lluitar contra el feixisme tenint a les esquenes les deportacions en massa, els camps de concentració o l’assassinat d’una part dels dirigents bolxevics. Des de Brussel·les va marxar cap a París els primers mesos de 1937 on va continuar la seva frenètica activitat de denúncia escrivint sense aturar per a les poques publicacions que li obrien les portes. L’any 41 va aconseguir embarcar-se a Marsella rumb a Mèxic on va morir pocs anys més tard. Revolucionari amb molts anys de presó i deportació viscuts, anarquista, bolxevic a partir de 1919, opositor d’esquerres, testimoni indispensable per entendre aquell món d’entreguerres des d’una perspectiva revolucionaria que reivindicava a la vegada la veritat i la lluita pel socialisme.

Aquells anys per París també es movia Walter Benjamin. L’any 36 a la revista Orient und Okzident havia publicat un dels seus texts importants, El Narrador (Der Erzähler). El tema de fons era la desaparició de la comunicabilitat de l’experiència humana, desaparició entesa com un procés històric de llarga durada que portava com a conseqüència la desaparició de tot un “gènere” literari, la narració. Benjamin marcava les diferències entre la figura del narrador i la del novel·lista, aquell es troba immers en una cadena de transmissió d’experiències, el novel·lista, en canvi, viu aïllat de la societat. La narració bevia d’unes fonts que ja han desaparegut, el viatger que torna a casa després d’un llarg periple, els moments d’avorriment que apareixen en el transcurs de les tasques dels camperols o dels artesans de les ciutats.

Benjamin destaca l’escriptor rus Nikolai Leskov (1831-1895) com un dels darrers grans narradors. Edicions de 1984 acaba de publicar un llibre d’aquest autor, es tracta de L’Artista del tupè i altres relats amb traducció excel·lent i premiada de Xènia Dyakonova. El lector que s’endinsi en qualsevol d’aquests relats veurà clarament com hi són presents les notes amb què Benjamin caracteritzava aquest gènere. Agafem, per exemple, La Guerrera, aquí, Domna Platónovna va explicant a un seu jove amic allò que ha estat la seva vida, les seves aventures i desventures com a venedora de randes i com a matrimoniera a la ciutat de Petersburg; no hi ha massa ordre en la narració, una aventura porta a una altra i aquesta a una altra. A la vegada se’ns descriu l’ambient de la ciutat, la vida de les joves camperoles provinents de llunyanes regions decidides a obrir-se pas a qualsevol preu. Domna Platónova, el seu amic, del qual sabem molt poques coses i el lector conformen una unitat, una cadena de transmissió:

Sigueu qui sigueu, benèvol lector, no us hauria de molestar que digués que [Ella] és la nostra amiga comuna. Suposant que tots els lectors coneixen Shakespeare, encara que només sigui una mica, us demano que recordeu aquesta frase de Hamlet: “Si tots els homes fossin tractats segons els seus mèrits, n’hi hauria ben pocs que no serien mereixedors d’una bona bufetada”. Que difícil és arribar a la fondària més íntima d’una persona.” (159)

No, aquí no hi ha lliçons morals, no es jutja la vida de la Platónovna; hi pot haver consells però per sobre de tot hi ha oralitat, un relat que es manté viu a través dels anys gràcies a la figura del narrador; aquí es capta allò que Benjamin anomenava la gran amplitud de vibració del relat.

No esperis, amable lector, que aquest relat de la Domna Platónovna tingui cara i ulls. És difícil que ajudi ningú a entendre el procés de desenvolupament intel·lectual d’aquesta personalitat vinculada a Petersburg. Et relataré aquesta història de la Domna Platónovna per divertir-te una mica i, potser, també per oferir-te una oportunitat per pensar, un cop més, en la força estúpida i alhora terrible de “l’ambient de Petersburg”…” (161)

En aquells mateixos anys també podríem trobar a París, malvivint entre l’alcohol i la pobresa, el gran escriptor austriac Joseph Roth (1897-1939). Ell no és que no estigui preocupat per la catàstrofe que ja pica a la porta però li guanya la seva passió per l’escriptura, de fet escriu als bars i a les cafeteries. També és com Victor Serge, com Benjamin i com molts més un exiliat, un fugitiu, els seus llibres han estat cremats pe ls nazis encara que no és ni molt menys un comunista, ni un marxista, ans al contrari fuig d’aquests projectes de transformació radical de la societat: “Qui es deleix per la justicia absoluta -ens diu-, cau en la venjança.”

Pagès Editors (2019) ha publicat les seves Històries d’exili en traducció i pròleg de Pilar Estelrich i Montserrat Franquesa. Es tracta d’un recull de quatre novel·les curtes: El cap d’estació Fallmerayer, El bust de l’emperador, Triomf de la bellesa i Confessió d’un assassí, explicada en una nit. Totes elles escrites durant aquets anys que estem transitant, entre 1933 i 1936 concretament, i amb una temàtica comuna, l’acabament de la Gran Guerra, la desintegració de l’imperi austrohongarès i la consciència de què el món que neixia era molt pitjor que el que acabava de morir.

Com a periodista, Joseph Roth va col·laborar amb diaris de dretes i d’esquerres, va viatjar molt i va acabar les seus dies a París on va morir alcoholitzat. Diuen, ho he llegit a un parell de llocs, que el seu enterrament va replegar gent de tot tipus. Al pròleg d’aquest volum se’ns parla que s’hi van apropar al cementeri jueus per efectuar la cerimònia del kaddish, catòlics i també comunistes per entonar La Internacional.

No es tracta d’un fet anecdòtic, cal tenir en compte aquesta diversitat a l’hora de llegir aquest relats, però més enllà del seu conservadurisme, del seu enyor per l’imperi destrossat, de la seva misogínia, l’escriptura de Roth val molt la pena, és un gran escriptor, escriu amb passió i amb enorme capacitat per arribar al fons de l’ànima humana. Què més es pot demanar?Però quedem-nos a París. Fem una mirada enrere perquè el vent del futur ens porta la barbàrie. Mirem al passat per rescatar un gran llibre, La Taverna d’Émile Zola que Adesiara va publicar l’any passat amb traducció de Carles Llorach-Freixes.Alguns capítols de La Taverna (L’Assommoir) van aparèixer al 1876 als diaris Le Bien Public i a La Republique des Lettres, un any més tard, en forma de llibre, editat per Georges Charpentier. Forma part de l’extensa saga de Les Rougon-Macquart: “Le premier roman sur peuple, qui ne mente pas et qui ait l’odeur du peuple.”

En paraules del mateix autor, “vaig voler pintar l’ensorrament fatal d’una família obrera dins del medi corromput dels nostres barris pobres.” Efectivament, l’acció es situa al París de 1850/1860, dins l’anomenat Segon Imperi i a un barri de gent treballadora i molt pobre. “L’odeur du peuple” és l’olor que emana dels carrers, de les cases, dels tallers on es fa feina, de les tavernes on es beu i s’obliden les penes; és increïble el puntillisme, l’exactitud amb la qual Zola descriu la vida que es mou al voltant de Gervaise, Lantier, Coupeau, els Lorellieux, els Boche, en Bijard i la Nana que ja creix en total llibertat donant mostres del seu caràcter.

El lector assisteix astorat a la descripció minuciosa de les feines de la farga, del treball de les planxadores, de la bugada de les dones al safareig, de la preparació del sopar d’anniversari del personatge principal, la Gervaise. No n’hi ha grans herois, ni grans lliçons morals, cap personatge és extraordinari. Zola afirma que per a molts d’ells “amb l’ebrietat i la ganduleria arriben el relaxament dels lligams familiars, la brutícia de la promiscuïtat, l’oblit progressiu dels sentiments d’honestedat i, finalment, com a desenllaç, la vergonya i la mort. Simplement, és la moral en acció.” Paraules massa fortes, al nostre entendre, com si els personatges no tinguessin res a veure amb les condicions socials en què viuen.

La gent, diu Zola al pròleg del llibre que ja hem citat en un parell d’ocasions, la gent, quan va aparèixer La Taverna es va escandalitzar pel llenguatge empleat, “es van enfadar amb les paraules. El meu crim és haver tingut la curiositat literària de recollir i abocar en un motlle treballat amb molt d’esforç la llengua del poble. Ah, la forma, vet aquí el gran crim!!” En relació a la forma s’ha de destacar la gran traducció feta per Carles Llorach-Freixes qui ha creat un català popular per expressar en la nostra llengua allò que Zola va escriure en francès. Un treball extraordinari de traducció-creació.

Amb motiu del centenari del naixement d’Émile Zola, en 1940, el filòsof hongarès György Lukács va escriure un text de commemoració que es pot llegir a Saggi sul realismo a la Piccola Biblioteca Einaudi. Al meu parer es tracta d’un assaig molt important per entendre l’obra de Zola, les seves grandeses i els seus límits, el seu projecte literari i de vida; també el seu lloc dins la història de la literatura francesa o les relacions amb altres grans com Balzac, Stendhal o Flaubert. És impossible aquí ni tan sols entrar en l’enunciat dels temes plantejats pel filòsof de Budapest, així que ens limitarem, per acabar aquest article, a una cita potser massa genèrica però aclaridora:

Émile Zola, come romanziere, è lo storiografo della vita privata dell’epoca del secondo impero francese, come Balzac lo è stato della Restaurazione e della monarchia di luglio. […] Zola peraltro non è diventato mai un apologeta dell’ordine sociale borghese. Al contrario, egli combatte coraggiosamente, in principio nel campo della letteratura, più tardi apertamente anche in quello della politica, contro l’evoluzione reazionaria del capitalismo francese.” (115-116)

P.S: He acudit puntual a la cita amb L’Altra Mirada durant els darrers tres o quatre anys, que ara no ho recordo. Sempre he estat ben tractat per la redacció de la revista, els hi ho agraeixo. Quan vaig començar, el país vivia atzucacs polítics importants -i quan és que no? Jo no tenia ni tinc presència pública política alguna i em va ser fàcil -i potser covard- no intervenir en debats i trifulques que de tot hi havia -vaja, com ara!! Em va venir al cap que allò que modestament podia fer era eixamplar horitzons. Jo mateix no sabia ben bé què volia dir aquesta expressió però això malgrat ho he intentat, convençut que diferents literatures, diferents autors podrien ajudar-nos almenys a obrir l’angle d’observació del present. Eixamplar horitzons en la interpretació del món que ens envolta i en allò que ens conforma per dins, que ben mirat és la mateixa mirada amb perdó per les redundàncies. He intentat fer-ho el millor possible, però la tasca és infinita i l’infinit com és ben sabut necessita límits. Bon estiu a tots!!!!