7.2 Enfocar la realitat,

tornar al referèndum

Després de les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2015, plantejades com a plebiscitàries, i perquè no varen assolir el 50% del vot popular a les urnes, el moviment independentista català va caure en una certa desorientació estratègica que va fer que el procés d’autodeterminació semblàs encallat.

En aquell moment el politòleg valencià Jordi Muñoz, en l’article «Tornar al referèndum» (Ara, 04/12/205), va llançar una idea que va galvanitzar el sobiranisme al voltant de l’objectiu que en aquell moment alguns (o molts?) consideraven una «pantalla passada», després de la consulta de novembre de 2014: (tornar a) organitzar un referèndum d’autodeterminació, acordat amb l’estat o no. O, com diria uns mesos més tard el president Puigdemont al Parlament, «o referèndum, o referèndum».

Ara Muñoz torna a intervenir en el debat públic de l’independentisme català, amb la publicació del llibre Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés (L’Avenç). De nou, en un moment de desorientació estratègica de l’independentisme –aquesta vegada, després de l’experiència dels fets d’octubre del 2017, de la repressió desfermada per l’Estat espanyol i de la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem contra els líders independentistes.

Aquest no és un escrit acadèmic, sinó un assaig «de part», presentat explícitament des de la posició de l’autor com a independentista d’esquerres. A més, hi empra un llenguatge directe, planer i precís, sense artificis ni tecnicismes obscurs, amb el qual tanmateix aconsegueix exposar de manera comprensible i amb una argumentació quasi sempre impecable les seves tesis sobre una qüestió d’una certa complexitat.

Muñoz hi fa un repàs del «Procés» en quatre parts. En la primera analitza els factors que expliquen el sorgiment del procés independentista dels anys 2010-2017, i en fa una radiografia sociopolítica. En la segona, exposa la reacció que ha suscitat tant en el si de la societat catalana com, sobretot, per part de l’Estat espanyol.

La tercera part revisa el moment àlgid del mes d’octubre del 2017 i les implicacions que se n’han derivat. I, finalment, la quarta analitza les opcions de futur del moviment republicà català. El nucli és el balanç (auto)crític del procés, que se centra, especialment, en el que considera que n’ha estat el gran error: la proclamació d’independència del 27 d’octubre del 2017. La idea força és que aquesta declaració no comptava amb la legitimitat democràtica suficient per dur-la a terme i aplicar-la, per la qual cosa no s’hauria d’haver produït mai.

La manca de legitimitat de què ha patit el projecte independentista fins ara i la viabilitat d’aconseguir-la en el futur és, per tant, el que articula l’argumentació central del llibre. D’una banda, Muñoz assenyala l’evidència incòmoda (obviada en els moments de màxima efervescència sobiranista) que encara no «s’ha expressat una majoria incontestable de la societat catalana a favor de la independència». Així, remarca que en les conteses electorals «l’independentisme, a Catalunya, mai no ha superat el 50% dels vots emesos»; i que, quan ha aconseguit posar les urnes de manera unilateral, «la participació sempre ha quedat clarament per sota del 50%.

A més, el referèndum del primer d’octubre va mancar d’acord intern sobre el procediment de decisió (consens previ necessari perquè es produeixi el «consentiment del perdedor») i, consegüentment, no va aconseguir mobilitzar la meitat unionista de la societat, que no en va acceptar el resultat. També afegeix que el fet que la violència de la policia espanyola rebentàs la consulta va dur els observadors internacionals a concloure que no s’hi havien donat les garanties suficients per validar-la. A causa d’aquesta manca de legitimitat, i tenint en compte que el monopoli de la coerció encara era (és) en mans de l’Estat espanyol, la declaració del 27-O esdevenia, segons Muñoz, inviable.

D’altra banda, l’autor també assenyala que el règim constitucional del 78 pateix una manca de legitimitat encara més profunda a Catalunya, agreujada per la resposta «autoritària» de l’«Estat espanyol» (que no de la «democràcia espanyola») davant el referèndum del primer d’octubre, cosa que planteja la necessitat de continuar cercant la solució al conflicte polític de fons.

I aquí arriba la proposta del subtítol. Segons Muñoz, des del punt de vista de l’independentisme, la solució requereix tres condicions. La primera, «superar de manera clara i sostinguda el 50% dels vots emesos». La segona, assolir un acord intern ampli i transversal al voltant del referèndum, capaç de representar el 70% de la societat que, segons els estudis d’opinió, hi és favorable.

Finalment, acció exterior per aprofundir «les escletxes de la reputació democràtica de l’Estat espanyol» per la resposta autoritària al conflicte polític amb Catalunya. Tot plegat, amb l’objectiu d’acumular forces davant l’Estat i, o bé forçar-ne un canvi de posició i «arrencar-li» un referèndum acordat (escenari molt improbable, i només viable amb un Govern espanyol de coalició d’esquerres amb una mínima disposició al diàleg, com podria –només podria– ser l’actual), o bé afrontar un procés de polarització amb alguna probabilitat de precipitar «possibles escenaris d’obertura de possibilitats» (amb un eventual Govern estatal en mans del PP, amb C’s/Vox o sense).

Davant d’aquest panorama, l’autor assenyala que el risc de divisió interna de l’independentisme, entre els hiperventilats unilateralistes i els traïdors pragmàtics, pot suposar una amenaça que podria entrebancar l’avanç del moviment. Muñoz sembla veure amb bons ulls la síntesi cuixartista, que combina la reivindicació de la desobediència autodeterminista del Primer d’octubre amb l’esforç d’empatia amb la resta del país.

Tot i això, es reconeix com un «traïdor avant la lettre» i se situa clarament en la visió pragmàtica: rebutja la concepció de la «desconnexió» que pretenia un trànsit automàtic i indolor «de la llei a la llei», i considera pràcticament inviable l’escenari insurreccional sense la capacitat de coerció (que continua sent monopoli de l’Estat espanyol).

A més, agafant perspectiva i pensant en el que seria més convenient i desitjable per al conjunt de la societat catalana (i no només per a l’independentisme), l’autor insisteix que la millor opció és un referèndum amb el suport d’una supermajoria de la població, en el qual tothom pugui defensar les seves posicions i la decisió de la majoria sigui respectada. La defensa d’aquesta proposta hauria de recolzar en l’aposta pel diàleg amb el Govern espanyol i en la reivindicació de l’amnistia per als presos polítics i exiliats.

Les reflexions de Jordi Muñoz reflecteixen una voluntat sincera de trobar una interlocució honesta amb la democràcia espanyola, que afronti d’arrel la qüestió política més rellevant de la darrera dècada a l’Estat. Una voluntat de diàleg entre dues parts, dos projectes, que s’haurien de reconèixer mútuament com a legítims i que aspiren a resoldre els conflictes polítics amb política i mitjançant instruments democràtics.

Qui sap, com apunta l’autor, si amb un referèndum en el qual es consulti al conjunt de la ciutadania espanyola, o amb més de dues opcions (no només entre la independència i l’statuquo actual). Per què no? Al cap i a la fi, davant l’empat tècnic a Catalunya entre partidaris i contraris d’un estat independent, potser el més sensat seria posar damunt la taula una opció de tipus confederal (escenari que, d’altra banda i si se’m permet la digressió, probablement seria el més interessant de tots per a les Illes Balears i el País Valencià…).

El drama és que aquesta presumpta democràcia que espera Muñoz, i esperam tantes persones que ens consideram simplement demòcrates, encara no hi ha donat cap resposta. Encara no hi ha trobat els incentius, es veu. Actituds civilitzades i madures com la del Regne Unit amb Escòcia, o la del Canadà amb el Quebec, encara semblen a anys llum del que pot oferir el Regne d’aquests Borbons tan exemplars. El paisatge intel·lectual, mediàtic i polític de l’entorn de les esquerres espanyoles (especialment del PSOE) continua sent un erm que davant la qüestió catalana només ofereix cinisme, nacionalisme de biga (del que només veu la busca dins l’ull dels altres, vull dir) i indiferència davant la repressió, a parts iguals. (Del camp ultranacionalista de les dretes i de l’anomenat estat profund, dels de l’aporellos, millor ni parlar-ne…) Tanmateix, l’Estat perd un llençol a cada bugada, i potser arribarà un moment en què no perdre’n més serà un incentiu prou poderós.

Per això, enmig de la desorientació, llibres com aquest són necessaris. Perquè el debat ha de servir per refer les estratègies, ampliar els horitzons i avançar en la direcció adequada. La batalla per guanyar la democràcia encara no ha acabat, i la realitat la construïm entre tots cada dia: tornem al referèndum, doncs.

Títol: Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del Procés

Autor: Jordi Muñoz Mendoza

Editorial: L’Avenç (Barcelona)

Any: 2020



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad