7.1 CYMRU1
I
<<A Gales hi ha llocs on no vaig mai: ¿On puc anar, doncs, fugint de l’olor
embassaments que són el subconscient de decadència, de la putrefacció d’una nació
d’un poble, turmentats als fons de tot morta? He caminat durant una hora
per tombes, capelles, fins i tot vilatges; per la costa i he vist els anglesos
la serenitat de la seva expressiĂł carronyaires entre les despulles
em repugna, és una posa de la nostra cultura, cobrint la sorra
de cara als estrangers, una crida d’aquarel.la com la marea, i, amb la grolleria
a la massa, en lloc de les condicions de la marea, empentant la nostra llengua
més rudes del poema. Hi ha els turons cap el fossar que nosaltres l’hem cavat.>>
també; jardins coberts per l’escòria
dels boscos, i els rostres esberlats
dels masos amb l’escorrim de pedra
de les seves llĂ grimes turons avall
<Embassaments>
R.S. Thomas El cel i la finestra.19951
Tenia motius per estar empipat aquest clergue i poeta gal·lès qui, malgrat la seva filĂpica vers la destrossa del seu paĂs, seria nomenat ecònom a l’esglĂ©sia, anglicana, d’Aberdaron. Anys desprĂ©s, el 1995, un octogenari R.S. Thomas, es passejava de la mĂ de la seva dona, aleshores encara amant, a una Barcelona festĂvola. M’ho contava el seu compatriota Gareth Alban Davies2.
                 L’autor amb Gareth Alban Davies
Amb ell i na Caryl, la seva esposa, visitĂ rem no fa gaire la parròquia d’aquest port de la penĂnsula de Llynn on una malhumorada vicĂ ria guaitava mĂ©s pels pence dels visitants que per la preservaciĂł de la pau que envolta les tombes, fosques, del seu cementiri marĂ. Aberdaron, nogensmenys, ha esdevingut un indret d’esbarjo on acudeixen anglesos de tota casta per absorbir el sol, nĂtid, d’agost i muntar les seves tendes de coloraines a una platja on la mar, sempre freda, va i torna. D’això fa l’agost John Hugues qui, de les seves terres gens fèrtils per la salabror de l’AtlĂ ntic, ha fet un aparcament que li ret mĂ©s de cinc-centes lliures diĂ ries durant els curts temps d’estiu.
CYMRU. Gal·les. Un paĂs de complicada comunicaciĂł atesa la preservaciĂł, tenaç, d’una llengua que permet la combinaciĂł seguida de les consonants mĂ©s inversemblants, sense l’emergència d’una vocal redemptora. Quanta raĂł tenen els patriotes gal·lesos en no condescendir davant el totpoderĂłs anglès per fer mĂ©s entenedores les claus de la seva resistència. Tal volta en la inintel·ligibilitat del seu vocabulari rau la seva força que li permet, a hores d’ara, ser qualcĂş en un mĂłn on encara no s’han esvaĂŻt els antics imperis.
Vegeu l’itinerari del cronista al llarg de la darrera setmana d’agost quan decidĂ canviar d’espai i clima i optar per altres geografies, no gaire llunyanes, però del tot dispars de la trepitjada MediterrĂ nia. Des de Haulfryn, el petit cottage on vivĂem, s’albirava un volcĂ extint des d’èpoques pre-diluvianes, deixant a mĂ esquerra Carn Fradryn, un turĂł un pèl presumptuĂłs que els romans traduirien com la deessa mare. EstĂ vem a la carretera que enllaça Aberdaron amb Pwllheli, on travessen, rĂ pides però amb cautela, les grans roulottes dels invasors.
Els pelegrinatges eren cada dia; ja bĂ© fèiem pĂcnic a Cefnamwlch, al costat de Gromlech, amb un dolmen com a Ăşnic testimoni; ja bĂ© trèiem la menjua al promontori de Uwchmynydd, amb l’illa de Bardsey (Yns Enlly) davant els nostres ulls. DifĂcilment evitĂ vem les esglĂ©sies, ben atractives per la comuniĂł del verd i el negre, sempre envoltades de lĂ pides no forçosament orientades cap a un lloc concret com passa als cementiris islĂ mics.
Em captivĂ la de Gwyn Hoedl (el sant de l’alè sagrat), a Llangwnnadl, un temple cèltic d’antiquĂssima fundaciĂł, probablement del segle VI, reconstruĂŻt posteriorment als segles XIV i XVI. És, sense cap dubte, un lloc ideal per a casar-se. A l’interior, una inscripciĂł delata que allĂ reposa un sant: << S. GWYNHOYDYL IACET HIC>>. Encara que ja retirat del sermĂł diari, deu passar gust el canonge Thomas Prichard, un gal·lès que, per mor de les escasses vocacions, imparteix els oficis pels turistes, majorment britĂ nics, de la seva pĂ tria natal. Precisament, la seva filla Hawys tĂ© casa a Mallorca entre els ports de Manacor i Felanitx. El reverend pare, amb la seva muller, Lyn, tots dos d’exquisida presència, ens conviden a un te de mig matĂ a la seva acollidora llar, plena de llibres i de porcellana fina.
A Llangbedrog vam trobar cerĂ mica a balquena; concretament, a Glyn y Veddw (la casa de la vĂdua), un elegant casal transformat en galeria d’art. Segons relata en Gareth, la vĂdua vivia a Plas Madryn i acostumava a visitar aquest indret un pic per setmana, tot i que no pernoctava al palau. Dita senyora fou seduĂŻda per un tal Salomon Andrews, un empresari de Cardiff, de bon segur jueu, qui feu ingents esforços per transformar Pwllheli sense gaire èxit.
Amb aquesta intenciĂł, Mr. Andrews va arribar a construir una via ferroviĂ ria des de Pwllheli fins Glyn y Veddw. Ara no hi ha cap resta d’aquell camĂ de ferro però si de belles peces de porcellana procedent de Swansea i de Nantgaraw. Moltes dades per fer feliç a un historiador de l’economia, mĂ xim si els deliris del magnat es lliguen amb la sort, sempre aleatòria, de les migracions. Efectivament, un dels residents al palau fou Love-Jones Parry, qui seria un dels fundadors de la colònia gal·lesa a Chubut, a la Patagònia argentina: Puerto Madryn, deu el seu nom a Plas Madryn, lloc de nissaga de la vĂdua.
II
La història econòmica de la història emergeix cap a Bangor, on havia de prendre el tren de tornada. Els meus guies trobaren oportĂş fer una aturada a Llanfair Hall, a prop de l’esglĂ©sia de Llanfair Isgaer. AllĂ , a la seva casa Ty’r Two, a prop de Caenarfon, Gwynneth Hemmings, vĂdua del biòleg Bill Hemmings va celebrar la nostra inesperada visita. Fou extremadament amable en deleitar-nos amb un te i pastissets abans que la seva filla la recollĂs per dur-la a l’hospital per mirar-se els ulls. El Dr. Hemmings, company de Gareth a Oxford, fou un notable investigador qui va patir una dolorosa malaltia sobrevivint els darrers anys de manera prou penosa. Diu la tradiciĂł que fou a Llangfair on els romans decidiren atacar els druides per treure’ls de l’illa de Mona (Angelsey), segons descriu TĂ cit a L’Agricultura.
La història, emperò, em reserva una darrera lliçó. Amb no gaire temps per agafar el tren de retorn a Birmingham, en Gareth ens va portar a Penrhyn Gastell, una fortalesa immensa i escassament virtuosa, amb un sediment que put d’explotació inhumana.
Com apunta sempre entre somriures benèvols i una ironia indefugible aquest homenot, fill i gendre de vicaris anglicans que era Gareth, aqueix castell esdevĂ© el punt d’arribada d’un llarg procĂ©s vinculat al comerç triangular. Al llarg del primer XIX, el mercader Penhryn acumulĂ una riquesa inabastable a conseqüència del trĂ fic de negres i de sucre els rèdits dels quals s’invertiren en l’explotaciĂł de la pedrera de pissarra que la famĂlia Pennant posseĂŻa a Penryhn des del segle XVIII. Aquesta indĂşstria va conèixer un creixement espectacular. GrĂ cies a ella, Lord Penrhyn donava feina a dues mil cinc-centes persones de la regiĂł de Bethesda, on havia predicat el pare d’en Gareth. A principis del segle XX, els obrers varen fer vaga.
La pedrera -una de les més grans del món per a la producció de pissarra- va romandre aturada durant tres llargs anys amb greus conseqüències pel que fa l’empobriment de la regió. Com era previsible, la vaga va acabar amb una derrota total dels treballadors. La fortalesa havia estat erigida entre el 1827 i el 1837. Els mobles són els propis d’un parvenu que frisa de ser ric i dilapida grollerament els doblers. L’origen de la fortuna és la causa per la qual Caryl, sensible al patiment inhumà de milers i milers d’esclaus, es negà a travessar els seus llindars. Abundor i “noblesa” es mesclen en aquest casalot, gran i lleig, a les rodalies de Bangor.
Cymru. Quin paĂs aquest, pletòric de passat, amb futur ja no pas incert, ja que, com va preveure R. S. Thomas, recull avui les empentes de la seva pròpia immolaciĂł. Com ens recorda al que hem fet els mallorquins amb el nostre patrimoni!!!. Possessions lliurades a les inclemències de ventades, al gotejar interminable de la pluja; vaques nipones que pasturen ignorants de llur estranya procedència, mens ben farcits sempre d’herba sana, botigues tancades per mor de clients que no hi tornen, cases modestes que es lloguen davant la demanda, voraç, dels veĂŻns de l’interior oriental; llengua d’impossible accĂ©s, molt particularment pels forasters britĂ nics. Heus aquĂ un PaĂs de Gal·les decididament entregat a un avenir sense perspectives. El poeta ho preveia i el temps s’ha encarregat de donar-li la raĂł. No tot, però, son desolacions i laments. Hi regna aixĂ mateix la fredor del qui es sap aĂŻllat sense cap remei. Al poema <En un tren>, Menna Elfynn, una poetessa de la segona meitat del XX, conclou: <… i la nit Ă©s tota sola defora >3.
A Caryl & Gareth A Davies
Sobren motius!!!
< Son Comparet>, Son Servera, 1 juny 2020
                Dos pobles lligats pels camins de ferro
1 Ronald Stuart Thomas (Cardiff, 1993-Pentrefelin, 2000), Collected poems. 1995. La traducció catalana és de Francesc Parcerisas.
2 Els primers dies de setembre de 1995, organitzat pel British Council, va tenir lloc a Barcelona el simposium Gal·les a Catalunya, al qual participaren, els poetes R.S. Thomas i G.A. Davies. Aquest, en lletra del 12 de novembre de 1995 m’escrivia ( original en castellĂ ; no en debades, Gareth era professor emèrit d’espanyol a la Universitat de Leeds): “No creo que conozcas ya la obra de R.S.T, asĂ que te voy a explicar algunas cosas. Era -y supongo que sigue siendo- sacerdote de la Iglesia Anglicana en Gales y hasta hace cinco años más o menos tenĂa a cargo la iglesia de Aberdaron… En aquella Ă©poca vivĂa con su mujer en una casita pequeña en Rhiw, una aldea que está a cinco kilĂłmetros de Aberdaron. Sus poemas recientes rezuman, por ende, aquel paisaje marino -el mar, las rocas, la gente sencilla, etc- y aunque en general los temas son religiosos o no religiosos (segĂşn tu punto de vista), algunas veces hacen eco del paisaje (por ejemplo, una de sus mejores poesĂas Guaitant el mar hace pensar en su casa sobre el mar y en su gran interĂ©s en la observaciĂłn de las aves; otra L’Altre evoca precisamente la playa de Prth Neigwl (Hells Mouth) que recibe directamente las violentas embestidas del Atlántico. Para algunos -entre ellos figuramos Caryl y yo- es superior como poeta religioso, metafĂsico, de profundo escepticismo, pero en general se conoce exclusivamente como poeta que ha cantado en tono elegĂaco la decadencia social y lingĂĽĂstica de las tierras altas de Gales, poesĂa sombrĂa y sin ambages. Ha sido igualmente el iracundo profeta que denuncia las debilidades y la falta de coraje del pueblo galĂ©s -vĂ©ase, por ejemplo, Paisatge de Gal·les, uno de sus poemas más famosos”. Gareth A. Davies (1926-2009), fou un apassionat defensor de la causa gal·lesa. Els poemes esmentats corresponen al volum El cel i la finestra – Columna, Barcelona, 1995- que, amb la signatura de l’autor, em va fer arribar des de la seva residència “Blaen Panty” a Aberystwyth.
3 <En un tren> A Poesia gal·lesa actual. Edicions Alfons el MagnĂ nim, València, 1992, p. 125. (traducciĂł Carme Manuel i Josep V. GarcĂa)