7.1 CYMRU1

I

<<A Gales hi ha llocs on no vaig mai: ¿On puc anar, doncs, fugint de l’olor

embassaments que són el subconscient de decadència, de la putrefacció d’una nació

d’un poble, turmentats als fons de tot morta? He caminat durant una hora

per tombes, capelles, fins i tot vilatges; per la costa i he vist els anglesos

la serenitat de la seva expressió carronyaires entre les despulles

em repugna, és una posa de la nostra cultura, cobrint la sorra

de cara als estrangers, una crida d’aquarel.la com la marea, i, amb la grolleria

a la massa, en lloc de les condicions de la marea, empentant la nostra llengua

més rudes del poema. Hi ha els turons cap el fossar que nosaltres l’hem cavat.>>

també; jardins coberts per l’escòria

dels boscos, i els rostres esberlats

dels masos amb l’escorrim de pedra

de les seves llàgrimes turons avall

<Embassaments>

R.S. Thomas El cel i la finestra.19951

Tenia motius per estar empipat aquest clergue i poeta gal·lès qui, malgrat la seva filípica vers la destrossa del seu país, seria nomenat ecònom a l’església, anglicana, d’Aberdaron. Anys després, el 1995, un octogenari R.S. Thomas, es passejava de la mà de la seva dona, aleshores encara amant, a una Barcelona festívola. M’ho contava el seu compatriota Gareth Alban Davies2.

                                 L’autor amb Gareth Alban Davies

Amb ell i na Caryl, la seva esposa, visitàrem no fa gaire la parròquia d’aquest port de la península de Llynn on una malhumorada vicària guaitava més pels pence dels visitants que per la preservació de la pau que envolta les tombes, fosques, del seu cementiri marí. Aberdaron, nogensmenys, ha esdevingut un indret d’esbarjo on acudeixen anglesos de tota casta per absorbir el sol, nítid, d’agost i muntar les seves tendes de coloraines a una platja on la mar, sempre freda, va i torna. D’això fa l’agost John Hugues qui, de les seves terres gens fèrtils per la salabror de l’Atlàntic, ha fet un aparcament que li ret més de cinc-centes lliures diàries durant els curts temps d’estiu.

CYMRU. Gal·les. Un país de complicada comunicació atesa la preservació, tenaç, d’una llengua que permet la combinació seguida de les consonants més inversemblants, sense l’emergència d’una vocal redemptora. Quanta raó tenen els patriotes gal·lesos en no condescendir davant el totpoderós anglès per fer més entenedores les claus de la seva resistència. Tal volta en la inintel·ligibilitat del seu vocabulari rau la seva força que li permet, a hores d’ara, ser qualcú en un món on encara no s’han esvaït els antics imperis.

Vegeu l’itinerari del cronista al llarg de la darrera setmana d’agost quan decidí canviar d’espai i clima i optar per altres geografies, no gaire llunyanes, però del tot dispars de la trepitjada Mediterrània. Des de Haulfryn, el petit cottage on vivíem, s’albirava un volcà extint des d’èpoques pre-diluvianes, deixant a mà esquerra Carn Fradryn, un turó un pèl presumptuós que els romans traduirien com la deessa mare. Estàvem a la carretera que enllaça Aberdaron amb Pwllheli, on travessen, ràpides però amb cautela, les grans roulottes dels invasors.

Els pelegrinatges eren cada dia; ja bé fèiem pícnic a Cefnamwlch, al costat de Gromlech, amb un dolmen com a únic testimoni; ja bé trèiem la menjua al promontori de Uwchmynydd, amb l’illa de Bardsey (Yns Enlly) davant els nostres ulls. Difícilment evitàvem les esglésies, ben atractives per la comunió del verd i el negre, sempre envoltades de làpides no forçosament orientades cap a un lloc concret com passa als cementiris islàmics.

Em captivà la de Gwyn Hoedl (el sant de l’alè sagrat), a Llangwnnadl, un temple cèltic d’antiquíssima fundació, probablement del segle VI, reconstruït posteriorment als segles XIV i XVI. És, sense cap dubte, un lloc ideal per a casar-se. A l’interior, una inscripció delata que allà reposa un sant: << S. GWYNHOYDYL IACET HIC>>. Encara que ja retirat del sermó diari, deu passar gust el canonge Thomas Prichard, un gal·lès que, per mor de les escasses vocacions, imparteix els oficis pels turistes, majorment britànics, de la seva pàtria natal. Precisament, la seva filla Hawys té casa a Mallorca entre els ports de Manacor i Felanitx. El reverend pare, amb la seva muller, Lyn, tots dos d’exquisida presència, ens conviden a un te de mig matí a la seva acollidora llar, plena de llibres i de porcellana fina.

A Llangbedrog vam trobar ceràmica a balquena; concretament, a Glyn y Veddw (la casa de la vídua), un elegant casal transformat en galeria d’art. Segons relata en Gareth, la vídua vivia a Plas Madryn i acostumava a visitar aquest indret un pic per setmana, tot i que no pernoctava al palau. Dita senyora fou seduïda per un tal Salomon Andrews, un empresari de Cardiff, de bon segur jueu, qui feu ingents esforços per transformar Pwllheli sense gaire èxit.

Amb aquesta intenció, Mr. Andrews va arribar a construir una via ferroviària des de Pwllheli fins Glyn y Veddw. Ara no hi ha cap resta d’aquell camí de ferro però si de belles peces de porcellana procedent de Swansea i de Nantgaraw. Moltes dades per fer feliç a un historiador de l’economia, màxim si els deliris del magnat es lliguen amb la sort, sempre aleatòria, de les migracions. Efectivament, un dels residents al palau fou Love-Jones Parry, qui seria un dels fundadors de la colònia gal·lesa a Chubut, a la Patagònia argentina: Puerto Madryn, deu el seu nom a Plas Madryn, lloc de nissaga de la vídua.

II

La història econòmica de la història emergeix cap a Bangor, on havia de prendre el tren de tornada. Els meus guies trobaren oportú fer una aturada a Llanfair Hall, a prop de l’església de Llanfair Isgaer. Allà, a la seva casa Ty’r Two, a prop de Caenarfon, Gwynneth Hemmings, vídua del biòleg Bill Hemmings va celebrar la nostra inesperada visita. Fou extremadament amable en deleitar-nos amb un te i pastissets abans que la seva filla la recollís per dur-la a l’hospital per mirar-se els ulls. El Dr. Hemmings, company de Gareth a Oxford, fou un notable investigador qui va patir una dolorosa malaltia sobrevivint els darrers anys de manera prou penosa. Diu la tradició que fou a Llangfair on els romans decidiren atacar els druides per treure’ls de l’illa de Mona (Angelsey), segons descriu Tàcit a L’Agricultura.

La història, emperò, em reserva una darrera lliçó. Amb no gaire temps per agafar el tren de retorn a Birmingham, en Gareth ens va portar a Penrhyn Gastell, una fortalesa immensa i escassament virtuosa, amb un sediment que put d’explotació inhumana.

Com apunta sempre entre somriures benèvols i una ironia indefugible aquest homenot, fill i gendre de vicaris anglicans que era Gareth, aqueix castell esdevé el punt d’arribada d’un llarg procés vinculat al comerç triangular. Al llarg del primer XIX, el mercader Penhryn acumulà una riquesa inabastable a conseqüència del tràfic de negres i de sucre els rèdits dels quals s’invertiren en l’explotació de la pedrera de pissarra que la família Pennant posseïa a Penryhn des del segle XVIII. Aquesta indústria va conèixer un creixement espectacular. Gràcies a ella, Lord Penrhyn donava feina a dues mil cinc-centes persones de la regió de Bethesda, on havia predicat el pare d’en Gareth. A principis del segle XX, els obrers varen fer vaga.

La pedrera -una de les més grans del món per a la producció de pissarra- va romandre aturada durant tres llargs anys amb greus conseqüències pel que fa l’empobriment de la regió. Com era previsible, la vaga va acabar amb una derrota total dels treballadors. La fortalesa havia estat erigida entre el 1827 i el 1837. Els mobles són els propis d’un parvenu que frisa de ser ric i dilapida grollerament els doblers. L’origen de la fortuna és la causa per la qual Caryl, sensible al patiment inhumà de milers i milers d’esclaus, es negà a travessar els seus llindars. Abundor i “noblesa” es mesclen en aquest casalot, gran i lleig, a les rodalies de Bangor.

Cymru. Quin país aquest, pletòric de passat, amb futur ja no pas incert, ja que, com va preveure R. S. Thomas, recull avui les empentes de la seva pròpia immolació. Com ens recorda al que hem fet els mallorquins amb el nostre patrimoni!!!. Possessions lliurades a les inclemències de ventades, al gotejar interminable de la pluja; vaques nipones que pasturen ignorants de llur estranya procedència, mens ben farcits sempre d’herba sana, botigues tancades per mor de clients que no hi tornen, cases modestes que es lloguen davant la demanda, voraç, dels veïns de l’interior oriental; llengua d’impossible accés, molt particularment pels forasters britànics. Heus aquí un País de Gal·les decididament entregat a un avenir sense perspectives. El poeta ho preveia i el temps s’ha encarregat de donar-li la raó. No tot, però, son desolacions i laments. Hi regna així mateix la fredor del qui es sap aïllat sense cap remei. Al poema <En un tren>, Menna Elfynn, una poetessa de la segona meitat del XX, conclou: <… i la nit és tota sola defora >3.

A Caryl & Gareth A Davies

Sobren motius!!!

< Son Comparet>, Son Servera, 1 juny 2020

                                Dos pobles lligats pels camins de ferro

 

1 Ronald Stuart Thomas (Cardiff, 1993-Pentrefelin, 2000), Collected poems. 1995. La traducció catalana és de Francesc Parcerisas.

2 Els primers dies de setembre de 1995, organitzat pel British Council, va tenir lloc a Barcelona el simposium Gal·les a Catalunya, al qual participaren, els poetes R.S. Thomas i G.A. Davies. Aquest, en lletra del 12 de novembre de 1995 m’escrivia ( original en castellà; no en debades, Gareth era professor emèrit d’espanyol a la Universitat de Leeds): “No creo que conozcas ya la obra de R.S.T, así que te voy a explicar algunas cosas. Era -y supongo que sigue siendo- sacerdote de la Iglesia Anglicana en Gales y hasta hace cinco años más o menos tenía a cargo la iglesia de Aberdaron… En aquella época vivía con su mujer en una casita pequeña en Rhiw, una aldea que está a cinco kilómetros de Aberdaron. Sus poemas recientes rezuman, por ende, aquel paisaje marino -el mar, las rocas, la gente sencilla, etc- y aunque en general los temas son religiosos o no religiosos (según tu punto de vista), algunas veces hacen eco del paisaje (por ejemplo, una de sus mejores poesías Guaitant el mar hace pensar en su casa sobre el mar y en su gran interés en la observación de las aves; otra L’Altre evoca precisamente la playa de Prth Neigwl (Hells Mouth) que recibe directamente las violentas embestidas del Atlántico. Para algunos -entre ellos figuramos Caryl y yo- es superior como poeta religioso, metafísico, de profundo escepticismo, pero en general se conoce exclusivamente como poeta que ha cantado en tono elegíaco la decadencia social y lingüística de las tierras altas de Gales, poesía sombría y sin ambages. Ha sido igualmente el iracundo profeta que denuncia las debilidades y la falta de coraje del pueblo galés -véase, por ejemplo, Paisatge de Gal·les, uno de sus poemas más famosos”. Gareth A. Davies (1926-2009), fou un apassionat defensor de la causa gal·lesa. Els poemes esmentats corresponen al volum El cel i la finestra – Columna, Barcelona, 1995- que, amb la signatura de l’autor, em va fer arribar des de la seva residència “Blaen Panty” a Aberystwyth.

3 <En un tren> A Poesia gal·lesa actual. Edicions Alfons el Magnànim, València, 1992, p. 125. (traducció Carme Manuel i Josep V. García)