Per començar a xerrar de conceptes bàsics del feminisme hem de diferenciar entre gènere i sexe: el sexe és una característica biològica, i, en canvi, el gènere és el conjunt de característiques socials, culturals, polítiques, psicològiques, jurídiques i econòmiques que la societat assigna a les persones de manera diferenciada com a pròpies d’homes i de dones. Per tant, el gènere és una construcció sociocultural.
La societat s’ha basat històricament en un sistema de gènere a partir de la construcció d’estereotips de gènere: què és apropiat i què no per a cada sexe. Aquests estereotips estan alimentats per l’hetero–patriarcat, que tradicionalment assigna els valors més negatius als estereotips femenins, o els infravalora. Aquests estereotips són l’origen de la desigualtat, creen una societat basada en una cultura misògina, en la que l’home és superior a la dona.
Els estereotips es transmeten de manera cultural, gairebé inconscientment, amb formes subtils, però que són la base de la violència contra les dones. Una violència de la qual, en tant que està tan implantada a la societat i de forma tan subtil, podem afirmar que és una violència estructural.
Fig. 1. Piràmide de la violència de gènere. Amnistia Internacional.
El feminisme cerca trencar amb aquests estereotips, que són la base de la desigualtat. A grans trets, al llarg dels darrers 50 o 100 anys les dones hem entrat en el món que es considerava purament masculí, el món públic, però ens hem trobat amb què aquest món segueix essent masculí. El món productiu, el món públic, no té en compte les diferents necessitats socials. És un món estandarditzat en clau masculina, en el que les dones hem de fer un sobre–esforç si hi volem formar part.
Fig. 2. Falta d’adaptació a les necessitats.
La teoria del temps ens indica que el temps de vida es divideix entre temps treball i temps lliure. I sovint es confon temps lliure amb temps d’oci, quan el temps d’oci, el temps personal, és el que et queda després d’haver dedicat part del teu temps lliure a tasques que s’han de fer, encara que no estiguin sotmeses a un horari: desplaçaments, menjar, dormir, les tasques domèstiques i les tasques de cura.
La ‘”Encuesta española del tiempo libre 2010″, de l’INE, conclou que, a una parella heterosexual amb infants en la que els dos treballen fora de casa, l’home dedica 1 hora i 54 minuts a les tasques domèstiques i familiars i la dona 4 hores i 7 minuts. Per tant si comptem les hores de treball remunerat (8), de desplaçaments (1 hora segons la mateixa enquesta), de tasques domèstiques (4) i de dormir (8), de les 24 hores que té un dia, a la dona li queden 3 hores diàries de temps propi (durant el que ha de fer les tasques de cura personals com netejar-se o menjar). Per tant, el tempsdel qual disposa una dona per oci o per desenvolupament personal és molt breu.
La dona ha entrat en aquest món d’exigències masculines que no té en compte altres necessitats que les seves. L’esfera no productiva és ignorada i menyspreada. No se cerca la seva eficiència ni s’intenten resoldre els seus problemes. Però, segueix essent necessària. Per molt que s’aconsegueixi la igualtat a l’espai públic (i fins i tot si s’aconseguís al privat), mentre no es treballi a facilitar i millorar la qualitat de vida a l’espai privat, és impossible assolir un equilibri ni una vertadera equitat de gènere, perquè la societat seguirà essent pensada en termes de productivitat econòmica i les exigències del món productiu eclipsaran les necessitats del món reproductiu (tan necessari o més que el primer).
Fig. 3. Igualtat, equitat i realitat.
Per tant, les polítiques públiques han de tenir en compte, en tots els seus aspectes, la perspectiva de gènere, és a dir, “prestar atenció i tomar en consideració les diferències entre dones i homes en qualsevol activitat o àmbit emmarcat en una política” (Guia Europea de la Perspectiva de Gènere). És fonamental aquesta anàlisi de les diferències existents per tal de compensar sis milions d’anys de societat estereotipada mitjançant accions positives que ens permetin passar d’una “igualtat” teòrica a una equitat.
Feta aquesta petita introducció contextual, anem a veure alguns altres conceptes presents a la nostra societat i que el feminisme ha posat damunt la taula:
Micromasclismes: accions de caràcter masclista, quotidianes, subtils o fins i tot inconscients que són presents en el dia a dia. Per detectar un micromasclisme basta amb intercanviar el gènere dels protagonistes, si el resultat és una situació grotesca o ridícula, és que estem davant d’unmicromasclisme. Cal apuntar que el terme “micromasclisme” genera rebuig, ja que pareix llevar-li importància a una situació masclista, potser seria més adequat parlar de “masclisme quotidià”.
Llenguatge sexista: ús del llenguatge que posa de manifest els prejudicis culturals transmesos pels estereotips de gènere. El llenguatge sexista té moltes manifestacions, com el diferent significat de les paraules segons el gènere (home públic/ dona pública, per exemple) o el rerefons històric (“histerisme”) o l’ús del genèric masculí.
Doble moral: es dóna quan davant d’una mateixa situació, s’enfoca de manera diferent segons si el subjecte és un home o una dona. Per exemple, jutjar de manera diferent a una persona pel seu nombre de parelles sexuals.
Bropropiating: situació en la qual un home s’apropia de la idea d’una dona.
Mansplaining: situació en què un home, amb actitud paternalista, explica alguna cosa a una dona, assumint que els coneixements
Culpabilització de la víctima: davant una agressió, centrar l’atenció en l’actitud, la personalitat, l’aspecte físic o altres circumstàncies de la víctima.
Llum de gas: situació en qui el grup privilegiat fa creure al grup oprimit que les seves opressions són imaginàries. Qui no ha sentit allò de què “les dones són les que manen”?.
Alienació: situació en la qual la persona oprimida interioritza i comparteix les creences del sistema opressor.
Sostre de vidre: limitació velada de l’ascens de les dones dins el món laboral. Es sol manifestar de manera subtil, amb situacions que suposen un esforç addicional a què moltes dones no poden (o no volen) arribar, com la complicitat que sorgeix entre companys que se’n van a prendre unes copes, el corporativisme masculí o exigències laborals incompatibles amb tasques de cura.
Trespol enganxós: circumstàncies que impedeixen a les dones sortir de la base de la piràmide econòmica. Es basa en el mecanisme de la culpabilització que pot experimentar la dona en sentir que està abandonant les seves obligacions familiars.
Cosificació: fer ús de la imatge de la dona com no d’un ésser humà, sinó d’un objecte destinat a satisfer els desitjos de l’altre. Generalment, la cosificació és sexual.
Body shaming: pràctica consistent en criticar el físic d’una altra persona, o avergonyir-te del teu propi.
Biaix de gènere: estudi empíric de la diferència entre les taxes masculina i femenina d’una determinada variable (sou, accés a les TIC, estudis, ús del transport públic…).
Discriminació directa: situació en la qual una persona és tractada de manera menys favorable en atenció al seu sexe.
Discriminació indirecta: situació en què una disposició, criteri o pràctica aparentment neutres,
Inter–seccionalitat: teoria segons la qual les formes d’opressió social no actuen de manera independent, sinó que formen part d’un mateix sistema opressor amb múltiples formes de discriminació.
Transversalitat: incloure la perspectiva de gènere en qualsevol àmbit.
Accions positives: mesures dirigides a eliminar les desigualtats existents contra grups històricament discriminats.
Corresponsabilitat: compartir la responsabilitat en les tasques domèstiques i de cura.
Apoderament individual: procés pel qual la dona enforteix les seves capacitats i protagonisme, millorant la seva posició social, econòmica i política.
Apoderament col·lectiu: procés pel qual les dones canvien les estructures socials patriarcals.
Conciliació: conformar dues o més proposicions o doctrines aparentment contràries. És important no pensar en conciliació només en termes productius, és a dir, en adaptar el món privat per poder accedir en condicions d’igualtat al món laboral, sinó, com hem esmentat anteriorment, la conciliació real és aquella en la que el món productiu s’adapta al reproductiu i al personal. L’equitat només s’assolirà quan les necessitats domèstiques, familiars i personals siguin reconegudes i cobertes. Conciliar no vol dir establir mecanismes per facilitar la renúncia a passar temps amb la família, els amics, o temps personal, ans al contrari.
Sororitat: solidaritat i aliança entre dones per a defensar-se, donar-se suport i lluitar contra la discriminació i els problemes compartits pel fet de ser dones.
Ressaltar que sense l’ajut d’una bona educació és impossible arribar mai a trencar amb aquesta societat estereotipada. Una educació no només de cara als infants, sinó també dirigida a la societat en general, jugant un paper importantíssim els mitjans de comunicació.
Finalment, posar en relleu que, en estar parlant de com millorar la vida quotidiana, és imprescindible la participació. Una participació ben entesa i facilitadora, que tingui en compte el biaix de gènere en l’accés a les noves tecnologies o els horaris més adequats, per exemple.
