Els últims anys del franquisme van ser especialment convulsos i esperançadors per a una gran part de la societat espanyola. Després de diverses dècades d’oprobiosa dictadura començaven a canviar, tímidament, alguns plantejaments dins i fora del que semblava, fins a aquest moment, un règim inamovible i sòlid que se sustentava en suports diversos i poderosos com la judicatura, l’església o l’exèrcit.
L’exèrcit era en realitat una milícia del Règim i al servei d’aquest. Doncs es tractava d’un nombrós grup armat per reprimir i controlar a la societat; no era l’exèrcit espanyol sinó l’exèrcit de Franco. Mal dotat, mal organitzat, mal concebut i molt ideologitzat a favor dels plantejaments del franquisme i d’una idea excloent i exclusiva d’Espanya.
Des de principis de la dècada de 1970 es comencen a experimentar, amb més força, en el mateix si de l’exèrcit, per part de joves oficials, postures crítiques tant amb l’Exèrcit com amb el règim de Franco. Militars favorables a propiciar canvis en la política, l’exèrcit i la societat espanyola. Canvis pacífics, però profundament transformadors. Militars de molt diversa procedència, trajectòria i condició, que moguts per raons molt heterogènies, sempre benintencionades, estan disposats a jugar-se les seves carreres professionals i fins i tot a arriscar la seva seguretat personal i familiar a favor d’una societat més justa, més lliure i més democràtica.
El Coronell Luis Otero Fernández, a qui recentment acabem de perdre (va morir a Madrid el 22 de maig de 2018) va ser un d’aquests líders, i protagonista d’una associació clandestina de regeneració democràtica, que des d’agost de 1974 es va denominar Unió Militar Democràtica: la UMD.
Luis Otero que s’havia incorporat a l’exèrcit en 1950, després del seu pas per l’acadèmia militar obté el grau de Tinent d’Artilleria el 1954. En els anys seixanta comença a reflexionar sobre la mateixa situació de l’exèrcit franquista i sobre la situació política i social d’Espanya, alhora que estableix contactes amb altres militars afins; llegeix intensament sobre aspectes militars i civils i amb aquesta formació intel·lectual, militar i cívica comença a “conspirar” per transformar el nostre país.
Gratament impressionat pels esdeveniments del 25 d’abril del 1974 a Portugal, viatja en companyia de Juli Busquets al país veí, i contacta amb alguns dels militars del Moviment de les Forces Armades: MFA, revoltats contra la dictadura salazarista, per tal d’establir una sòlida relació amb els militars portuguesos de la “Revolució dels Clavells” i obtenir consells i estratègies anti-autoritàries. A la tornada de l’esmentat viatge el ja Comandant Otero, enforteix i intensifica els contactes amb altres militars progressistes de Madrid i Barcelona, el que fructificarà en la reunió fundacional de la UMD, a Barcelona. Al costat dels comandants Juli Busquets i Bragulat i Guillermo Reinlein, i els capitans Gabriel Cardona, Jesús Martín Consuegra, Enrique López Amor, Juan Diego, Julián Delgado, Santiago Perinat, José Julve, José Sagrat, i Antonio Miralles, constituirà en nucli originari de què anys després es coneixerà col·loquialment com els “UmeDos”.
En els anys setanta serà ja un convençut demòcrata tant pel que fa a l’exèrcit com per a la societat espanyola, condició que no li abandonarà ja al llarg de la resta de la seva vida i contribuirà activament, des d’aquest convenciment, perquè l’ideari de la UMD contingui uns principis, que van transcendir a l’auto dissolució de la UMD esdevinguda en 1977, precisament després de la celebració de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny.
Principis que L. Otero Fernández va defensar ja als anys setanta del passat segle, i que parlaven de: eleccions lliures, d’elaborar una Constitució, de crear un Ministeri de Defensa, de reconèixer llibertats polítiques i sindicals, de reformes econòmiques, de dignificació dels sotsoficials, de lluitar contra la corrupció, de revisar el servei militar obligatori, de reduir l’àmbit de la jurisdicció militar, o d’elaborar un estatut del militar professional; van articular l’actuació de la Unió Militar Democràtica durant els seus quatre anys d’existència, i van vertebrar el comportament personal de Luis Otero.
Ni la seva detenció, empresonament, processament, condemna i expulsió de l’Exèrcit, van modificar unes conviccions i uns comportaments valents, democràtics i solidaris. Tot això el va portar anys després (2003) a fundar amb altres col·legues l’Associación Fòrum Milícia i Democràcia, de la qual va ser president durant llargs anys. Associació que ha integrat no només a militars i ex-militars, sinó també a civils, convençuts de la necessitat d’un sistema democràtic per a la vida espanyola.
No obstant això la “Democràcia” no va ser generosa ni amb Luis Otero ni amb els seus companys, va trigar a amnistiar-los, va evitar el seu retorn efectiu a l’Exèrcit, i mai va reconèixer de ple els seus mèrits; sens dubte avui a Espanya estem en deute amb tots aquells, com Luis Otero Fernández, que han contribuït amb el seu esforç, sacrifici i bonhomia a fer d’aquest país no només un llocmillor, sinó també, després de la llarga “nit” franquista, 1 país més democràtic, més just i més lliure.
Hasta siempre Comandante!
