Balanç de l’acció de govern en clau de sobirania

Permeteu-me recordar la meva darrera intervenció a la darrera Assemblea a Santa Maria, on vaig fer una apel·lació a què, com a militants d’una força d’esquerres, no havíem de perdre mai de vista la lectura del context, no sols del context immediat o proper sinó també del context global en el qual aquest context immediat s’insereix i es retroalimenta.

Alguns exemples: a les eleccions del passat 9 de setembre a Suècia, la ultradreta augmenta cinc punts respecte a les passades eleccions, i se situa com a tercera força política amb gairebé un 18% de representació: amb un líder jove, guapot, modern; vos sona? Des del 2013 El Partit del Progrés, la ultradreta, a Noruega, forma part del govern en coalició amb la dreta tradicional conservadora. A Dinamarca l’ultradreta representa el 21% dels vots, a Finlàndia el 18%. Fixau-vos: Suècia, Noruega, Finlàndia, Dinamarca… els paradigmes de les polítiques socials a Europa

A les eleccions del 2017 Alternativa per Alemanya s’endú el 13% dels vots i se situa com a tercera força política; A Àustria un 32% a les legislatives, A França el Front Nacional de na Le Pen arriba al 13% i passa a la segona volta i ens obliga a tots a tirar-nos en braços de Macron; a Hongria l’ultradreta treu gairebé el 20% de vots però no és que governi, qui governa és l’amic Victor Orbán, que simplement és xenòfob, homòfob, islamòfob i etnicista, i se’n du pràcticament el 50% de vots a les eleccions del 2018, i un quart mandat. Un Victor Orbán que signa una aliança estratègica amb l’inefable Mateo Salvini, lider de la Lliga Nord d’Itàlia, vicepresident i ministre d’interior, el mateix que ha decidit fer un cens dels gitans italians perquè desgraciadament “als gitans italians tels has de quedar” per tant millor tenir-los marcats.

I a Espanya? A Espanya Yo solo veo españoles “Yo no veo rojos y azules, veo españoles. Yo no veo gente urbanita o gente rural, yo veo españoles. Yo no veo jóvenes o mayores, yo veo españoles. Yo no veo trabajadores o empresarios, yo veo españoles. Yo no veo a creyentes o agnósticos, yo veo españoles… I com tothom sap los españoles “cuando abrimos un hospital o abrimos un colegio estamos diciendo viva el rey”. “Cuando pagamos las pensiones o pagamos un subsidio de desempleo, o abrimos kilómetros de AVE o de carreteras o un aeropuerto también decimos en gran medida un ‘viva el rey’. Cuando nuestro sistema de trasplantes salva una vida o cuando se atiende a un dependiente también se dice ‘viva el rey”. I d’aquí el resultat de les darreres eleccions andaluses, que deien aquesta comunitat en mans de la dreta i normalitzen de la mà del PP i Cs l’arribada a les institucions de l’extrema dreta de VOX.

En definitiva, estam en un context europeu i estatal cada vegada més en mans de la ultradreta, vivim una onada reaccionària que s’estén també a altres indrets com els Estats Units d’en Trump, un cas paradigmàtic. No sols per la qüestió folklòrica del personatge, sinó pels interessos als quals ell serveix i també pels 62 milions de persones que se senten identificades amb ell o l’Amèrica llatina, atenció al resultat de les pròximes eleccions al Brasil que poden ser catastròfics.

I no sols és l’augment del vot als partits i les formacions d’ultradreta sinó també la capacitat que tenen aquestes formacions de condicionar, de contaminar el debat i l’acció política arrossegant a la resta de formacions més moderades (liberals i fins i tot socialdemòcrates) cap a posicions més conservadores, menys progressistes.

Per tant en aquest context global, nascut a l’ombra de la crisi econòmica internacional, a l’ombra de les conseqüències de l’aplicació de polítiques públiques neoliberals (com la desregulació dels mercats de treball, desregulació dels mercats financers, la reducció dels salaris, l’eliminació de les proteccions socials, la privatització dels serveis públics, augment de l’empobriment de les classes treballadores, l’augment dels fluxos migratoris, etc.)

En aquest context global, la defensa de la democràcia és un acte revolucionari. I En aquest context, qualsevol experiència de govern progressista, des de l’exemple de Portugal, fins a les Illes Balears, té un valor afegit perquè representa capacitat de resistència i voluntat de transformació. És a dir, fem un acte de sobirania.

Per tant, davant dels seus Vivas al rei! Noltros oposam Sobirania, sobiranies.

Perquè som un partit sobiranista… Volem tenir la capacitat de governar-nos, de posar els problemes de la gent en el primer terme de la política i defensar l’estat del benestar, i això és sobirania.

Volem defensar una política d’acollida i no de criminalització de les persones migrants, ep! Assumint que el fenomen migratori és un fenomen d’una gran complexitat polièdric i que requereix respostes, és un acte de sobirania. Defensar polítiques i normatives ambientals enfront dels lobbies i interessos que hi ha arreu, és un acte de sobirania. Defensar el dret a decidir dels pobles el seu futur, és un acte de sobirania. Defensar el dret a decidir de les dones sobre el mateix cos, és un acte de sobirania…

Defensam la sobirania com un concepte profundament democràtic i emancipador, en clau d’esquerres, feminista, ecologista… Però defensam també la sobirania com una estratègia de transformació, que va més enllà de la dicotomia reforma o ruptura, que històricament ha fet que les esquerres europees ens mirem la guixa i en aquests moments no hi hagi una alternativa amb cara i ulls a Europa a l’hegemonia incipient de l’extrema dreta. La culpa potser no és de Grècia i de Syriza, amb qui tothom fa quatre anys es volia fer la foto, sinó dels qui han donat, hem donat, les esquenes a un país assetjat per la troika i el pitjor d’aquesta Europa.

No hi ha ruptura, però sobretot no hi ha avanç possible, si no és des de les transformacions concretes, que avui en dia, totes elles, venguin de la política social o la institucional, són actes de sobirania.

El 2015 (MÉS) vàrem ser una peça clau dels governs de canvi a tots els nivells, de l’apertura d’una nova etapa ben diferent de la de José Ramon Bauzá, que es torna a reivindicar en aquests temps de monstres, i les condicions que vàrem posar per governar ens han fet avui un país més sobirà, més lliure, més modern i més just socialment del que érem fa només uns anys. Tres eren les condicions que posàrem llavors, i que traslladàrem en forma de propostes concretes als Acords pel Canvi:

1) Una agenda política que col·locàs la gent al centre de la política

2) Posar les bases per a una transició ecològica d’una economia mono-dependent del turisme i un model sostenible.

3) Unes institucions no subordinades a ningú més que a l’interès general (i això vol dir no subordinades als hotelers, ni als corruptes, ni a Madrid)

Anem per parts, perquè no parlam de retòrica. Tres anys després, podem parlar de fets:

I. En primer lloc, posar les persones al centre de la política, és un primer acte de sobirania. Quin país voldríem construir si ens haguéssim de resignar a unes taxes de desigualtat social i de pobresa que per al govern anterior eren senzillament inexistents?

Hem estat una comunitat que tot i les dificultats financeres, una de les primeres propostes que va aprovar, a iniciativa de MÉS per Mallorca, va ser la renda social garantida. Fer possible allò de què qualsevol ciutadà, qualsevol ciutadana, pugui tenir uns mínims vitals (d’alimentació, sostre, abric) coberts per les administracions.

No sé si estam en condicions de discutir si entre 400 o 700 euros segons els casos és molt o poc, ni crec que ens toqui fer-ho aquí, però podeu estar segurs que hi ha uns mínims que possibiliten o dificulten la dignitat de les persones. Si les persones no tenen aquests mínims coberts, quin tipus de societat, de país, estaríem construint? De qui seria aquest país? A quins interessos obeiria?

El nostre és un país on hem contribuït a visibilitzar les kellys i seguim insistint, de la mà dels sindicats, en dignificar les condicions de tota la gent que treballa al turisme. La mateixa idea de dignitat personal i col·lectiva l’hem feta extensiva a les qüestions que s’han de veure amb la diversitat afectivo-sexual, i a la igualtat entre dones i homes.

Perquè el país que somiam té a veure no sols amb la gent que té la possibilitat i les condicions per poder somiar un país diferent, més lliure o més sostenible, sinó també amb la gent que viu aquí i només contempla la possibilitat de sobreviure. I malauradament, a la nostra societat encara són massa les persones en aquesta situació, i per revertir això seguirem dedicant esforços, al Govern tal com hem dit, al Consell amb els plans contra la pobresa i el reforçament dels programes de l’IMAS i als Ajuntaments dignificant els serveis socials com a tercer pilar de l’estat del benestar juntament amb la salut i l’educació. (Perquè som d’esquerres i som sobiranistes).

En II segon lloc, hi ha la qüestió de les transicions. I parl aquí de transicions, d’economia i d’ecologia perquè les contradiccions del model econòmic que hem heretat, que té les seves particularitats locals però no deixa de ser una de les versions més salvatges del capitalisme global, s’han accelerat. I hi ha coses que comencen a posar-se al seu lloc, i per això els guanys hotelers dels darrers anys s’han hagut de traduir en increments salarials importants a cinc anys vista entre la gent treballadora de l’hoteleria, o es comencen a perseguir el frau laboral, l’explotació.

Contradiccions que no sols es produeixen en l’esfera social (i això vol dir que el pastís segueix estant molt mal repartit, i que les condicions de feina segueixen essent un desastre per a la majoria de la societat), sinó en la mediambiental. I aquesta és la més gran de les contradiccions, perquè no és que «vivim del turisme», sinó que el turisme viu de la terra, del medi ambient, del nostre entorn.

I és com un peix que es menja la coa: com més turistes, més impacte, i no necessàriament positiu, ni en el terreny social ni en el mediambiental.

Però a la vegada, estam preparats per reduir dràsticament el nombre de turistes, diguem, per exemple, al nivell dels anys 80, és a dir, gairebé una quarta part dels que ens visiten ara, d’un dia per l’altre? Podem garantir la supervivència de la majoria d’illencs en aquesta operació? Com es fa? És més: tenim sobirania per fer-ho?

Crec que la resposta cau pel seu propi pes, i en tot cas podríem discutir si hem fet prou des de les responsabilitats que ens han tocat, començant per la política turística. Una política que per començar, no existia, i aquest també és un acte de sobirania: no és el mateix tenir un «departament» o conselleria de Turisme al dictat dels hotelers que una política amb voluntat d’incidència en el model econòmic, i conscient dels seus problemes i reptes.

Algú creu que si nosaltres no haguéssim estat al capdavant de la política turística, s’hagués aprovat tan fàcilment l’impost turístic (sobre el qual la resta de forces progressives seguien dubtant en campanya electoral), s’haguessin abordat regulacions del negoci turístic com la del lloguer turístic, o la reducció de places turístiques, o el tot-inclòs? S’està plantejant tot això a escala d’Estat, ara que hi ha una secretària d’Estat mallorquina? No n’he sentit a parlar.

La paraula clau és transició, una paraula clau que també hauria de ser el punt de trobada entre tots aquells que estam fent coses per mirar d’anar cap a un altre model, i aquells qui pensen que no feim prou perquè estam col·lapsats. El col·lapse no és nou, ja hi era, el que hem de fer entre totes i tots és posar fil a l’agulla per veure com transitam des de polítiques concretes, cap a una altra cosa.

Fins i tot s’ha posat en qüestió la desestacionalització, com si fos una mena de repartiment del col·lapse, però no es pensa en la gent que en lloc de fer feina 4 o 6 mesos pugui fer feina 8, perquè això també vol dir viure més dignament. I òbviament, ningú que xerra des d’aquest partit no està pensant en dur a l’hivern ni una quarta part dels turistes que venen a l’estiu, entre altres coses perquè encara que volguéssim és impossible.

Però si hi ha la més mínima possibilitat, no ja de fer un model econòmic alternatiu, sinó d’almenys reduir la monodependència del turisme, només ho farem a partir del que hi ha, que és AQUEST model turístic i econòmic i no un altre. I amb això estam.

Com també som a peu de carrer, fent xarxa com fan les fundacions amb la gent que defensa la Renda Bàsica universal, o el Mercat Social que tindrà lloc la setmana que ve i que recull un bon grapat d’iniciatives de l’economia social i del qual les fundacions Darder-Mascaró són entitats impulsores.

Aquesta transició que uneix ecologia i economia ha de seguir protegint territori, sigui a terra com per exemple amb les més de 12.000 hectàrees de Xarxa Natura 2000, ampliant parcs com el de Cabrera, S’Albufera o Llevant, amb parcs nous com Es Trenc, o protegint un patrimoni de valor incalculable com és la posidònia.

Per descomptat que algú podrà dir que no basta, que sempre es pot fer més, que hi ha grans reptes pendents, com ara com canviar el model de mobilitat, Hostia sí, però és difícil no veure que quan desplegam tot això, estam posant les bases per poder avançar cap a un altre model, en un context global que no ens és gens favorable.

I en tercer lloc, vos deia allò d’unes institucions no subordinades a ningú, perquè la sobirania és també no acceptar ser subaltern a ningú.

I en aquest sentit tota l’acció de govern ha estat de solidaritat entre institucions: entre el Govern i els consells insulars (de fet, moltes coses que s’han fet, com la regulació del negoci turístic, passaran aviat a ser gestionades pels Consells), entre els consells, i en particular del Consell de Mallorca, i els Ajuntaments, reforçant com mai el paper de la cooperació local per fer dels Ajuntaments d’arreu de Mallorca, sense mirar color polític, una institució democràtica més forta i més propera, atès que els Ajuntaments són la primera institució que es troba qualsevol ciutadà,

I en aquesta no acceptació de subalternitat també podem dir que el Govern i els pactes dels Acords pel Canvi han estat exigents amb Madrid, fins i tot ara quan res no està clar tot i el canvi de Rajoy per Sánchez, mantenim el discurs que ja fèiem d’un finançament just, de compliment del nostre Estatut d’Autonomia (ole tu, quina revolució!), de reconeixement de la nostra condició insular o de la necessària sobirania sobre els nostres aeroports, un discurs que ha estat assumit per la majoria.

No hem estat subalterns a Madrid ni a un Estat que no sols ha negat el dret a decidir d’una comunitat germana, sinó que ha tancat a la presó a gent per motius polítics i ideològics en una clara deriva autoritària que no deixarem de denunciar.

Com no hem estat subalterns ni a grans hotelers, com vos deia quan parlàvem de la política turística, ni a altres lobbies nous o vells.

De fet, és exercint la nostra sobirania en qüestions tant estratègiques com necessàries per avançar cap a unes Illes millors, com són la lluita contra el canvi climàtic i la gestió dels residus, amb les Lleis respectives, que ens hem posat al mapa del món: no per la corrupció, ni per la massificació turística, sinó per aquesta feina i aquesta convicció que unes altres Illes i un altre món és possible, i ho estam fent des d’aquí.

I per acabar:

Quan posam en context aquest balanç, encara nou mesos abans de concloure la legislatura, podem tenir sobretot tres certeses:

– la primera, que ens queda molt de camí per recòrrer i moltes batalles per donar, però cap d’elles tendrà els mateixos resultats si nosaltres no hi som.

– la segona, que tot el que hem fet, ho hem fet no des de la coartada d’una majoria absoluta, sinó des de la voluntat de diàleg i de construcció de consensos amples, lluny de la polarització social i política que és l’estratègia de les dretes reaccionàries,

  • I finalment la tercera, podeu estar segurs: I que l’enrenou de l’ambient no vos despisti que avui Mallorca està millor que fa quatre anys i és més sobirana perquè hem fet gestió… però sobretot hem fet política.