Després de quasi un any de govern en funcions, i dues convocatòries electorals, ha quedat palesa l’impossibilitat de l’actual esquerra espanyola d’arribar a acords i construir un govern de canvi. Una esquerra que no ha estat a l’alçada del que demanava la societat espanyola, on han passat per davant les estratègies internes o electoralistes a les necessitats i urgències dels ciutadans i ciutadanes d’aquest país.
Uns acords imprescindibles per a poder fer polítiques diferents de les dutes a terme pel govern de majoria absoluta del Partit Popular de Mariano Rajoy, unes polítiques mal anomenades d’austeritat que amaguen una ideologia neoliberal i que han aprofitat l’excusa de la crisi per retallar els serveis públics (educació, sanitat…); retallar prestacions (d’atur, pensions, dependència); destruir la negociació col·lectiva (reforma laboral); retallar drets de ciutadania (llei mordassa) i tot per la via de la imposició i amb el decret llei com a norma, sense diàleg social, vulnerant els principis democràtics que han definit a les societats “avançades” europees, tan sols han servit per augmentar la desigualtat i la pobresa.
Polítiques orientades al control del dèficit públic que s’han traduït en devaluació interna (el BCE no va voler fer una devaluació monetària), les conseqüències han estat una profunda devaluació salarial, la precarietat i l’explotació laboral.
Han estat anys de lluita, als carrers i als jutjats, defensant els pilars de l’estat del benestar: per una sanitat pública i universal, per una educació de qualitat, per prestacions socials que donessin resposta a les necessitats reals dels treballadors i treballadores que no tenien feina i per les condicions dels que si en tenien, ens hem mobilitzat per defensar la negociació col·lectiva i per tot allò que suposés una involució democràtica.
És clar que han estat anys de lluita defensiva, són ja vuit anys de crisi econòmica i sis – des del 2010- de gestió neoliberal, on les agressions econòmiques i polítiques que venien de l’FMI, BCE, i la Comissió Europea eren com un “tsunami” i aquí van ser aplicades amb molta devoció pel Govern Rajoy, i qualsevol protesta organitzada contra aquestes polítiques era desprestigiada pels poders polítics (majoria absoluta PP) i econòmics (grans mitjans de comunicació).
Ara entrem a un altre escenari econòmic i polític. El creixement econòmic comença a ser una realitat, el PIB es situa per damunt del 3%, els beneficis empresarials tornen als nivells d’abans de la crisi i l’escenari polític està molt més fragmentat, amb un Parlament espanyol on es fa necessari el diàleg per poder dur a terme qualsevol mesura.
És, sens dubte, un escenari més apropiat per passar a l’ofensiva, per donar solucions als problemes urgents de la gent, la nostra gent, la que ha sofert les conseqüències de les polítiques d’austeritat i que ara no poden quedar excloses de la recuperació, cal recuperar els drets perduts, no serà una tasca fàcil, ja que ningú ens regalarà res i ho tindrem que lluitar amb força.
Ho haurem de fer des de la mobilització per aconseguir que el diàleg social no sigui tan sols de paraula, si no també de fets, perquè ens sobren els motius i les raons per exigir que les persones, i els seus problemes, siguin el primer.
Hem de pressionar al Govern, però també als partits de l’oposició, perquè volem una legislatura de canvi on les polítiques compleixin l’objectiu de rescatar a les persones, no als bancs ni les autopistes. Una legislatura que derogui la reforma laboral; que posi al centre del debat públic l’ocupació com a element de cohesió social, una ocupació que ha de donar estabilitat a les famílies, que sigui de qualitat; on es recuperin salaris, començant pel salari mínim interprofessional (hauria d’arribar al 60% de la mitjana salarial), i també ha de ser la legislatura de la construcció d’una protecció social adient a les necessitats reals dels nostres pensionistes i posant en marxa la prestació d’ingressos mínims que vàrem registrar al parlament els sindicats de classe a través d’una Iniciativa Legislativa Popular -ILP.
I ho farem des del diàleg i la concertació, sigui aquest diàleg bipartit (amb les patronals) o tripartit (amb govern i patronals), però ho farem des del carrer amb la mobilització dels treballadors i treballadores i del conjunt de la ciutadania.
Per què al moviment sindical li correspon, una vegada més, ser el referent de la lluita de classes que alguns donen per conclosa, però que està més viva que mai.
