Els anys que van des de les darreres dècades del segle XIV fins a la Germania (1521), foren d’una gran inestabilitat social i política en el Regne de Mallorca. Analitzem, a grans trets, la primera gran commoció social, això és, la Revolta forana i menestral de 1391.
L’any 1390 la situació a Mallorca era fort conflictiva. Anys abans, el 1373 el rei d’Aragó i de Mallorca, Pere el Cerimoniós, havia tramès un “reformador” (persona amb poders especials atorgats pel rei per implementar les reformes necessàries per sanejar l’economia del Regne). L’oposició sistemàtica de les autoritats locals (Jurats de la Ciutat i Regne) i de l’oligarquia arrecerada al seu entorn, aconseguiren dilatar “amb colorades maneres” (com solien dir els coetanis) les reformes engegades l’any 1373 pel reformador Berenguer d’Abellà. Els forans havien exigit, reiteradament, una revisió dels comptes universals del Regne, convençuts que per part dels administradors dels cabals públics es produïen grans fraus.
Diverses causes entrebancaven el redreçament de les finances públiques del Regne i el necessari assossec dins el cos social. Una de les principals era el gran deute públic a causa dels censals que la Universitat, cada any havia de pagar i que absorbia més del 90% del pressupost anual del Regne. Un segon punt, motiu de la inestabilitat social era la lluita entre els dos bàndols dominants (Mallorquí i Aragonès) que trametien els seus ambaixadors a la cort reial amb l’objectiu d’obtenir el regiment o règim de govern. En aconseguir-ho, el bàndol de torn, podia incloure dins el Consell General els consellers afins i designar el clavari bosser que era el que tenia accés als cabals públics, així podien rescabalar-se del donatiu ofert al rei per a la consecució del regiment i endossar-lo a la Universitat com deute públic, d’aquesta manera, uns diners pagadors per tots s’aprofitaven en benefici d’uns quants.
Una altra qüestió era l’especulació que els grans mercaders mallorquins feien amb el subministrament de blat. L’illa n’era deficitària i en època de males anyades (cosa que passava molt sovint) el guardaven per a vendre’l, en èpoques de necessitat a un preu més elevat.
En orde a fomentar la població i la feina als jornalers mallorquins, es demanava una reducció dels captius tinguts a setmana o a lloguer. També es denunciava als mercaders que es feien bancarroters per no pagar els deutes contrets amb la Universitat i testaven els seus béns a favor de les seves mullers per a no ser embargats, es demanava que el seu nom fos registrat en llocs públics per tal que en un futur no poguessin regir cap ofici de la Universitat. S’acusava els jueus d’acollir, sota color de regentar una botiga, o taller, prostitutes cristianes, de rebre i amagar productes robats i de no respectar l’ordinació, segons la qual, les prostitutes jueves havien d’exercir dins del Call. Hem esmentat alguns dels greuges, no tots, atesos els límits d’aquest article.
Part de la historiografia ha posat l’accent en el saqueig del Call jueu en parlar d’aquesta revolta. Aquesta qüestió fou tangencial puix que els forans revoltats, al llarg dels distints setges que varen escometre contra la Ciutat, entesa com a espai de poder, es dirigiren contra els cavallers, gentilhomes i homes de béns. Molts d’ells es refugiaren a Bellver. Altres aconseguiren fer veure als sediciosos que la seva desgràcia econòmica era causada pels jueus, ja que, aquests, en poder fer préstecs amb usura (als cristians els era vedat) serien els causants de la dissort dels forans. Però, com hem dit, els documents mostren que aquesta qüestió fou purament tangencial.
El detonant de la revolta fou la invalidació, per part del rei Joan I, de la seva sentència donada l’octubre de 1390, per la qual s’augmentava la plantilla de consellers forans intervinents en el Consell General. D’aqueixa manera, la conjunció forans-menestrals podia imposar en el si de l’assemblea el seu criteri per majoria de vots, criteri que no era altre que l’aplicació de les reformes propugnades pel reformador Berenguer d’Abellà i una revisió dels comptes públics per tal que els delats de corrupció fossin obligats a retornar els diners malversats a la Universitat. Joan I, un rei tan poc consistent en les sentències i decisions que afectaven els seus súbdits, a instància dels ambaixadors ciutadans, gens interessats en què les reformes d’Abellà es duguessin a terme, anul·là dita sentència. Aquesta decisió del rei, deixava molt poc marge a la pau entre les parts contendents.
El 2 d’agost de 1391, un exèrcit camperol, d’uns 7.000 homes assetjà la Ciutat i tingué un enfrontament contra les tropes del governador, Francesc Sagarriga, aquest en resultà nafrat. El rei des d’un bon començament condemnà la revolta i amenaçà els revoltats amb severes i aspres punicions. La conseqüència més immediata de l’assalt, per part de l’exèrcit forà, fou l’abolició de les imposicions que gravaven el consum i, per tant, requeien, fonamentalment, sobre l’estament popular. El cabdillatge de la insurrecció es manifestà a través de dues direccions: L’encapçalada pel qui l’any anterior havia regit l’important càrrec de batle de Mallorca: Lluís de Bellviure -la línia dura del moviment que ben aviat seria posada fora de la llei-, i una segona, que tot i emprar procediments il·legals, com les persuasions per la força armada, mai no arribà a desprendre’s d’una certa legitimació: aquesta línia era
encapçalada per Ramon Mosqueroles de Sóller.
Ens interessa, però parar l’esment en el primer: Lluís de Bellviure, aquest no tenia cap necessitat -atès el seu rang polític i econòmic- d’enfrontar-se amb el rei, si ho va fer seria per raons estrictament ideològiques. Amenaçat pel monarca per incitar els pobles a la revolta, fou capturat -cosa de la qual el rei se n’alegrà força- i empresonat. Lluís aconseguí fugir de la presó i refugiar-se a Menorca. Tanmateix, les instàncies del monarca feren que les autoritats menorquines el capturassin, l’engrillonassin i el trametessin a Ciutat de Mallorca. El rei exigí que fos tramès a Barcelona per esser jutjat i executat en aquella ciutat. Així, el monarca vulnerava les franqueses del Regne que ell mateix havia jurat: cap mallorquí no podia esser foragitat de l’illa per una qüestió judicial.
El 27 de gener de 1392, Lluís fou escapat a la plaça de la Llotja de Barcelona i el seu cap penjat a l’antena major de la galera que l’havia portat.
El rei vingué a Mallorca el 1395 fugint d’un episodi de pesta declarat al Principat. S’hostejà al castell de Bellver durant sis mesos i la seva justícia -que no fou tal- va ser la imposició a tots els mallorquins d’una multa de 120.000 florins d’or, diners que anaren a omplir les arques reials.
