Andreu Rotger Amengual
En el cor de la nostra Ciutat hi trobem la seu del Cercle d’Economia de Mallorca, una associació que reuneix més de dos centenars de professionals qualificats que, de forma independent i gratuïta, volen aportar la seva experiència i les seves anàlisis en bé d’una millora de la nostra societat mallorquina. Ens rep, molt amablement, el seu president, Sr. Andreu Rotger Amengual.
Va nàixer el 1949 a Alaró. És Enginyer de camins, canals i ports per l’Escola Tècnica Superior de Madrid. Diplomat en gestió d’empreses per l’IESE de Barcelona. Va ser Director General d’Endesa a Balears, i abans havia estat Director d’Explotació d’Endesa. Actualment jubilat, té gran experiència en la gestió de canvis i l’organització d’equips després de la fusió d’empreses.
Encara que la majoria dels nostres lectors el coneixen, potser convindria dir quatre mots sobre què és el Cercle d’Economia.
El Cercle d’Economia de Mallorca té com a característica principal ser una associació de professionals (no d’empreses) de tot tipus, interessats per com funciona aquest país. I preocupats pel que no funciona. El CERCLE no aspira a governar, però sí a dir com li agradaria ser governats. Des de la independència empresarial i política. Independència empresarial, perquè no és ni un col·legi professional, ni una associació d’empreses, des del punt de vista sectorial, ni un partit polític. No s’accepten subvencions del Govern; això fa que sigui un lloc de trobada per debatre els trets més importants de les principals necessitats dels ciutadans. Des de la pluralitat ideològica. Això s’ha vist, perquè hi ha hagut gent que ha sortit del Cercle i se n’ha anat a la política; a distints extractes polítics. I, des del punt de vista professional, no és un cercle d’economistes. Es diu “cercle d’economia” perquè qualsevol necessitat dels ciutadans passa per l’economia.
Quines condicions es requereixen per entrar al “Cercle d’Economia”?
L’única condició és està avalat per dos socis, res més. I, naturalment, acceptar la pluralitat ideològica i el debat d’idees.
Es demana una determinada qualificació professional o acadèmica?
No. Basta que tinguis inquietud sobre el que està passant a la societat. I de fet, els economistes no arriben ni al 50% dels socis. A part del model econòmic, estam molt implicats en el tema de l’educació (hi ha comissions que treballen aquest tema), el tema de la sanitat, el tema de la qualitat de la democràcia, el tema de la cultura… Hem proposat la “Ruta Europea Ramon Llull”. Ja sabeu que les rutes europees varen començar el segle passat. La primera ruta europea que es va autoritzar per part de la Comunitat Econòmic Europea va ser el “Camí de Santiago” i ara n’hi ha més de trenta. Nosaltres hem proposat la “Ruta Ramon Llull” com una ruta europea, que a més de reivindicar la figura de Ramon Llull, serviria per treballar el turisme cultural (jo crec que obriria moltes possibilitats a aquest país). Endemés, treballem el tema de la innovació; tenim uns premis als emprenedors. Hi ha també un grup que estudia l’evolució del model econòmic. Em sabria greu oblidar algun tema… El que vull dir és que no es tracta que nosaltres ens dediquem exclusivament al tema del finançament, encara que s´hi ha treballat molt. És un tema de valors de la societat; tot el que preocupi la societat, preocupa en el Cercle.
Quants de membres formen part del Cercle actualment?
Dos-cents vint-i-cinc. I d’extractes molt diferents: jubilats, farmacèutics… És vera que la majoria són professionals, però no vénen en tant són professionals,
Quin sistema de feina teniu?
Hi ha una junta directiva, que es reuneix cada mes, conformada per denou socis. Una comissió executiva formada per quatre persones. I tota una sèrie de comissions. Es treballa per projectes; qualsevol soci pot proposar un projecte i, si hi ha un mínim de gent interessada, es treballa aquell projecte. Ara, per exemple, s’ha creat fa poc una comissió, per iniciativa dels socis, de la diversificació; el tema de la integració d’estrangers interessats en integrar-se; dones, joves… És un tema a analitzar, i ja fem una jornada en aquest sentit; per què les dones no ocupen llocs de responsabilitat a les empreses? I per què les dones no estan en la mateixa proporció a les associacions d’aquest tipus? Nosaltres tenim un deu per cent de dones. També el tema dels joves; crec que és un mal senyal que els partits polítics (per exemple, el PP i el PSOE) tinguin una mitjana d’edat dels seus afiliats que supera els 55 anys. S’està produint una ruptura generacional. Uns partits que estan majoritàriament gestionats per gent gran (diguem-ho així) i unes generacions, entre els 18 i els 35 anys, que el setanta per cent, o no té feina, o té una feina molt precària… Aquí hi ha com una ruptura, o existeix el risc d’una ruptura que a nosaltres ens preocupa i que cal analitzar.
Potser aquesta ruptura es produeix arreu de les institucions: sindicats, esglésies, partits, etc.
Segurament; no deixem de ser una representació de la societat. No som ni millors ni pitjors…
Cada comissió té el seu programa de feina, s’organitza així com ella vol?
Sí, sí. L’únic que té és que ha de donar comptes a la directiva i a l’assemblea. Tenim dues assemblees anuals, una el juliol i l’altra el desembre.
Es paga una quota? Segur que no viviu de l’aire del cel…
Sí, 35 euros cada mes. I jo faria una crida a animar els vostres lectors a què es facin socis (podeu dir-ho així), tant si troben que és molt o és poc (m’és igual) és una contribució a què hi hagi veus independents que treballin per aquest país. Hi ha quotes més baixes, per joves, per famílies. Es tracta d’afavorir que hi hagi una veu independent; altrament, tindrem veus autoritzades, veus importants, veus més intel·ligents que el Cercle, però no independents. Jo crec que hi ha d’haver de tot.
Com aterres al Cercle d’Economia?
Quan em vaig jubilar, a 62 anys, vaig pensar: no puc quedar sense fer res, una persona que està acostumada a l’activitat contínua. I, com que jo no tinc gaire habilitats manuals, vaig mirar les diferents associacions on em podia ubicar. El que jo cercava era una associació que fos independent, políticament i empresarial. Sense ànim de crítica a altres associacions, que fan les seves funcions; amb tot el meu respecte. Jo diria que gairebé totes, per no dir totes, les associacions a les Balears, o bé defensen interessos sectorials (col·legis professionals, CAEB, Cambra de Comerç, Federació Hotelera), o estan associades, directament o indirectament, o bé a una empresa (El Cercle Financer de La Caixa) o bé a un partit polític. Insisteixo: amb tot el meu respecte. Però, el que jo cercava era una independència total, el Cercle. Llavors vaig començar a assistir-hi i em va agradar.
A què es deu aquest desig tan intens de cercar tanta independència? Hi ha hagut alguna experiència negativa abans?
No ho sé; tal vegada perquè pensava: és el que necessita la ciutadania. Crec que els ciutadans necessiten certa orientació des de la independència. Perquè una orientació condicionada pot ser fantàstica, però no deixa d’estar esbiaixada. Llavores, un lloc on convisquessin diverses ideologies, que és el cas del Cercle (excepte extremistes, hi ha de tot), i, per tant, poder anar conformant la teva opinió a força d’anar escoltant opinions diverses, a mi em semblava un exercici interessant. Si més no des del punt de vista personal. I, si endemés ets un animal polític (jo crec que ho és tothom), en el sentit de què m’interessa la vida en comú de les persones… Cal fer veure que els polítics no són més que representants nostres. Abans no hi havia polítics. Per què? Perquè a un poble, si algú es casava i havia de fer una casa, la feien entre tots; i, si havien de matar el porc, el mataven entre tots i llavors se’l repartien… Fins que ens vàrem fer tan nombrosos i tan complicats, que vàrem necessitar delegar. Però, que no es creguin els polítics que són més importants que nosaltres; nosaltres som més importants que ells! I, per això, em semblava que aquesta credibilitat davant el ciutadà havia de ser a partir de la independència. Perquè si no, és difícil. Ja és difícil tenir una opinió no manipulada! Conscientment o inconscientment; sí, endemés, hi ha interessos…! Això jo ho he viscut; tots ho hem viscut. Tot té una certa manipulació.
A quin públic li interessa una opinió lliure? Als polítics, que en teoria són els gestors dels assumptes públics, dels nostres assumptes, els interessa una veu lliure?
Jo crec que no els interessa, els condiciona. En teoria (parlo en general, eh?) hauria de ser així, però jo crec, i el que defensem des del Cercle és un sistema electoral i un sistema de partits molt diferent del que hi ha ara. Jo crec que un dels orígens del mal que tenim és precisament el sistema electoral i el sistema de partits que tenim. Que va ser molt útil en el seu moment, segurament, però ara ens condiciona. Ens condiciona perquè el polític està més pendent del que digui la cúpula del partit (si no, no surt a la foto) que del ciutadà que l’ha votat. Exemples d’això en tenim moltíssims! Estic parlant en general, clar.
Tenim un model econòmic eficaç i eficient a les Illes?
Jo no ho crec i crec que és bastant obvi. Un sistema econòmic en què el seu PIB està concentrat en un 80% en serveis… Qualsevol persona mínimament informada diria que estem excessivament escorats cap a un costat. És veritat que el que fem és aprofitar les potencialitats que tenim, i això està bé, però posar tots els ous dins la mateixa cistella, tots sabem que no és bó… I és mentida que no tinguem més remei que caure en el que tenim. No fa tants d’anys que, per exemple, el PIB industrial era el doble del que tenim ara. Crec que, així com a vegades es fa discriminació positiva de gènere, també hi hauria d’haver una discriminació positiva a favor de la indústria, a favor de noves tecnologies, a favor de la innovació…
Això suposa tenir una visió, com a mínim a mitjà termini…
Clar, clar! I aquesta visió estratègica passa per això i passa per l’educació. Jo som dels que creuen en el que diu l’economista Puig: per a guanyar competitivitat ens hem de centrar més en fer créixer els salaris mínims, pagar més a canvi de demanar més formació, més professionalitat, i millorar el nivell de qualitat de les coses que fem. Aquí, el que estem fent (ho deia en Puig) és acabar creant més llocs de treball que els que demanden els balears; dels espanyols, inclús. si ens encasquetem en l’atur zero a les Balears, no ho aconseguirem mai perquè la crida del Nord d’Àfrica i de Sud-amèrica al baix preu és infinita. Ens hauríem de concentrar en què la gent que hi ha ara tengui un nivell més alt i l’oferta de treball sigui més qualificada.
Això vol dir que la immigració és una amenaça per a l’economia balear?
No, no! Jo no ho diria així, perquè això crec que seria injust! La immigració és una forma de solidaritat per part dels pobles que tenen més que els que no tenen; i és absolutament imprescindible. Però, no a canvi de deixar a la cuneta quantitat de gent nativa, que la perdem pel camí per manca de formació; per manca d’oferta de cert nivell…
També podem dir que hi ha empresaris que juguen més als salaris baixos per damunt de la qualitat…
No es tracta de dir: això és una qüestió que l’ha d’arreglar el Govern. No, això és una qüestió que afecta el Govern, afecta les empreses i afecta els ciutadans. Si el Govern no ho regula d’aquesta forma; els empresaris no estan interessats en aquest nou model i els ciutadans no ens preparem per donar resposta… Jo m’he trobat, en el passat, en voler seleccionar persones per a determinats llocs i haver d’acudir a la Península perquè aquí no n’hi havia. Això vol dir una desconnexió empresa, universitat, govern; i uns ciutadans no certament caracteritzats per la cultura de l’esforç. Hem de recuperar aquesta cultura.
Podem parlar d’un model d’Illes en general, de cada illa… Tenim un model semblant?
Amb matisos, però som molt semblants. I això és normal; la globalització fa que en coses tan banals com que te’n vas a qualsevol capital d’Europa i veus els mateixos comerços, les mateixes històries… el que a mi em sembla que ens empobreix, però la globalització crec que ens fa bastant comuns. Això no obstant, és obvi que entre Menorca, Eivissa, Formentera i Mallorca hi ha diferències; però a mi em sembla normal.
Pel que fa al que parlàvem de consciència quant a la formació i la qualificació professional també som semblants?
Jo crec que sí. Una mostra que tota aquesta qüestió del model econòmic i dels ingressos ens afecta, és que tenim un sistema d’educació que produeix el fracàs més elevat de tot Espanya. Un problema en sanitat de llistes d’espera importants; a una de les comunitats que té més targetes sanitàries privades de tot Espanya! Si el percentatge de les Balears, que tenim una targeta sanitària privada, fos semblant al que hi ha a la resta de comunitats, empitjoraríem notablement el sistema de salut. Així i tot ja està col·lapsat!
Parlem de la Plataforma pel Nou Finançament; quantes entitats la formen en aquests moments?
Entorn de setanta.
Quins són els punts principals del Manifest?
El model de finançament en si mateix, el tema del REB, el règim especial insular, el tema de les inversions estatals i el tema del deute.
Creus que Madrid és una forma d’entendre Espanya?
(Alè profund de n’Andreu, somriure i segons de silenci) Què és Madrid? Quién es Madrid?
Aquesta concepció que les coses es decideixen des del centre. És on es reparteixen les cireres. Has d’anar a Madrid a defensar que ens facin cas…
Sí. Jo crec que això és un mal molt generalitzat; però és un mal. Els menorquins, eivissencs i formenterers es queixen de Palma (ells diuen Palma)… No fa tants d’anys que per anar a Barcelona des de Maó havies de passar per Palma. Aquest estil… no ens agrada que es decideixi el que un ha de fer des de l’altre costat… Jo crec que tot això té què veure també amb la poca solidaritat. Se’ns umpl la boca de solidaritat, però després, jo diria que a Mallorca més que en altres llocs, som molt d’anar per lliure. Això d’ajuntar-nos per fer qualque cosa ens costa molt! Allò de què tenim un problema comú i… No, no, mira, jo em cerco la vida i els altres ja s’arreglaran! Això té conseqüències. En el cas que ens ocupa, que bona part del benestar del ciutadà d’aquest país nostre, de les Illes, depèn d’unes decisions que es prenen a Madrid (ja ens entenem) del Govern de Madrid… Clar, quan un ha de governar i ho ha de fer per a un país com el nostre, en què les Illes representa un percentatge molt petit, hi ha el risc que no es tinguin en compte les nostres necessitats reals. Jo crec que és un error; una economia com és la balear, que podria ser, si li donem una sempenta amb més pressuposts, podria ser una locomotora d’Espanya, ara l’estan relegant al furgó de cua. I això és sistemàtic; perquè el nostre poble es pensa que tot el que es fa està tocat de la mà de Déu; i que això és així…!
Per tant, són dues actituds que es retroalimenten?
Jo crec que sí.
Denotaríem, per tant, una manca d’esperit associatiu, de capacitat de crear xerxa, i, per altra part, un govern a qui això li interessa perquè així pot actuar més directament?
Sí, perquè “el que no llora, no mama”…
No hi ha una oposició ferma…
Nosaltres deixem fer… “laissez faire…”! Jo crec que hem de veure que tothom demana; i tothom exigeix des de les seves necessitats… I, si nosaltres no posem de manifest la nostra situació, ningú ho arreglarà per nosaltres. No hi ha gens d’interès per part del Govern de Madrid… A més a més té la consciència que som un país ric, que no és el mateix que un país amb gent rica. I no és el mateix; són dues coses diferents. I, a més a més, la nostra Renda per Càpita, com sabeu, està baixant i no té perspectives de recuperació. I s’ha de veure, també, el tema de la competitivitat, el tema de la productivitat, el tema de quin tipus de llocs de treball estem creant, el tipus de model… influeixen moltes coses! Però, també, les polítiques que es poden fer amb uns pressuposts que ens condemnen sistemàticament a tenir la despesa per habitant més baixa de tot Espanya en sanitat, educació i serveis socials. Necessitem un règim especial insular per variar el problema dels greuges comparatius. Perquè, per a qualsevol activitat econòmica, tant importar com exportar, tenim una penalització pel fet insular.
I la manca d’inversions estatals, tampoc ajuden…
Unes inversions de l’Estat necessàries per ser motor econòmic. Per tenir uns visitants que doblen la població, i ens obliguen a renovar les infraestructures més importants. I estam sistemàticament a la coa en inversions per habitant! Això ha dut a un deute que, no diré que els nou mil milions de deute siguin deguts a això, el mateix Govern Balear xifra al voltant del quaranta per cent a l’infrafinançament. És clar que, no sé si serà el quaranta, o serà el trenta-vuit, o serà el quaranta-dos, però hem hagut de fer hospitals (com Son Espases, Ca’n Misses, Formentera, perquè som illes) que en altres comunitats varen anar a càrrec de l’Estat. I nosaltres, per qüestió de competències, de finançament, ho hem hagut de pagar. I això té un preu en forma de deute, que fa que el vint-i-u per cent del pressupost de la Comunitat s’hagi de destinar a pagar deute (interessos, etc.). Tot això fa que, al final, tot estant a la mitjana dels ingressos, acabem tenint les despeses per habitant més baixes de tot Espanya.
Com creus que es podrien popularitzar aquestes aspiracions?
Jo crec que tampoc hem de ser molt pessimistes; això per un costat. Jo crec que durant els darrers tres anys se’n parla bastant més del que se’n parlava abans. El fe que els diaris, per exemple, quasi cada setmana treguin alguna notícia relacionada amb aquest tema, no és casual. Els diaris xerren del que la gent vol sentir. No xerren del que la gent no vol llegir; perquè una notícia que no és llegida, no interessa. Jo crec que la gent, quan es parla d’aquestes coses, comença a prendre consciència. Ara, és vera que, quan vaig sentir en Baldoví que xerrava de què volen fer una manifestació, una campanya… Jo crec, que si nosaltres ens plantegéssim fer una campanya (com hem parlat alguna vegada), potser hauríem de mirar endarrere per veure qui hi ha… Potser per allò que dèiem que ens costa mobilitzar-nos i potser encara no hem fet prou divulgació. Basta veure qui compareix a certes convocatòries. Com s’ha de fer? Bé, tenim una Plataforma amb una sèrie de persones molt interessants que diem tot el que creiem que podríem fer. I tot el que hem fet ha sortit d’allà; i hem fet bastants coses, per cert! Que no és suficient? És obvi!
El repte potser sigui com fer-ho arribar a la gent manco sensibilitzada; la capil·larització…
És clar! Això no pot ser sols una reivindicació d’una elit intel·lectual, amb tots els respectes, que també hi ha de ser; o d’una gent conscienciada. Aleshores jo crec que això s’ha d’expandir. Com? Primer persona a persona; jo no perd ocasió… amb les meves amistats, sopars, trobades… allò de l’osmosi. No perdre l’oportunitat per fer veure que no és un tema que preocupa la Fundació Emili Darder, a la Fundació Pere Mascaró, o al Cercle d’Economia… No es tracta de: “mira, tu, aquests il·lustrats!” No, no. És una qüestió que afecta els pagesos, als botiguers… el millor hi ha altres fórmules de què a Madrid li arribi; i no fa falta mobilitzar un milió de persones. Dia 5 de juny tendrem una oportunitat per intentar convèncer als diputats i senadors elegits a les nostres Illes, de fer qualque cosa junts amb la societat civil que representem, ja que hem organitzat una reunió al Parlament de les Illes Balears amb la Plataforma…
A Canàries s’han fet valer…
A Canàries hi ha un o dos diputats que s’han mobilitzat, i han aconseguit… I amb això basta! Jo crec que s’han d’aprofitar totes les ocasions. Em convidaren en el Cercle d’Economia Barcelona, jo era l’únic extern, érem una dotzena amb el Ministre Montoro. Tots dèiem unes paraules i jo vaig aprofitar: tota aquesta gent li explica el problema de Catalunya, que està molt bé, però, pel que fa al tema del finançament, Balears, que jo represento en aquesta taula, estem pitjors que els de Catalunya. Hem de dur a l’ànim d’aquesta gent i aprofitar qualsevol avinentesa… Va venir el secretari d’estat d’economia, en Ferrer; els hotelers el varen dur. Quan va acabar l’exposició (era un període electoral), alguna pregunta? Vaig sortir jo el primer: “li volia comentar que els ciutadans de les Balears estam molt disgustats perquè el sistema de finançament… bla, bla, bla”. És igual la resposta!, però es queda amb la punyida que sap que allà hi ha alguna cosa que no va bé.
Molt millor si fóssim capaços de què això quallés dins la gent, i això és el que realment esglaia, però dia 5 de juny tindrem l’oportunitat. És vera que no tenim cap diputat o senador que representi “exclusivament” els interessos d’aquí, però, si arribéssim a convèncer de què d’alguna forma es fes un “tour de force”, de dir “Ei, que estem aquí!”… Jo crec que aquest seria l’objectiu del dia 5; no només ha, ha, ha; hi, hi, hi… Animar que qualcú, amb una esmena, amb el que sigui… som molt realista.
Potser a Madrid es creuen que ells són els que tenen la visió de conjunt del problema; i són els que administren de forma justa. Tothom va a lo seu i ells tenen la possibilitat de posar ordre. Es tracta d’influir en els que posen ordre.
Potser s’ha de canviar la negociació. A mi em va agradar el que va dir el president del AIREF: si intentem anar pel camí dels ingressos, ho tenim malament, perquè tothom plora; i modificar l’statu quo actual ha de ser amb molts doblers. El president del AIREF deia: “per què no fem una cosa? Retirar el sistema actual; fora! I anar a un sistema, per una autoritat independent, que analitzi les despeses objectives dels eixos fonamentals de l’autonomia, que són el 80% de la despesa, sanitat, educació i serveis socials, tenint en compte el cost de la vida, la insularitat, etc.”. De forma que cada autonomia tengui, no el mateix, sinó els costos objectius d’aquella comunitat. I, després, si tu vols més, llavors paga més! A mi això em sembla qualque cosa diferent. I, com que és diferent, no tinc referències; i jo diria que és just, si es fa bé.
Moltes gràcies, Andreu. Tant de bo aquesta entrevista sigui una petita aportació més a la construcció d’un país més just i més humà, en la línia del Cercle.
Iniciativa de:
