Sens dubte el fet del Coronavirus ha suposat una forta sacsejada en la vida de tots, cada un a la seva manera i en la seva pròpia intensitat, potser amb un comú denominador des de la Residència on visc, i és l’intens sentit de fragilitat que ens ha creat la situació, fragilitat traduïda en sentiment d’indefensió que es respirava malgrat que hàgim tengut la sort de no tenir cap cas positiu, la tensió i sentiment d’angoixa ha estat el sentiment generalitzat. Actualment la tensió es viu enfront de la demanda de poder sortir al carrer, perquè quasi tres mesos de confinament fa acabar la paciència de molts.
Personalment he viscut el confinament aïllat totalment a la cambra dos mesos, i certament ha estat una densa experiència. Personalment pens que no hi ha res casual en els esdeveniments que ens ofereix la vida i que de tots ells en podem treure alliçonament per madurar. Tenc la convicció que així ha estat per mi aquesta experiència que encara no hem acabat, però que sí m’atreviria a apuntar alguns aspectes que pens que m’han ajudat a reforçar conviccions personals que potser havia oblidat i que simplement apuntaré breument.
-
La necessitat de reforçar les conviccions i criteris personals. Al llarg del temps de confinament han plogut immensitat d’opinions que m’envaïen. Els actuals instruments de comunicació actual ho faciliten, però, a la vegada, constat la gratuïtat de les opinions, moltes d’elles sense cap mena de rigorositat informativa, i això em feia pensar en la necessitat d’exercitar el criteri propi per tal de no esdevenir titella en mans dels interessos partidistes. El confinament ha estat una possibilitat d’aprenentatge a conviure amb mi mateix i amb la meva realitat i escoltar no sols el que em diuen, sinó el que me dic jo, la meva pròpia veu i no la veu llogada.
-
M’ha ajudat a reforçar el valor de la congruència en enfront de moltes imatges i fets que la situació pandèmica m’ha posat constantment davant. Escoltava la ferotge crítica a la manca de mitjans de la Sanitat Pública de part d’aquells mateixos que oblidaven que foren els mateixos que la privatitzaren, o feixistes declarats clamant de manca de democràcia, o la Banca preocupada pel poder adquisitiu dels afectats pels ERTOs…
-
M’ha posat davant la realitat de la feblesa, ja no sols personal, sinó del mateix sistema. El capitalisme arrasant, potent, intocable, poderós… col·lapsat per la realitat d’un simple virus, mostrant la feblesa del sistema de producció desmesurat, sense fronteres, i que encara així í i tot nega la realitat del canvi climàtic i de la necessitat de respectar l’ecosistema. Que tremola en enfront de la crisi econòmica, calculant pèrdues i enviant a la misèria els que li han produït el seu capital.
-
M’ha refrescat molts d’elements humanitzadors que em semblaven perduts i han emergit, ajudant-me no sols a pensar, sinó a ressituar el seu valor en la meva vida. La necessitat de la relació humana, del tu a tu, de l’abraçada, de la paraula propera, de la mirada, del contacte humà… i el dolor que causa l’aïllament. El clam escoltat per la necessitat del contacte dels llunyans. No ens estarà aportant la situació pandèmica aquest clam de la necessitat humana de la relació propera, personal, afectiva? No ens estarà mostrant aquesta cara que comença a preocupar al final pandèmic de les disfuncions corporals que ens ha anat causant el confinament i no ens n’adonàvem?
-
Un clam generalitzat i que acull amb fermesa és que aquesta situació ens ha mostrat la necessitat de canviar moltes formes de viure i que donàvem per intocables i incanviables. És cert que la situació socioeconòmica que ens ve condemnarà molta gent, no sols a viure diferent sinó a sobreviure, però, de fet, ens oferirà a tots la possibilitat de viure d’una manera diferent del que hem fet ara, a humanitzar més la vida, a valorar més la persona que l’economia, a situar més la persona en el centre, a dur endavant, i a la vida, aquells aplaudiments de les 8 del vespre pels solidaris, i que acaben les fases pandèmiques, però segueix la vida i ens demana: què n’hem après de tot això?
Aquests són simplement alguns punts del que espontàniament em sorgeixen. Són molts i molt variats, però en el fons acab com començava: voldria saber treure una lliçó d’aquesta situació, si no és així, ho hauré perdut tot.
