6.1 Els progres

Una radiografia

La societat espanyola, segons les enquestes, és una de les més progressistes d’Europa. D’acord amb un estudi de la Fundació GADESO, a Balears, un 94% de la població considera que existien massa diferències entre classes socials, el 53% creu que viurem pitjor després de la crisi i el 73% assumeix que s’està creant una societat descohesionada i dual. Només l’11% dóna suport a les polítiques d’austeritat a Balears! A més, l’estudi continua: a excepció de la classe mitjana-alta i alta, la majoria dels illencs se situa ideològicament en el pol de centreesquerra.

Però alerta a mitificar al votant d’esquerres. La nostra és una societat poruga, atemorida davant el necessari fenomen migratori i preocupada amb el desballestament de l’Estat del Benestar. Una societat que vol conservar els seus pocs drets i el seu nivell de vida. I en aquest context el votant progressista mostra actituds contradictòries que evidencien la falta de solidesa de certs valors com la solidaritat o la lluita per la igualtat. Així, s’arriben a paradoxes on un ciutadà pot definir-se com ecologista però considerar que ell no és responsable del Canvi Climàtic o que diu que està a favor de la immigració però no la vol devora de casa seva. Al cap i a la fi, els illencs pertanyem al 20% de la població mundial que acumula el 84% de la riquesa. Com diria Gramsci, “les idees de la classe dominant són les idees dominants a cada època”, i això es reflecteix en un comportament dual. D’una banda, la gent vol mantenir uns bons serveis públics (dels quals la majoria són usuaris assidus). De l’altra, voten majoritàriament opcions que apuntalen el sistema, ideologies a part, perquè són el braç polític d’un sistema econòmic que funciona per a molts o almenys ells així ho creuen.

A les Balears l’espai progressista condensat entre el PSOE, Podem, MÉS, EU i altres formacions menors, representaria d’entre el 42% (eleccions generals del 2000) al 52% (eleccions autonòmiques del 2015), el que suposa una massa crítica d’entre 190.000 a 230.000 electors. S’ha de tenir en compte, a més, que part de les idees força i valors progressistes –com la defensa de l’Estat del Benestar o dels drets dels col·lectius minoritaris- transcendeixen aquest espai, arribant a molta més gent que d’entrada no es defineix d’esquerres.

D’aquesta forma, i segons el CIS, podem dir que els votants progressistes se situarien, de mitjana, a l’eix d’esquerres ideològicament. En una escala sobre 10, sent 0 extrema-esquerra i 10 extrema-dreta, els electors situarien a EUIB en 3,1, Podem en 3,36, PSOE 3,52 i MÉS en 3,6. En canvi, el conjunt de la societat balear s’aproparia al centre ideològic, situant-se en 4,76. Així mateix, el votant de Podem i MÉS seria jove, enfront del votant del PSOE, que estaria més envellit. El votant de MÉS seria majoritari de la Part Forana, i el de Podem, de l’àrea de la badia de Palma. Emperò, tots aquests votants tenen, entre si en els darrers anys, preocupacions similars: l’economia, el model turístic, l’accés a l’habitatge i la millora dels serveis públics.

El perfil professional, formatiu i el sentiment de pertinença dels votants progressistes serien realment els elements diferencials entre tots ells. A tall d’exemple, EUIB i MÉS, tindrien els votants més nacionalistes i rebrien molts vots de tècnics i professionals liberals, científics i intel·lectuals (33% i 27% respectivament) que representarien el 10% del conjunt dels votants Balears.

A més EUIB rebria suports dels treballadors de l’hostaleria (50%) mentre que MÉS comptaria amb major nombre de vots entre els tècnics professionals de suport i els administratius i empleats d’oficina. En canvi, Podem i PSOE – a grans trets- tindria un electorat molt representatiu del conjunt de la societat per ram professional. Ara bé, al partit morat no hi hauria entre els seus votants un gran nombre de directors i gerents, i entre els votants del PSOE un 32% serien treballadors de l’hostaleria i un 23% treballadors de la indústria i l’artesania.

Emperò, aquestes diferències socials es desdibuixen entre partits a l’hora de formar govern, perquè al cap i a la fi, a les Illes Balears, han format un bloc elecció rere elecció. Per exemple, després de les eleccions municipals i autonòmiques del 2015, PSIB, Podem i MÉS, arribaren a un acord de governabilitat denominat: “Acords pel Canvi: un govern al servei de la gent”. A aquest text de 19 pàgines es reconeixien una sèrie de mesures concretes que un govern, format per PSIB i MÉS, duria a terme amb el suport extern de Podem. Aquest nou executiu es fitava, entre altres coses, la posada en marxa d’una Renda Bàsica progressiva; la lluita contra la pobresa energètica (Rescat Energètic); l’impuls d’una llei de consultes; la realització d’una auditoria del deute; la negociació d’un nou REB; l’increment de forma progressiva del tram autonòmic de l’IRPF; l’impuls de la política lingüística en favor del català; l’aposta per la qualitat al turisme; la regulació del totinclòs i l’impuls d’iniciatives per un turisme sinèrgic amb altres sectors econòmics; la creació d’un pla d’indústria i d’un pla director d’economia social i solidària. Així mateix s’assegurava que “cap persona malalta es quedi sense la medicació més adient per raons econòmiques”. Als acords no es feia cap referència explícita a l’aturada a les privatitzacions, però sí a la reducció dels concerts sanitaris.

D’aquesta forma, les grans línies mestres que definiren la política illenca, amb matisos, són compartits per totes les forces polítiques de l’arc parlamentari de centreesquerra, si bé cadascun d’ells posa l’accent en una fita o l’altra: defensa dels serveis públics, regulació de l’activitat turística, promoció de la diversitat econòmica, preocupació per la llengua i cultura pròpies i impuls del transport públic i l’habitatge social.

Paral·lelament, també hi ha a les Illes un teixit social més o menys proper als postulats progressistes, que ha ajudat a donar-li àmplia presència social. Els sindicats, les associacions de veïns, l’Obra Cultural Balear (OCB) i el Grup d’Ornitologia i Defensa de la Natura (GOB) han mostrat àmplies complicitats amb l’arc parlamentari de centreesquerra.

Aquestes complicitats entre partit i teixit associatiu -aquest bloc històric, de fet- no ha sabut guanyar. Així, aquestes aliances han estat més fortes quan s’estava a l’oposició. Així, per un costat, el pragmatisme inherent a la gestió del sistema autonòmic ha fet que, algunes vegades, la defensa de certs postulats entre aquells que estan a l’Administració i els moviments socials hagi estat contraposada, i fins tot, enfrontada, malgrat haver estat antics companys de lluites. Per altre costat, a vegades al teixit associatiu li han faltat dosis de pragmatisme i capacitat d’adaptació, enfront d’uns partits progressistes incapaços de complir amb les expectatives generades quan estava a l’oposició.

Aquest és, el complex mapa de l’espai progressista.