AB APELLIDO DE JUSTÍCIA.

TEMPS DE GERMANIA AL PAÍS VALENCIÀ

Enaprés, en lo mes de setembre [1519], a la festa de sent Miquel, se començà a levar una germania dels pobles, la qual començaren los perayres y vellutés. Y axí s’agermanaren tots los officis, ells ab ells, y ab les viles reals y lochs de senyorius, ab apellido de justícia, mostrant gran rancor contra nobles, cavallers y hòmens de bé”.1

La revolta agermanada és inqüestionablement una de les fites més rellevants de la història de nosaltres els valencians i, per això mateix, forma part de la nostra memòria col·lectiva. És, en paraules del meu mestre Manuel Ardit, que subscric absolutament, “la revolta antisenyorial més formidable de la història valenciana”.2 En qualsevol cas, l’enorme ressonància i l’àmplia repercussió ens permeten de constatar la importància i l’entitat d’aquesta gran commoció social, política i religiosa del País Valencià del Renaixement. És, per tot això, un dels moments cabdals de la trajectòria històrica del poble valencià, sense cap mena de dubtes.

Al llarg d’aquestes línies pretenem compartir algunes reflexions sobre la revolta agermanada, una mena de sintètic estat de la qüestió. Obviarem, atesa la limitació d’espai i l’esperit divulgatiu, la descripció i les referències als fets i a la cronologia dels processos històrics, llevat de referències puntuals. Remetem per tant a les obres de referència i a l’àmplia producció historiogràfica.3

La Germania valenciana va nàixer en la perifèria de la construcció del projecte imperial de Carles I. Aquest moviment popular sacsejarà primer les estructures del regne dels valencians i provocarà, després, una gravíssima crisi social, econòmica i política que derivarà finalment en l’enfrontament al camp de batalla dels partidaris i dels antagonistes de la Germania.

                                                          Imatge  El Temps

El moviment agermanat va ser una alenada d’aire fresc en una societat en la qual eren estructurals, per habituals, els abusos i el desplegament omnímode del poder dels cavallers. L’exercici de la violència formava part inextricable de la condició social, era un element bàsic i substancial dels rituals antropològics i culturals de la noblesa feudal. Tanmateix, els abusos havien passat a ser percebuts ara com insofribles i insuportables. Ara però es produiria la reacció de les classes populars que aconseguirien articular-se i organitzar-se entorn al pal de paller de la Germania.

El cronista R. Martí de Viciana posa en boca de Joan Llorenç, peraire i ideòleg de la Germania, una metàfora zoològica de la societat valenciana mitjançant l’assimilació dels cavallers a porcs i dels plebeus a gossos. Llorenç feia referència al contrast entre la solidaritat de classe existent entre els uns i la total absència entre els altres. El context de la metàfora és un col·loqui, glossat pel cronista, entre dos dels màxims dirigents i protagonistes de la Germania, Llorenç i el teixidor Guillem Sorolla, que s’hauria produït el juliol de 1519. Podem apropar-nos així a l’embrió del programa reivindicatiu de la Germania. Llorenç feia balanç dels desequilibris que existien en la societat: mala administració municipal, una administració de justícia parcial i corrupta i els abusos de l’orgullosa noblesa, que quasi sempre perpetrava les seues malifetes amb la més absoluta impunitat. Heus ací que l’originalitat del discurs del peraire radicava en la crida a la solidaritat entre les classes populars per tal d’enfortir la seua posició. Ara podrien fer-se escoltar i corregir aquells desequilibris mitjançant la seua participació política en els òrgans de govern municipal. La Germania, en substància, serà cosa de porcs i de gossos, segons aquesta metàfora que ens forniria Llorenç; serà un assumpte entre les classes populars (los pobles) i els cavallers.

L’autor de la cita que serveix de pòrtic, mossén Pere Martí, canonge de la Seu de València, hi coincideix també. El cronista mossén Pere Bellot, rector de Catral (el Baix Segura) també: “la Germanía que inventaron los plebeyos contra los nobles”.4 Gaspar Escolano afirmava que la Germania “no fue por rebelión del Reyno contra el Rey, sino por guerra civil del pueblo contra la Nobleza y que ayudada la Nobleza de infinitos plebeyos buenos, hizieron la guerra a su costa, hasta reducirlos a obediencia”.5 Viciana s’expressa en uns termes molt semblants: “porque se pudo nombrar guerra civil o de las entrañas, que fue de padres a hijos, de parientes a deudos, y de conoscidos a los que antes fueron amigos”.6 S’ajusten a la realitat, tot i que, potser, pequen de ser excessivament reduccionistes. Tot i això, cal mostrar una recomanable prevenció sobre les relacions, memòries i cròniques sobre la revolta. Tota la cronística, pràcticament sense excepció, ofereix una panoràmica dels fets tendenciosa, pejorativa i, fins i tot, condemnatòria. El seu objectiu comú era, per una banda, emfasitzar el suposat joc brut dels pèrfids agermanats que haurien procedit sempre amb premeditació i amb esperit sediciós, per a trair de seguida la confiança, ingènua i virtuosa, de la majoria de persones ben intencionades que havien rebut amb braços oberts la promesa de canvi (entenga’s, de reforma) que oferia la Germania. Això, a més, no només valdria per a les classes populars i mesocràtiques; també i fins i tot es faria extensiu als màxims oficials reials, que haurien autoritzat els primers passos (l’adesenament) i haurien pecat de crèduls i amb la seua funesta decisió haurien obert la caixa de Pandora.

La crida a la solidaritat preconitzada amb eficiència des de la ciutat de València pels diversos elements urbans que confluiran en el moviment agermanat no explica per si mateixa ni el desenvolupament posterior ni el proselitisme agermanat. Haurem de parar esment a uns altres factors. A més del sorgiment d’una moral comunitària molt acusada, l’eclosió agermanada s’explica per l’existència de diverses problemàtiques socials i polítiques a la societat valenciana. Haurem de rastrejar-ne moltes en el regnat del Catòlic. Tanmateix, algunes deriven directament de les contradiccions internes del sistema feudal, ben evidents ja a mitjan segle xiv, amb la guerra de la Unió.

La interpretació de la revolta ha de contemplar el marc de la primera gran crisi del sistema feudal. Des de mitjan segle xv sovintegen les revoltes arreu d’Europa: la revolta forana de Mallorca (1450), la guerra civil catalana (1462-1472) acompanyada de les guerres Remença (1462-1486), les guerres dels camperols de l’Àustria Interior (1478, 1515), la revolta dels Irmandinhos gallecs (1467-1469), la revolta de Cornualla (1497), el Carnestoltes d’Udine (nord d’Itàlia, 1511), la guerra dels camperols hongaresos (1514), la guerra dels camperols alemanys (1525) i la Peregrinació de la Gràcia (nord d’Anglaterra, 1536-1537). Però sobretot s’han de relacionar amb les Comunidades de la Corona de Castella (1520-1521) i els esdeveniments paral·lels, Germanies, a Catalunya (1520-1521) i les Illes Balears (1521-1523).

Des d’aquesta perspectiva alguns historiadors han interpretat la Germania com la fi dels temps medievals i l’inici dels temps moderns al País Valencià. S’ha abusat, potser excessivament, de la transcendència i de les conseqüències: la Germania ha passat a ser una fita rellevant en la formulació d’hipòtesis explicatives sobre la trajectòria històrica dels valencians que ens permeten certificar, més bé, el desconeixement dels períodes anterior i posterior, els regnats del Catòlic i de Carles I.

El ben cert és que hi hagueren factors estructurals imbricats amb d’altres conjunturals. Es podria pensar que les tensions socials acumulades durant els segles medievals havien esclatat finalment amb l’episodi agermanat. Així ho ha entés una part de la historiografia valenciana durant molt de temps. Massa sovint s’ha pres la Germania com a fita cronològica per remarcar principis o finals de processos prou més complexos i polièdrics que superen amb escreix (segons han verificat els estudis durant les darreres dècades) un plantejament massa simplista: inici de la periferització valenciana, inici de la castellanització, etc.

Algunes de les causes són profundes. No és del tot satisfactòria una explicació merament conjunturalista que implicaria contemplar la Germania com un esclat espasmòdic de violència amb unes causes immediates. Tampoc ho és el recurs a la llarga durada, on cada fenomen de la complexa i multiètnica societat medieval valenciana esdevindria condició sine qua non per a explicar-ne el sorgiment. Així les coses, tota revolta ha d’atendre l’estudi dels agents socials que va mobilitzar, a favor i en contra. Haurem d’intentar saber com estaven els valencians de fa vora cinc segles i també, i això és molt més difícil, com eren i com pensaven, quines eren les seues expectatives, a quina causa obeïen els seus furors, per què mataven i per què estaven disposats a morir.

La Germania té com a bressol i escenari principal la ciutat de València. Les diferències són substancials entre la capital, que ha centrat aclaparadorament l’atenció dels investigadors, i la resta del territori valencià, on encara es constaten grans dèficits. Això és conseqüència d’una evidència incontrovertible com és la macrocefàlia de la capital respecte al regne: el foc de la ciutat alimentarà la foguera de la revolta pertot arreu del territori valencià. Correm el risc, per tant, de no contextualitzar amb encert la incidència de la Germania sobre problemàtiques, com ara la senyorial, d’una extraordinària diversitat i complexitat; o sobre la heterogènia realitat de les viles i ciutats reials. L’aspecte on han estat més remarcables els avanços dels darrers anys ha estat la vessant rural i antifeudal de la Germania. En els exemples coneguts d’una i d’altra vessant s’ha verificat una riquesa i una complexitat que obliguen a la realització de nous estudis monogràfics en el futur. Al remat, s’imposa l’evidència d’una aproximació més ponderada, que contemple el país en la justa mesura i que trace una panoràmica com més ajustada millor, que siga capaç d’imbricar ambdós escenaris. Allò més habitual ha estat, fins fa uns anys, una visió historiogràfica que ha privilegiat sempre la capital en detriment del país, amb la construcció d’un discurs que de manera més o menys conscient o premeditada ha fornit una imatge segons la qual la capital és l’epicentre del relat i el país tan sols la perifèria, un mer comparsa, un àmbit territorial amb major o menor intensitat es van sentir els efectes del terratrèmol agermanat del Cap i Casal. Convindrà revisar (i en això estem7) aquest dèficit, que és el (potser) pecat original de bona part de la historiografia valenciana: una tendència generalitzada, quasi malaltissa (i en moltes ocasions funesta) que posa el focus en la capital i la seua àrea metropolitana i obvia (quan no ignora, de manera pura i simple) la resta del nostre país, tant s’hi la Plana, al nord, o les hortes meridionals del triangle Elx-Alacant-Oriola, al sud. L’estudi de la Germania no n’ha estat una excepció.

La mort de Ferran el Catòlic en gener de 1516 obria la porta a una etapa d’incerteses en la Monarquia Hispànica. Però als països de la Corona d’Aragó va causar una veritable commoció, una sensació col·lectiva d’orfandat. La crisi originada per la successió de Ferran el Catòlic no va estar exempta de problemes i situacions compromeses per als màxims oficials reials valencians que maldaven per assegurar el relleu al tron sense grans sotracs a un regne que mostrava ara la intensitat de les tensions socials i polítiques acumulades per una multiplicitat de problemes que el llarg regnat del Catòlic s’havien mantingut controlats, de manera ben precària molts d’ells, però que distaven molt d’estar resolts. L’evolució posterior ho posarà de relleu de manera inqüestionable.

Set anys després de la mort del rei, l’any 1523, el Regne de València es trobava en estat de postració després d’un conflicte bèl·lic que es va saldar amb destruccions, morts, epidèmies, una dura repressió personal i una dilatada repressió econòmica. Una difícil postguerra que, en suma, va assolar el país sencer. Què havia passat en eixe lapse de temps? La resposta passa per explicar la gestació, el desenvolupament i les reivindicacions d’un moviment sociopolític protagonitzat, sobretot però no només, pels menestrals, artistes i camperols de la ciutat de València i de la majoria de les poblacions de reialenc, amb una major complexitat sociològica en les de senyoriu. Aquest moviment ha passat a la història com la Germania.

Hi ha consens historiogràfic per considerar que el moviment agermanat s’inicia l’estiu de 1519, a partir de la posada en pràctica de l’ordre reial del Catòlic de 1515 de mobilització general de les milícies de les ciutats i les viles, per tal que es procedira a l’armament general i s’hi organitzara la instrucció militar. És el que es denominava llavors com adehenament (adesenament, per les unitat bàsiques o desenes en què s’estructuraven les milícies). L’objectiu n’era assegurar la defensa terrestre del regne davant l’amenaça dels atacs dels pirates turcs i barbarescos que assolaven la costa contínuament.8 La promulgació ara d’aquesta ordre suposarà l’armament i mobilització militar dels gremis i confraries a la capital. El sistema que s’havia de seguir serà, paradoxalment, una imposició dels oficials reials (el governador Cabanyelles) davant la inhibició quant al comandament i l’absència de la ciutat de les classes dirigents, el patriciat i la noblesa, a causa de la declaració d’una epidèmia de pesta. Les conseqüències que es van derivar d’aquesta decisió foren en bona mesura determinant: ara es faria per gremis i confraries i no per parròquies, com havia sigut la pauta fins llavors: de caràcter interclassista i sota comandament de patricis i nobles residents a la capital.

També hi ha consens en que la revolta agermanada fou sobretot un conflicte social dels grups mesocràtics i les classes populars, la menestralia i el camperolat, amb l’oligarquia patrícia de les ciutats i viles reials i amb la noblesa, especialment els aristòcrates i grans senyors territorials. Fou també un conflicte polític res­pecte al virrei Hurtado de Mendoza, els oficials reials i la corona. Una altra faceta, prou més complexa i polièdrica, fou la vessant rural i antifeudal en l’àmbit senyorial, on la complexitat social agermanada és prou menys polaritzada que en els àmbits urbans.

Els titubejos i l’actitud erràtica i vacil·lant de l’emperador són transcendentals per entendre la configuració de la revolta, amb el recolzament inicial de la corona a la Germania. Igual de clarificadora és l’entesa i compenetració entre el virrei i la noblesa, garantia de l’èxit de la lluita contra la Germania. Les circumstàncies que concorrien l’estiu de 1519 i la manera en què es va dur a terme l’armament general expliquen que els menestrals de València s’hagueren dotat de l’argument de la força per canalitzar les seues reivindicacions amb unes expectatives molt plausibles i/o amb garanties reals d’èxit. Aquesta és la possibilitat d’articulació, transcendental fins al punt de transformar la suma d’uns factors conjunturals favorables –que en altres circumstàncies no hagueren passat de provocar una situació d’inestabilitat sociopolítica d’incidència variable– en un moviment revolucionari.

La Germania naix després dels primers alardos o ressenyes militars dels gremis de la ciutat de València en setembre de 1519.9 La necessitat d’enviar una ambaixada al rei és una de les conseqüències de les multitudinàries assemblees dels majorals dels gremis i confraries que van tindre lloc. L’ambaixada al rei de novembre aconseguirà el recolzament reial a les reivindicacions populars.

Però convé remarcar que la mateixa denominació del moviment ha estat objecte de polèmica. Els agermanats mateixos empraren els termes adehenament i Germandat o Germania (molt sovint junt a l’adjectiu ultrajustificatiu de santa) fent referència, respectivament, a l’organització militar i a la solidaritat que invocava. La documentació oficial utilitzarà premeditament la de Unió e Germania, tot recercant en la trajectòria històrica un paral·lel, la Unió del segle xiv, condemnada i prohibida posteriorment pels Furs. De tota manera, podríem argumentar també que altres denominacions com ara les que feien els agermanats dels seus antagonistes (feluts o mascarats) també són tendencioses. El ben cert és que el moviment agermanat es concreta en la fòrmula legal del sindicat o elecció de síndics, allò que es coneix com el jurament de la Germania, és a dir, la concreció en un document públic de la seua entrada mitjançant jurament solemne. Pren forma, per tant, d’una aliança o lliga, un model ben extés i conegut en l’Europa dels segles xv i xvi, com ara per exemple la més propera Santa Hermandad castellana, constituïda per tal d’atallar les violències nobiliàries i per tal de vetlar per l’ordre públic. Esta institució va prendre àmplia volada en la corona castellana per la necessitat d’acabar amb el caos posterior a la guerra civil que va acompanyar l’ascens al tron de la reina Isabel. En el cas valencià la seua importació no va ser exitosa i poc després de constituir-se va morir per inanició.

És, comptat i debatut, una idea poderosa, atés que fa una crida a la solidaritat i germanor entre les gents, una inspiració cristiana molt evident. I és que la religió impregnarà totes i cadascuna de les manifestacions de la Germania. No podia ser d’altra manera, fins i tot quan durant els darrers moments fa aparició la figura de l’Encobert (en realitat hi hagueren almenys dos durant el conflicte) i allò que s’ha vingut a denominar encobertisme. A més a més, diverses corrents de caràcter profètic i mil·lenarista tindran àmplia repercussió en la societat valenciana del moment, especialment entre els grups de conversos de jueu, els menestrals urbans i els camperols de l’Horta. Junt a ells la influència del llul·lisme i, sobretot, d’Eiximenis ens permeten acostar-nos a les directrius ideològiques que reflectirà la Germania i ens ajuden a conèixer l’espiritualitat popular i una cosmogonia que serà desenvolupada des de les files del radicalisme agermanat en formulacions novedoses com ara l’encobertisme, fenomen mil·lenarista que presenta encara moltes incògnites.

La percepció inicial del moviment agermanat era favorable fins i tot entre algunes de les màximes autoritats reials. Més endavant, els elements més moderats o més conservadors agermanats renunciaran en massa quan es constate que la càrrega reivindicativa i la praxis del moviment que aleshores començava a gestar-se suposaven resseguir la senda de la rebel·lia. Això serà a finals d’abril i principis de maig de 1521. Serà necessari que la corona mobilitze tots els recursos per tal de fer arribar les lletres reials pertot arreu del país. Era l’enèsima evidència de l’èxit del proselitisme i de la propaganda desplegats per la Junta dels Tretze respecte a l’actitud de la corona, fent ús de les lletres reials que inicialment justificaren la creació de la Germania.

La comprensió de la transformació del moviment sociopolític agermanat en revolta ha de prendre en consideració els paràmetres de la legalitat. Ara bé, no sempre són totalment diàfans i, en conseqüència no sempre són del tot efectius ni operatius. En efecte, ben aviat franquejarà el llindar de la legalitat, atés que a l’altura de maig de 1520 la corona ja havia fet marxa enrere i havia ordenat la dissolució del moviment i la desmobilització militar que fonamentava i justificava l’existència mateixa de la Germania. Ho ratificarà posteriorment i hi insistirà de manera repetida. Abans però ja havia començat a maniobrar per tal de reconduir i desmobilitzar el moviment agermanat allà on encara disposava de marge de maniobra, com ara les altres ciutats, Alacant, Oriola i Xàtiva. No obstant això, desplegarà alhora altres mitjans per negociar una resolució pacífica.

La Germania, per tant, estava fora de la legalitat, però no havia entrat en una dinàmica de rebel·lia oberta, almenys no del tot diàfana. Mentrestant, el rei havia tramés el virrei Diego Hurtado de Mendoza en maig de 1520 per mirar de garantir el control de la situació. Tanmateix, els èxits agermanats quant a representació en les institucions municipals, especialment a la ciutat de València, expliquen les reticències i dilacions per complir les ordres reials. A banda de les dificultats de la corona per imposar la seua autoritat, l’escassa empatia del virrei amb el moviment agermanat, el seu autoritarisme i la seua notòria manca de recursos diplomàtics en aquesta saó, expliquen un fet que marcarà un punt de no retorn: la fugida de la capital en juny de 1520 i la seua arribada a Dénia a finals de juliol, després del periple que l’havia dut primer a Cocentaina i després a Xàtiva. Fins l’esclatada del conflicte, passarà un any immobilitzat a Dénia, després del fracàs estrepitós de la declaració de guerra (va convocar host i cavalcada reial contra la capital) per la manca de recolzament i, especialment, per la actitud dubitativa, encara, de la corona que havia tramés un secretari imperial, l’aragonés González de Villasimpliz per tal de seguir les negociacions per desarmar el moviment agermanat i apaivagar el regne dels valencians. Malgrat tot, la missió fracassarà. Les mediacions i negociacions in extremis seran també infructuoses.

Precedit per diverses crisis al llarg d’un any, el conflicte armat esclatarà finalment a mitjan mes de juny de 1521, quan les milícies agermanades travessen els portals de la capital amb les banderes al capdavant i declaren la guerra. El crit de guerra, el que a l’època es referia com “apellido” era, precisament “contra cavallers i en defensa del Real Patrimoni”.10

Determinar la causalitat del conflicte és una tasca no exempta de dificultats. És inqüestionable, com és ben sabut, que el progrés del moviment i la seua expansió pel País Valencià va suposar, de manera quasi inevitable, la imbricació en el laberíntic vesper de la qüestió senyorial. El fenomen guarda estreta relació amb la capitalitat indiscutible de la ciutat, cap e mare del regne no ho oblidem, respecte al país. Causa i efecte, alhora, d’un mateix fenomen, que arribarà a confondre’s, fins al punt de propiciar una dubitativa denominació del moviment agermanat, en singular o en plural, que per cert encara perdura. L’animadversió de la classe política dirigent de la capital, nobiliària i patrícia, des del primer moment, va ser també determinant. Amb el temps, el fracàs estrepitós de les dubitatives i sovint contradictòries maniobres i accions de la corona se sumarà a una polarització entre els partidaris i els antagonistes del moviment agermanat, cada vegada més ostensible, amb diverses crisis que desembocaran finalment en l’esclatada del conflicte bèl·lic, que va suposar la fase decisiva de la revolta i la seua derrota.

                                                    Imatge Vilaweb

Convé també remarcar una clau explicativa que ens ajuda a clarificar alguns fets i processos: en essència es tracta d’una revolta i una guerra contra els cavallers, concebuda pels partidaris de la Germania com un conflicte lícit (segons el paràmetres de la legalitat de l’època) amb l’arbitratge de la corona. El mateix virrei Hurtado de Mendoza, si fem cas al que reprodueix Viciana a la seua crònica, hauria hagut d’apaivagar els ànims de revenja dels aristòcrates valencians, tot fent-los esment que la guerra era contra vassalls rebels i no “contra enemics”, i que calia procedir amb magnanimitat i no amb la guerra d’extermini que propugnaven els aristòcrates valencians més enervats. Era, com és evident, la lògica de la guerra privada, que gaudia (no ho oblidem) de cobertura legal en el corpus legislatiu foral. Era la mateixa via que havien vist desplegar repetidament als nobles i aristòcrates per resoldre els seus conflictes, amb les sagnants lluites de bàndols. Ara però l’autoritarisme reial, amb el reforçament de la dignitat imperial, canviaria del tot els paràmetres i les regles del joc, que en bona veritat ja havien començat a canviar amb Ferran el Catòlic. Era la manifestació empírica de com la modernitat renaixentista s’havia fet present, quasi de sobte. Hem de retindre aquesta percepció de la situació per part dels agermanats per tal de poder comprendre la fase final de la guerra, que dista molt de ser tan epigònica com l’ha presentat fins ara la historiografia. No s’entén d’altra manera la continuació de la guerra durant un any, amb la resistència als nuclis de Xàtiva i Alzira, des de novembre de 1521, que acabarà amb la capitulació negociada a la cort reial des d’octubre de 1522, formalitzada finalment en desembre.

L’anàlisi històrica realitzada en els darrers anys i fornida pel conjunt de les aportacions diverses i ben significatives d’una notable producció historiogràfica ens permeten establir que alguns elements conceptuals s’han de manipular amb la deguda prevenció. Així les coses, creiem que es pot considerar que va haver un “moviment” agermanat perquè des del seu sorgiment a la ciutat de València l’estiu de 1519 va ser capaç d’encabir diverses sensibilitats, diverses revindicacions polítiques i diverses aspiracions socials.

Tot i això reconstruir el o un “programa” agermanat (entenga’s polític) apunta més a l’aspecte reivindicatiu, propositiu i no tant a una veritable (com és habitual en els nostres dies) configuració i construcció d’objectius comuns i coherents. L’heterogeneïtat i les limitacions quant a la cohesió interna van ser factors determinants en el seu fracàs i la seua derrota final. Els fonaments no eren suficientment ferms per a suportar l’impacte de les diverses situacions crítiques que van anar soscavant-lo, des del principi, i que van acabar comprometent ben seriosament l’execució d’un programa de reforma i regeneració política plausible, que havien construït en bona mesura els juristes i notaris que assessoraven la Junta dels Tretze. La polarització final, amb l’esclatada del conflicte bèl·lic, va acabar malbaratant els inqüestionables avanços assolits en els aspectes polític i institucional, principalment en l’escenari municipal.

El mateix podríem dir d’un pretés “ideari” agermanat. Costa acceptar que n’hi hagués o que fora homogeni. Van haver formes, molt simples, pròpies del temps i de les circumstàncies, molt maniquees si es vol, però molt efectives també per tal de “formular” un discurs reivindicatiu, de regeneració i de crida a la solidaritat. Era aquest un relat que bona part de les classes populars i mesocràtiques van “comprar” i van fer seu. És inqüestionable que la propaganda agermanada va ser molt efectiva i exitosa: ho permet de constatar l’enorme repercussió que va tindre en la resta de ciutats, viles i llocs del regne, on l’efecte proselitista va causar un impacte formidable. Les idees poderoses (la Germania, la pròpia autodefinició del moviment que apel·lava a la germandat, a la fraternitat, d’arrel cristiana, ho era i molt!) no tenen perquè ser complexes; al contrari. La batalla del relat, el joc de la propaganda (hui en diem, eufemísticament sovint, “comunicació política”) els van guanyar de llarg els agermanats i els van perdre estrepitosament els seus antagonistes. Tot i això seran els enemics acèrrims els qui, paradoxalment, donaran coherència “a contrari” quan argumenten la condemna als inferns de la Germania, després de la desfeta. Aquesta visió condemnatòria paradoxalment exagerarà i deformarà moltes de les vessants més interessants (des d’una perspectiva propositiva) del moviment agermanat. I així aquesta distorsió (perpetuada per la visió fornida per la cronística) servirà també de pedrera de mites i fornirà també alguns prejudicis historiogràfics que, de manera no poc sorprenent, encara tenen recorregut en els nostres dies.

Algunes de les característiques primordials de la revolta agermanada han estat encertadament conceptualitzades per García Cárcel, amb la seua proverbial perspicàcia. Així les coses va apel·lar a la “mala consciència d’origen” (legitimista i no rupturista) al “revisionisme moderat” per definir els avanços (innegables, per altra banda) del “regeneracionisme” o “reformisme” agermanat. També va analitzar quirúrgicament que l’heterogènia complexitat social que acollirà l’aixopluc agermanat seria també la causa primordial de la seua derrota i fracàs. És cert, tot i això, que aquesta lectura admet una revisió en termes militars que potser convindria revisar, ateses les evidències documentals que ara tenim i atesos els èxits inicials agermanats als camps de batalla. Perquè convé recordar que va ser l’èxit ressonant de la batalla de Gandia la que va fer saltar pels aires el moviment agermanat, amb la defecció de Junta dels Tretze de la capital, amedrantada i aspavorida per l’èxit de les milícies i dels líders militars agermanats.

La definició conceptual de la Germania és, per tot això, arduosa i complexa també. Ha d’atendre la totalitat dels plantejaments, dels elements més moderats als més extremistes. S’ha invocat aquesta dicotomia radicals-moderats molt sovint per tal d’explicar l’evolució erràtica i de vegades espasmòdica del moviment agermanat. Tanmateix, el recurs a un esquema explicatiu fonamentat en aquest dualisme és clarament insuficient si es volen esbrinar les claus explicatives. No debades és ben difícil quantificar una variable, les expectatives de canvi, en un univers social tan ampli i tan heterogeni com el que conformen aquells que militaren en la Germania. Perquè, tot i que són processos molt exigents de resseguir, les militàncies també canviaren i moltes de les persones implicades s’adaptaren als canvis fulgurants, fins al punt d’abandonar la Germania i, passar, fins i tot en alguns casos, a combatre-la en els camps de batalla.

La sociologia agermanada ha d’encarar-se des d’una perspectiva purament documental, deixant de banda plantejaments llastrats pels apriorismes i pels prejudicis. Però, quines fonts fem servir per tal de reconstruir la dinàmica de les militàncies dels individus? Allà on es disposa de documentació abundant i completa constatem que la font que ha servit per a reconstruir sociològicament el bàndol agermanat de moltes poblacions és la derivada de la repressió personal i econòmica, és a dir, documentació senyorial o reial. Molt sovint és tracta de les úniques fonts conservades. Tanmateix, aquestes fonts es mostren de tot punt insuficients, sobretot quan les composicions (les multes a canvi de la commutació de penes derivades de la participació en la revolta) engloben tots els qui hi tingueren alguna cosa a veure, sense fer distincions quant al grau de la implicació real sinó quant a les capacitats econòmiques. En l’esfera senyorial eixa circumstància és, encara, més fal·laç, perquè les apetències senyorials atenyen sobretot els membres de les oligarquies de les viles que ensenyoreixen, amb un criteri que prioritza els patrimonis sobre les responsabilitats reals, d’una manera tan abusiva que, fins i tot, van denunciar els diversos cronistes coetanis. Hi ha, per tot això, molts matisos a fer: allò més granat del bloc més moderat i sovint més benestant es decanta en les defeccions d’abril-maig de 1521. La realització d’estudis de caràcter prosopogràfic en el futur ens permetran d’assolir avanços molt significatius en molts aspectes de la revolta que, ara per ara, ens resulten desconeguts o que coneixem de manera molt deficitària.

Convindrà no perdre de vista la magnitud de la revolta per tal de poder avaluar-la. Comptat i debatut, es tracta d’una revolta amb diverses i complexes vessants que no permeten caracteritzar-la d’una manera categòrica: revolta amb elements que l’aproximen al model revolucionari, revolta de la prosperitat que conviu amb revoltes de la misèria, trets moderns que contrasten amb el conservadorisme predominant que l’impregna. Una complexitat que ens indica, en definitiva, la magnitud de les tensions que li serviren de fons i l’heterogeneïtat dels protagonistes.

Revolta amb projeccions que ens permeten caracteritzar-la com a revolució, no franqueja el llindar selectiu reservat a altres manifestacions de rebel·lia com ara les contemporànies Comunidades castellanes, on el discurs protonacionalista o “nacionalitari” castellà i la participació d’una part de la classe política (la noblesa i les oligarquies urbanes) la doten d’una entitat que no assoleix el cas valencià. Revolta amb una doble vessant: urbana i gremial (ciutats i viles reials); rural i antifeudal (resta del país), amb complexes ramificacions encara ignotes en molts casos.

La caracterització de la revolta es veu dificultada notablement per les contradiccions i tensions internes, que expliquen bona part de la seua trajectòria: moderada i radical; legalista i transgressora de la legalitat. La revolta denota, en suma, la contradicció d’expectatives entre els grups que en són motor, la mesocràcia (burgesia incipient per a alguns autors) i la base popular. Els sectors mesocràtics, més moderats, manifesten un marcat conservadorisme, quasi sempre maquillat d’escrupolositat legalista; només alguns dels plantejaments dels elements més extremistes i radicals arriben a ser plenament revolucionaris. Heterogènia, polimorfa i ambigua, amb elements que l’associen a la revolta dels burgesos però també a la revolta popular, a la revolta de la prosperitat i alhora a la de la misèria, amb elements que superen el llindar conceptual de la revolució, no creiem que siga susceptible d’una caracterització categòrica o generalitzadora, com la de revolució burgesa propugnada per alguns autors com ara E. Duran o V. Vallés.

La Germania va ser vençuda i reprimida a sang i foc. I tanmateix ha aconseguir un èxit inqüestionable: perdurar. I ens haurem de preguntar perquè cinc segles després aquesta paraula és capaç, encara, d’inspirar emocions o, almenys, de suscitar interés i atenció. És, per damunt de tot, una paraula poderosa i les paraules poderoses són capaces de condensar alhora idees també poderoses. I això implica que l’èxit de la notorietat en un temps tan diferents als nostres on la hiperinflació d’informació i la velocitat amb que es transmet aquesta ens fa oblidar, massa sovint, com de diferents eren les coses, les mentalitats i les concepcions del món respecte a les de les persones de fa cinc segles.

Però siga una realitat més líquida i evanescent (com la que ens toca viure) o més sòlida, estàtica o, simplement, distinta, el ben cert és que l’ombra de la Germania es mostra allargada i, de manera recurrent, torna a surar de tant en tant, com a evidència que encara forma part d’una certa consciència col·lectiva o memòria històrica, de nosaltres els valencians, un poble al qui massa sovint s’ha identificat amb un cert vici de l’amnèsia. Doncs, comptat i debatut, la Germania forma part (es vullga o no) d’aquesta memòria col·lectiva que ens explica. I bé que remot, el sentiment que inspira encara és capaç de commoure i servir de pedrera de mites per tal de donar sentit als plantejaments ideològics per mirar de resoldre els conflictes, els problemes o les incerteses del nostre present.

Perquè, comptat i debatut, la poderosa idea de la Germania ha impregnat, d’una manera o d’una altra, amb consideracions de simpatia, de por o de condemna, al llarg dels segles, una certa visió cosmogònica del poble valencià, per difusa que aquesta puga ser o semblar. Sense paràmetres cronològics ni geogràfics concrets, tothom sap (encara hui) que fa molt de temps es va produir una formidable revolta, “la revolta” per antonomàsia dels valencians. I així seguim, malgrat els nostres governants actuals que a l’hora de commemorar l’efemèride com haguera calgut i era necessari, s’han mostrat tebis, cegs o muts, mirant a un altre costat, no siga cosa que ara resulte que els valencians no siguem tan moixos com ens han pintat sempre (per allò de “más muelles”, que ens amollà el comte-duc d’Olivares en el Sis-cents). En fi, la versió 5.0 del “Levante feliz” on quasi tot va bé, es mengen bones paelles, sempre fa bon temps i la gent és molt simpàtica i s’està queteta.

1 El Llibre de Antiquitats de la Seu de València. Edició a cura de Joaquim Martí Mestre, València-Barcelona: Institut Universitari de Filologia Valenciana-Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994, 2 vols.

2 Aquesta afirmació, tan rotunda com certa, ha estat formulada, primer que ningú, per Manuel Ardit: Els homes i la terra del País Valencià (segles XVI-XVIII), Barcelona: Curial, 1993, 2 vols., vol. II, pàg. 153-154.

3 Citarem tan sols les principals aproximacions en les darreres dècades: García Cárcel, Ricardo. Las Germanías de Valencia, [i 2ª, reelaborada, 1981] Barcelona: Península, 1975; Duran, Eulàlia. Les Germanies als Països Catalans, Barcelona: Curial, 1982; Vallés Borràs, Vicent J. La Germanía, València: Diputació de València, 2000; la nostra tesi doctoral, llegida en 2002: Un regne sense cavallers? La Germania a la sotsgovernació de Xàtiva, de la qual n’ultimem l’edició d’una part significativa, àmpliament revisada, a hores d’ara; Pérez García, Pablo. Las Germanías de Valencia, en miniatura y al fresco. Valencia: Tirant lo Blanc, 2017. Finalment el projecte editorial, patrocinat per la Universitat de València Germania i Territori, coordinat per Pablo Pérez, que suposarà una aproximació a la revolta agermanada en les diverses comarques del País Valencià, en el qual hem participat àmpliament. Així mateix, desenvolupem ací algunes de les qüestions ja exposades anteriorment en una síntesi de la revolta: “Contra cavallers i en defensa del reial patrimoni. Temps de Germania”, en Carolvs, rex Valentiae. Els valencians i l’imperi, Valencia: Generalitat Valenciana, 2000, pàg. 51-84.

4 Anales de Orihuela de Mosén Pedro Bellot (siglos XIV-XVI). Estudi, edició i notes de Juan Torres Fontes, Orihuela: Casino Orcelitano, 1954, 2 vols., vol. I, pàg. 505.

5 Escolano, Gaspar. Décadas de la insigne y coronada ciudad de Valencia. [València: Patricio Mey, 1610-1611, 4 vols.] Edició facsímil, València: Universitat de València, 1972, 6 vols.

6 Viciana, Rafael Martí de. Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, [Barcelona, 1580, 4 vols.] Estudi preliminar i notes a cura de Sebastià García Martínez, València: Universitat de València, 1972-1983, 5 vols. vol. IV, pàg. 440-441.

7 Omplir aquest buit va ser l’objectiu de la nostra tesi doctoral, Un regne sense cavallers?… de la qual n’ultimem l’edició d’una part significativa a hores d’ara.

8 La interpretació del context i de les causes de l’adesenament de la ciutat de València en: Pardo Molero, Juan Francisco. La defensa del imperio. Carlos V, Valencia y el mediterráneo, Madrid: Sociedad Estatal para la conmemoración de los Centenarios de Felipe II y Carlos V, 2001, pàg. 86-92.

9 L’esquema explicatiu va ser formulat per Ricardo Garcia Càrcel en dos dels seus primers treballs: “Las Germanías y la crisis de subsistencias de 1521”, Boletin de la Sociedad Castellonense de Cultura, LI, Castelló, 1975, pàg. 281- 315; “Las Germanías y la actitud revolucionaria de los gremios”, Estudis. Revista de Historia Moderna, 2, València, 1975, pàg. 97-154. D’altra banda, Eulàlia Duran (Les Germanies als Països Catalans, Barcelona: Curial, 1982, pàg. 150-154) afirma que l’avalot de la Seu, relacionat amb la caça de sodomites de l’estiu de 1519, marca una fita i en el sorgiment de la Germania.

10 Així ho comuniquen els Tretze síndics del poble i Germania de la capital als seus homònims d’Ontinyent en lletra de 14 de juny de 1521: V. Terol. «Contra cavallers i en defensa del reial patrimoni. Temps de Germania», en Carolvs, rex Valentiae. Els valencians i l’imperi, Valencia: Generalitat Valenciana, 2000, pàg. 51-84.



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad