«La informació en temps de guerra és substituïda per la propaganda»
JOAN MASCARÓ
Aquesta frase de Mascaró explica el que està passant actualment a l’Estat espanyol. En el mateix sentit, Noam Chomski explica que als Estats Units hi ha llibertat de premsa; però, pel que fa a la política exterior, hi ha autocensura, un consens entre els grans mitjans de comunicació de no informar d’esdeveniments que perjudiquin els interessos nord-americans. A l’Estat espanyol, que encara conserva reminiscències imperials i que hereus del franquisme ocupen llocs estratègics en tots els estaments de la societat (polítics, empresarials, mediàtics, judicials, policials…), és evident que la declaració d’independència d’una part del seu territori és considerada un acte de guerra.
Així, mentre que a Catalunya el procés sobiranista és viscut com un exercici del dret d’autodeterminació dels pobles i, després de la brutalitat policial de l’1 d’octubre, com una reivindicació dels drets democràtics de llibertat d’expressió i de reunió; per a Espanya, la convocatòria del referèndum és considerada un acte de guerra que legitima la utilització de totes les armes de l’Estat, fins i tot la violència física. Basta veure la terminologia emprada pel Govern i pels mitjans espanyols: rebel·lió, sedició, traïció…, tots termes bèl·lics.
La propaganda, a més, és necessària per identificar l’enemic i exaltar l’agressivitat dels combatents. Fins que, l’enemic, inclosa la població civil, esdevé una amenaça contra la integritat de la pàtria i dels valors que encarna, i se l’ha de combatre amb tots els mitjans possibles: serveis secrets que difamen i calumnien els líders de l’enemic, utilització de la Justícia, atacs a l’economia del país enemic, qualificació de turba tumultuosa les concentracions de la població enemiga i, finalment, ús de la força la militar contra la població i la paramilitar, si és necessari, com els escamots feixistes.
Malgrat tot, la gran majoria, exceptuant els individus més intolerants i radicals, no podrien suportar les imatges de la seva policia pegant cops de porra i coces, indiscriminadament, arrossegant pels cabells gent gran, obrint el cap ensangonant a dones de cabells grisos, destrossant centres escolars…
Les terribles imatges retransmeses en directe per la Televisió de Catalunya o els centenars de vídeos de particulars que circulen de manera insistent per la xarxa o els enregistraments reproduïts per les televisions de tot el món, s’han d’amagar a la població espanyola per poder seguir justificant la repressió i la violència de l’Estat contra un Poble pacífic. Per això, la majoria dels grans mitjans de comunicació espanyols han jugat un paper tan vergonyós: manipulant la realitat, convertint els agredits en agressors i justificant l’ús de la violència policial com si hagués estat en legítima defensa. Tot val per guanyar la guerra. Per damunt de la democràcia i del respecte als drets civils està la sagrada unitat d’Espanya.
Afortunadament, Espanya no disposa dels mateixos recursos dels Estats Units per controlar i manipular l’opinió pública internacional. La brutalitat policial espanyola ha estat a les portades dels principals diaris i televisions occidentals, fet que ha generat una onada de simpaties vers la causa catalana. Fins i tot, un diputat de Ciudadanos ha retret al Govern espanyol que fos incapaç de neutralitzar les imatges que han retransmès les televisions de tot el món.
Saben que, precisament aquesta, la pressió internacional, és l’única possibilitat que té Catalunya d’emancipar-se d’Espanya. Un Poble desarmat s’enfronta a un Estat que s’atorga l’ús legítim de la violència contra la població. Tanmateix, en cada cop de porra, en cada manifestació violenta dels unionistes, Catalunya guanya i Espanya hi perd. Per tot això, la lluita de Catalunya ha adquirit una dimensió revolucionària.
Però, a la vegada, aquesta dimensió revolucionària és un obstacle per al reconeixement internacional del nou Estat català per les elits que governen els grans estats d’Europa, no fos cosa que la revolució a la catalana s’escampàs per tota Europa. Per això, només si es desferma una gran onada de solidaritat amb el poble català els governs europeus pressionaran Espanya. Mentrestant, resten jornades de patiment per la ciutadania més conscient i, qui sap, si martiri per a molts dels seus dirigents.
