A por ellos !
«La informació en temps de guerra és substituïda per la propaganda»
JOAN MASCARĂ“
Aquesta frase de MascarĂł explica el que estĂ passant actualment a l’Estat espanyol. En el mateix sentit, Noam Chomski explica que als Estats Units hi ha llibertat de premsa; però, pel que fa a la polĂtica exterior, hi ha autocensura, un consens entre els grans mitjans de comunicaciĂł de no informar d’esdeveniments que perjudiquin els interessos nord-americans. A l’Estat espanyol, que encara conserva reminiscències imperials i que hereus del franquisme ocupen llocs estratègics en tots els estaments de la societat (polĂtics, empresarials, mediĂ tics, judicials, policials…), Ă©s evident que la declaraciĂł d’independència d’una part del seu territori Ă©s considerada un acte de guerra.
AixĂ, mentre que a Catalunya el procĂ©s sobiranista Ă©s viscut com un exercici del dret d’autodeterminaciĂł dels pobles i, desprĂ©s de la brutalitat policial de l’1 d’octubre, com una reivindicaciĂł dels drets democrĂ tics de llibertat d’expressiĂł i de reuniĂł; per a Espanya, la convocatòria del referèndum Ă©s considerada un acte de guerra que legitima la utilitzaciĂł de totes les armes de l’Estat, fins i tot la violència fĂsica. Basta veure la terminologia emprada pel Govern i pels mitjans espanyols: rebel·liĂł, sediciĂł, traĂŻciĂł…, tots termes bèl·lics.
La propaganda, a mĂ©s, Ă©s necessĂ ria per identificar l’enemic i exaltar l’agressivitat dels combatents. Fins que, l’enemic, inclosa la poblaciĂł civil, esdevĂ© una amenaça contra la integritat de la pĂ tria i dels valors que encarna, i se l’ha de combatre amb tots els mitjans possibles: serveis secrets que difamen i calumnien els lĂders de l’enemic, utilitzaciĂł de la JustĂcia, atacs a l’economia del paĂs enemic, qualificaciĂł de turba tumultuosa les concentracions de la poblaciĂł enemiga i, finalment, Ăşs de la força la militar contra la poblaciĂł i la paramilitar, si Ă©s necessari, com els escamots feixistes.
Malgrat tot, la gran majoria, exceptuant els individus mĂ©s intolerants i radicals, no podrien suportar les imatges de la seva policia pegant cops de porra i coces, indiscriminadament, arrossegant pels cabells gent gran, obrint el cap ensangonant a dones de cabells grisos, destrossant centres escolars…
Les terribles imatges retransmeses en directe per la TelevisiĂł de Catalunya o els centenars de vĂdeos de particulars que circulen de manera insistent per la xarxa o els enregistraments reproduĂŻts per les televisions de tot el mĂłn, s’han d’amagar a la poblaciĂł espanyola per poder seguir justificant la repressiĂł i la violència de l’Estat contra un Poble pacĂfic. Per això, la majoria dels grans mitjans de comunicaciĂł espanyols han jugat un paper tan vergonyĂłs: manipulant la realitat, convertint els agredits en agressors i justificant l’ús de la violència policial com si haguĂ©s estat en legĂtima defensa. Tot val per guanyar la guerra. Per damunt de la democrĂ cia i del respecte als drets civils estĂ la sagrada unitat d’Espanya.
Afortunadament, Espanya no disposa dels mateixos recursos dels Estats Units per controlar i manipular l’opinió pública internacional. La brutalitat policial espanyola ha estat a les portades dels principals diaris i televisions occidentals, fet que ha generat una onada de simpaties vers la causa catalana. Fins i tot, un diputat de Ciudadanos ha retret al Govern espanyol que fos incapaç de neutralitzar les imatges que han retransmès les televisions de tot el món.
Saben que, precisament aquesta, la pressiĂł internacional, Ă©s l’única possibilitat que tĂ© Catalunya d’emancipar-se d’Espanya. Un Poble desarmat s’enfronta a un Estat que s’atorga l’ús legĂtim de la violència contra la poblaciĂł. Tanmateix, en cada cop de porra, en cada manifestaciĂł violenta dels unionistes, Catalunya guanya i Espanya hi perd. Per tot això, la lluita de Catalunya ha adquirit una dimensiĂł revolucionĂ ria.
Però, a la vegada, aquesta dimensió revolucionà ria és un obstacle per al reconeixement internacional del nou Estat català per les elits que governen els grans estats d’Europa, no fos cosa que la revolució a la catalana s’escampàs per tota Europa. Per això, només si es desferma una gran onada de solidaritat amb el poble català els governs europeus pressionaran Espanya. Mentrestant, resten jornades de patiment per la ciutadania més conscient i, qui sap, si martiri per a molts dels seus dirigents.