9. FEMINISME I INTERSECCIONALITAT
La interseccionalitat és el comodà del públic
Moltes dones lluiten per rompre el sostre de vidre damunt elles,
altres lluiten perquè no s’enfonsi el trespol que trepitgen.
Angela Davis
Tens amigues negres? Segueixes a influencers no blanques? Saps quina és la llengua oficial a Guinea Equatorial? I al Sà hara? Tens amigues amb discapacitat? Quin és el darrer llibre d’autoria no europea ni nord-americana que has llegit? Has passat pena de no poder llogar un pis pel teu color de pell? Has patit discriminació pel teu gènere a la feina? I per al teu color de pell? Si has dit no a més de 3 preguntes aquest article és per tu.
Si toquen a una, ens toquen a totes, manco si parlem de dones racialitzades i/o amb discapacitat. Aquesta Ă©s la realitat que vivim les filles de la diĂ spora africana, musulmanes, indĂgenes, asiĂ tiques i amb diversitat funcional dins el mĂłn, i tambĂ© dins el feminisme hegemònic. És dur dir-ho i obrir el debat, però mĂ©s dur Ă©s patir-ho dia rere dia.
El mĂłn i la vida s’han configurat amb mirada europea des de sempre: La colonitzaciĂł d’Amèrica -Abya Yala Ă©s el nom real i originari del continent americĂ - obrĂ la porta al racisme actual, tot i que no va ser fins als segles VI i VII on el passatge bĂblic de la maledicciĂł de Cam donĂ pas al racisme tal i com el coneixem avui. Arribats al segle XIX, amb el repartiment d’Àfrica pels paĂŻsos europeus, es va donar carta verda a l’espoli i humiliaciĂł de tot un continent. SituaciĂł que arriba als nostres dies.
En els darrers anys dins el Feminisme estem obrint diferents debats; sexe i gènere, gestació subrogada i l’anomenada Llei trans a l’Estat espanyol serien els més importants, per l’impacte dins les organitzacions i col·lectius. I “la interseccionalidad pa cuándo?”
El concepte d’interseccionalitat l’introdueix a les ciències socials la jurista afrodescendent KimberlĂ© Crenshaw al 1989. Crenshaw mantĂ© que les conceptualitzacions clĂ ssiques d’opressiĂł a la societat – racisme, colorisme, adultisme, sexisme, capacitisme, homofòbia, transfòbia, xenofòbia i tots els prejudicis basats en la intolerĂ ncia- no actuen de forma independent, sinĂł que estan interrelacionades, creant un sistema d’opressiĂł que reflecteix la intersecciĂł de mĂşltiples formes de discriminaciĂł. El que intenta demostrar la teoria de la interseccionalitat Ă©s que la injustĂcia i la desigualtat es componen per elements que conformen la identitat.
L’enfocament interseccional no és nou, Olympia de Gouges en la declaració dels drets de la dona de 1871, va relacionar la dominació colonial amb la dominació patriarcal, establint semblança entre les dones i els esclaus.
L’antropòloga Ochy Curiel articula un dels discursos contemporanis més interessants sobre la interseccionalitat. Curiel diferencia entre el feminisme postcolonial, que es dona després dels processos d’independència al continent Africà i l’Índia durant els anys 50 i 60, i el feminisme decolonial, corrent del feminisme sorgida a Amèrica Llatina que dona mà xima importà ncia a la intersecció dels conflictes de sexe/gènere, classe i raça, relacionant-la amb les institucions i categories culturals imposades pel colonialisme i el neocolonialisme, i que qüestiona el feminisme universalista eurocèntric o occidental.
El feminisme interseccional compta amb expositores com Angela Davis, Bell Hooks, Chela Sandoval, June Jordan, Norma AlarcĂłn, Audre Lorde, Chandra Talkpade Mohanty, MarĂa Lugones i Gloria AnzaldĂşa, totes elles critiquen el feminisme blanc hegemònic per ignorar la influència de l’ètnia i el gènere en la categoria dona.
Dins el Feminisme sembla haver consens sobre que hem d’atendre a la interseccionalitat i tenir cura de les diferents escales d’opressiĂł que patim totes les dones en funciĂł de la nostra condiciĂł i caracterĂstiques personals. Però aquest consens Ă©s, per ara, mĂ©s teòric que prĂ ctic. Si volem entendre per què es dona aquesta situaciĂł, ens toca parlar del concepte classe. La classe social Ă©s encara el model social que travessa totes les persones, tot i que de mica en mica, hem cregut que aquest concepte podia explicar situacions d’un passat remot, però no aplicable a l’actualitat. Res mĂ©s lluny de la realitat. Si als moviments i organitzacions socials no s’aplica la interseccionalitat Ă©s, entre d’altres, perquè la classe social ens separa. Moltes dones no blanques, Ă©s a dir, no privilegiades, no participen d’aquests moviments socials, bĂ© perquè no els hi arriba la informaciĂł, bĂ© perquè els seus horaris sĂłn incompatibles amb l’activisme que proposem. A les vuit del vespre no es pot assistir a reunions si has fet net cases o hotels tot el dia i desprĂ©s has de donar sopar als infants. Un dissabte matĂ no Ă©s fĂ cil anar a una assemblea feminista si Ă©s l´únic dia que tens per anar a comprar al mercat o has d’anar a fer feina – de nou a fer net la casa dels altres-. Posteriorment ens passa que cap dona racialitzada o amb una discapacitat pot llegir els nostres manifests feministes a les concentracions, i quan ho fan Ă©s perquè hem anat a cercar a qualcuna que coneixem i li hem demanat que llegeixi un parĂ graf que parla d’elles però que hem escrit unes altres. D’això se’n diu multiculturalisme ornamental.
La visibilitzaciĂł Ă©s el desafiament principal que hem d’encarar. Encara ara Ă©s difĂcil veure representaciĂł multicultural a la majoria d’espais de projecciĂł pĂşblica. Un dels grans problemes amb els que les persones racialitzades creixem a l’Estat espanyol Ă©s la manca de referents, encara ara. A les edats primerenques totes les persones cercam referents, persones que se semblin a nosaltres i ens serveixin d’inspiraciĂł. Les persones no blanques anam molt escasses d’aquests referents, i ho patim, com sempre, especialment les dones.
A les institucions pĂşbliques es dona una situaciĂł encara pitjor; a la majoria dels actes o jornades de formaciĂł i/o divulgaciĂł sobre violències masclistes o igualtat de la nostra comunitat autònoma la interseccionalitat real ni hi Ă©s ni se l’espera. Llegim tĂtols de jornades com “La violència masclista. Un abordatge sistèmic”, “Els sistemes de poder contra les dones”, “Jornades sobre prostitució”, “Violències encobertes contra les dones”, entre d’altres, i en cap d’aquestes accions hi ha hagut dones no blanques o amb discapacitat entre les ponents. Els diferents rangs d’opressiĂł ni tan sols han estat tractats en cap d’aquestes jornades, i en el pitjor dels casos han estat dones blanques cis les que han parlat d’interseccionalitat. Si demanem als homes que ens donin l’espai que mereixem, si lluitem contra el mansplaining, perquè ells no ens han d’explicar com sĂłn de dures les nostres vides nomĂ©s pel fet de ser dones, tambĂ© se’ns ha de poder exigir a les dones mĂ©s privilegiades que deixem parlar a les companyes mĂ©s desfavorides de les violències que pateixen. Des de la classe social som opressores tambĂ© de les nostres germanes. Quan l’Institut Balear de la Dona organitza unes jornades sobre violència de gènere on hi ha una ponència d’un col·lectiu d’homes i no hi ha ni un mĂnim espai de representaciĂł per a dones racialitzades, trans o amb diversitat funcional que puguin parlar en primera persona del maltractament diari que pateixen, s’estĂ exercint violència contra altres dones. Aquesta Ă©s potser la qĂĽestiĂł: sĂłn les altres dones, les altres vides.
El nord global ja no és blanc, les Illes Balears no són blanques, tot i que la classe dominant encara ho sigui. A la nostra comunitat hi conviuen més de 178 nacionalitats, com és possible que aquesta diversitat no tengui encara una representació pública de pes? L’eurocentrisme que ens corr per les venes n’és l’explicació. L’imaginari col·lectiu continua sent blanc, capacitista, heterosexual i cis gènere. És el paradigma en el qual es basa la modernitat occidental, que juntament amb el capitalisme mundial i el colonialisme formen, segons Enrique Dussel, la trinitat inseparable de l’opressió.
Aquesta ha estat una imposició masculina de la visió del món, si les dones lluitam expressament contra aquesta representació en la nostra prà ctica dià ria, teixirem una xarxa feminista imparable. En el cas de les institucions públiques o col·lectius feministes és una responsabilitat urgent que no podem obviar més. Totes les dones patim opressió pel simple fet de ser-ho, però admetem d’una vegada que unes, la majoria, pateixen més opressions que les altres i anem a cedir-les els espais de visibilització que mereixen. El que passen les dones als centres d’internament d’estrangers, als guetos, a les feines precaritzades/racialitzades o la manca d’accessibilitat universal en els espais públics, ens interessa i ho hem d’escoltar a les manifestacions. Les necessitem per a fer una lluita real i transformadora. No es tracta de competir en opressions, es tracta de compartir-les.
Aplicar la perspectiva interseccional suposa incloure a totes les dones, dissidències i diversitats, perquè nomĂ©s aixĂ es podran analitzar correctament les relacions i intercanvis que es produeixen en els privilegis, generant les opressions que desprĂ©s es transformen en violència. No sĂłn diferències el que vivim, sinĂł diferenciacions imposades pels sistemes de colonitzaciĂł, Ă©s a dir, hi ha una intenciĂł polĂtica de dir-nos negres, lesbianes, discapacitades, radicalitzades, etc. Per tant, ens cal no perdre de vista aquesta situaciĂł i treballar en la inclusiĂł i visibilitzaciĂł de totes des de ja mateix.
El feminisme viu en constant avaluació i grà cies a aquest procés el moviment s’oxigena, s’adapta i evoluciona. El nostre futur s’està escrivint ara. Oxigenem-nos, adaptem-nos, evolucionem.