9. FEMINISME I INTERSECCIONALITAT

La interseccionalitat Ă©s el comodĂ­ del pĂşblic

Moltes dones lluiten per rompre el sostre de vidre damunt elles,

altres lluiten perquè no s’enfonsi el trespol que trepitgen.

Angela Davis

Tens amigues negres? Segueixes a influencers no blanques? Saps quina és la llengua oficial a Guinea Equatorial? I al Sàhara? Tens amigues amb discapacitat? Quin és el darrer llibre d’autoria no europea ni nord-americana que has llegit? Has passat pena de no poder llogar un pis pel teu color de pell? Has patit discriminació pel teu gènere a la feina? I per al teu color de pell? Si has dit no a més de 3 preguntes aquest article és per tu.

Si toquen a una, ens toquen a totes, manco si parlem de dones racialitzades i/o amb discapacitat. Aquesta és la realitat que vivim les filles de la diàspora africana, musulmanes, indígenes, asiàtiques i amb diversitat funcional dins el món, i també dins el feminisme hegemònic. És dur dir-ho i obrir el debat, però més dur és patir-ho dia rere dia.

El món i la vida s’han configurat amb mirada europea des de sempre: La colonització d’Amèrica -Abya Yala és el nom real i originari del continent americà- obrí la porta al racisme actual, tot i que no va ser fins als segles VI i VII on el passatge bíblic de la maledicció de Cam donà pas al racisme tal i com el coneixem avui. Arribats al segle XIX, amb el repartiment d’Àfrica pels països europeus, es va donar carta verda a l’espoli i humiliació de tot un continent. Situació que arriba als nostres dies.

En els darrers anys dins el Feminisme estem obrint diferents debats; sexe i gènere, gestació subrogada i l’anomenada Llei trans a l’Estat espanyol serien els més importants, per l’impacte dins les organitzacions i col·lectius. I “la interseccionalidad pa cuándo?”

El concepte d’interseccionalitat l’introdueix a les ciències socials la jurista afrodescendent Kimberlé Crenshaw al 1989. Crenshaw manté que les conceptualitzacions clàssiques d’opressió a la societat – racisme, colorisme, adultisme, sexisme, capacitisme, homofòbia, transfòbia, xenofòbia i tots els prejudicis basats en la intolerància- no actuen de forma independent, sinó que estan interrelacionades, creant un sistema d’opressió que reflecteix la intersecció de múltiples formes de discriminació. El que intenta demostrar la teoria de la interseccionalitat és que la injustícia i la desigualtat es componen per elements que conformen la identitat.

L’enfocament interseccional no és nou, Olympia de Gouges en la declaració dels drets de la dona de 1871, va relacionar la dominació colonial amb la dominació patriarcal, establint semblança entre les dones i els esclaus.

L’antropòloga Ochy Curiel articula un dels discursos contemporanis més interessants sobre la interseccionalitat. Curiel diferencia entre el feminisme postcolonial, que es dona després dels processos d’independència al continent Africà i l’Índia durant els anys 50 i 60, i el feminisme decolonial, corrent del feminisme sorgida a Amèrica Llatina que dona màxima importància a la intersecció dels conflictes de sexe/gènere, classe i raça, relacionant-la amb les institucions i categories culturals imposades pel colonialisme i el neocolonialisme, i que qüestiona el feminisme universalista eurocèntric o occidental.

El feminisme interseccional compta amb expositores com Angela Davis, Bell Hooks, Chela Sandoval, June Jordan, Norma AlarcĂłn, Audre Lorde, Chandra Talkpade Mohanty, MarĂ­a Lugones i Gloria AnzaldĂşa, totes elles critiquen el feminisme blanc hegemònic per ignorar la influència de l’ètnia i el gènere en la categoria dona.

Dins el Feminisme sembla haver consens sobre que hem d’atendre a la interseccionalitat i tenir cura de les diferents escales d’opressió que patim totes les dones en funció de la nostra condició i característiques personals. Però aquest consens és, per ara, més teòric que pràctic. Si volem entendre per què es dona aquesta situació, ens toca parlar del concepte classe. La classe social és encara el model social que travessa totes les persones, tot i que de mica en mica, hem cregut que aquest concepte podia explicar situacions d’un passat remot, però no aplicable a l’actualitat. Res més lluny de la realitat. Si als moviments i organitzacions socials no s’aplica la interseccionalitat és, entre d’altres, perquè la classe social ens separa. Moltes dones no blanques, és a dir, no privilegiades, no participen d’aquests moviments socials, bé perquè no els hi arriba la informació, bé perquè els seus horaris són incompatibles amb l’activisme que proposem. A les vuit del vespre no es pot assistir a reunions si has fet net cases o hotels tot el dia i després has de donar sopar als infants. Un dissabte matí no és fàcil anar a una assemblea feminista si és l´únic dia que tens per anar a comprar al mercat o has d’anar a fer feina – de nou a fer net la casa dels altres-. Posteriorment ens passa que cap dona racialitzada o amb una discapacitat pot llegir els nostres manifests feministes a les concentracions, i quan ho fan és perquè hem anat a cercar a qualcuna que coneixem i li hem demanat que llegeixi un paràgraf que parla d’elles però que hem escrit unes altres. D’això se’n diu multiculturalisme ornamental.

La visibilització és el desafiament principal que hem d’encarar. Encara ara és difícil veure representació multicultural a la majoria d’espais de projecció pública. Un dels grans problemes amb els que les persones racialitzades creixem a l’Estat espanyol és la manca de referents, encara ara. A les edats primerenques totes les persones cercam referents, persones que se semblin a nosaltres i ens serveixin d’inspiració. Les persones no blanques anam molt escasses d’aquests referents, i ho patim, com sempre, especialment les dones.

A les institucions públiques es dona una situació encara pitjor; a la majoria dels actes o jornades de formació i/o divulgació sobre violències masclistes o igualtat de la nostra comunitat autònoma la interseccionalitat real ni hi és ni se l’espera. Llegim títols de jornades com “La violència masclista. Un abordatge sistèmic”, “Els sistemes de poder contra les dones”, “Jornades sobre prostitució”, “Violències encobertes contra les dones”, entre d’altres, i en cap d’aquestes accions hi ha hagut dones no blanques o amb discapacitat entre les ponents. Els diferents rangs d’opressió ni tan sols han estat tractats en cap d’aquestes jornades, i en el pitjor dels casos han estat dones blanques cis les que han parlat d’interseccionalitat. Si demanem als homes que ens donin l’espai que mereixem, si lluitem contra el mansplaining, perquè ells no ens han d’explicar com són de dures les nostres vides només pel fet de ser dones, també se’ns ha de poder exigir a les dones més privilegiades que deixem parlar a les companyes més desfavorides de les violències que pateixen. Des de la classe social som opressores també de les nostres germanes. Quan l’Institut Balear de la Dona organitza unes jornades sobre violència de gènere on hi ha una ponència d’un col·lectiu d’homes i no hi ha ni un mínim espai de representació per a dones racialitzades, trans o amb diversitat funcional que puguin parlar en primera persona del maltractament diari que pateixen, s’està exercint violència contra altres dones. Aquesta és potser la qüestió: són les altres dones, les altres vides.

El nord global ja no és blanc, les Illes Balears no són blanques, tot i que la classe dominant encara ho sigui. A la nostra comunitat hi conviuen més de 178 nacionalitats, com és possible que aquesta diversitat no tengui encara una representació pública de pes? L’eurocentrisme que ens corr per les venes n’és l’explicació. L’imaginari col·lectiu continua sent blanc, capacitista, heterosexual i cis gènere. És el paradigma en el qual es basa la modernitat occidental, que juntament amb el capitalisme mundial i el colonialisme formen, segons Enrique Dussel, la trinitat inseparable de l’opressió.

Aquesta ha estat una imposició masculina de la visió del món, si les dones lluitam expressament contra aquesta representació en la nostra pràctica diària, teixirem una xarxa feminista imparable. En el cas de les institucions públiques o col·lectius feministes és una responsabilitat urgent que no podem obviar més. Totes les dones patim opressió pel simple fet de ser-ho, però admetem d’una vegada que unes, la majoria, pateixen més opressions que les altres i anem a cedir-les els espais de visibilització que mereixen. El que passen les dones als centres d’internament d’estrangers, als guetos, a les feines precaritzades/racialitzades o la manca d’accessibilitat universal en els espais públics, ens interessa i ho hem d’escoltar a les manifestacions. Les necessitem per a fer una lluita real i transformadora. No es tracta de competir en opressions, es tracta de compartir-les.

Aplicar la perspectiva interseccional suposa incloure a totes les dones, dissidències i diversitats, perquè només així es podran analitzar correctament les relacions i intercanvis que es produeixen en els privilegis, generant les opressions que després es transformen en violència. No són diferències el que vivim, sinó diferenciacions imposades pels sistemes de colonització, és a dir, hi ha una intenció política de dir-nos negres, lesbianes, discapacitades, radicalitzades, etc. Per tant, ens cal no perdre de vista aquesta situació i treballar en la inclusió i visibilització de totes des de ja mateix.

El feminisme viu en constant avaluació i gràcies a aquest procés el moviment s’oxigena, s’adapta i evoluciona. El nostre futur s’està escrivint ara. Oxigenem-nos, adaptem-nos, evolucionem.



Aquesta web utilitza galetes. AquĂ­ pots veure la polĂ­tica de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad