Han passat dos anys d’ençà que les esquerres guanyaren les eleccions i pogueren formar el Govern de les Illes Balears, dels quatre Consells Insulars i de molts d’Ajuntaments, i aquesta vegada sense necessitar el suport de cap opció de centredreta.
Des d’aquesta revista hem volgut fer una Altra Mirada d’aquests dos anys. I per començar no ens podem oblidar de l’herència que ens va deixar el PP. Corrupció a balquena i en conseqüència un endeutament desproporcionat. Retallades i atacs fortíssims a l’Administració pública amb greu reducció de personal. El Consell de Mallorca no va desaparèixer de miracle, encara que si la seva ràdio i televisió. L’ofensiva més grossa contra la nostra identitat i llengua des de la dictadura. I la total dinamització del diàleg social i la participació ciutadana
Doncs bé, les administracions del canvi hagueren de començar dedicant ingents esforços a reconvertir totes aquestes polítiques. A pesar d’això som moltes les coses fetes en aquesta mitja legislatura amb encerts i errades com us intentem aportar des d’aquesta publicació, però això sí, intentant donar una visió global i de conjunt. No es pot valorar la tasca feta des del Govern que sense cap dubte és molt important i té molt de reptes a complir sinó també des dels Consells Insulars, vertaders governs insulars segons l’Estatut d’Autonomia, que massa vegades s’oblida. Però també i si em permeten sobretot, des del municipalisme que ha d’ésser i cada cop ho és més, l’eix vertebrador de les polítiques del nostre País.
No podem oblidar tampoc a l’hora de fer el balanç les greus dificultats que troben unes institucions democràtiques que volen introduir canvis substancials a la nostra societat. En primer lloc les mateixes errades dels partits del canvi que no tan sols dificulten la visibilitat de les bones tasques fetes sinó que entorpeixen el mateix funcionament de les administracions i en definitiva del seu programa polític.
Ja hem parlat abans de l’herència rebuda com la pràctica de la corrupció comesa aquestes darreres dècades i que segueix afectant les institucions com per exemple l’Ajuntament de Palma o de Ciutadella. Però també ens podem referir a les conseqüències de la crisi i la quantitat de ferits que ha deixat pel camí i que cal donar-li solució als seus problemes. O a l’augment espectacular de la població i dels turistes d’aquests darrers anys que obliguen a cercar i donar solucions ràpides molt difícils d’implementar.
Per si tot això no bastàs, cal no oblidar que les nostres institucions depenen d’un Estat que sembla que treballa en contra dels interessos dels ciutadans d’aquestes Illes. Ja són més de la dotzena les lleis aprovades o en fase d’aprovació pel nostre Parlament que estan qüestionades pel Tribunal Constitucional.
Un Govern Central que dificulta que siguem nosaltres els que puguem decidir si les prospeccions petrolieres davant les nostres costes són bones o dolentes pels nostres interessos. O que tinguem el nostre model energètic més adequat. O que tinguem una normativa laboral que respongui a l’estacionalitat i puguem decidir si les campanyes d’inspecció laboral han d’ésser de 2 mesos a l’any o tot l’any.
Ni tan sols compleixen les seves pròpies lleis, com l’Estatut d’Autonomia, que hem de recordar que és una llei orgànica de l’estat, estipula que els aeroports de les Illes han d’ésser gestionats conjuntament pel Govern Central i l’Autonòmic. Com volen que duguem a bon port una política turística sense el control dels ports i aeroports?
Però la cirereta la posa el finançament, pèssim per la nostra autonomia però pitjor si hi cap pels nostres Ajuntaments. Seguim sense Règim Especial per Balears, reconegut a l’Estatut d’autonomia i que és habitual no sols a Canàries sinó a la majoria de les illes de la UE. Encara ens deuen un 70% de les inversions estatutàries que ens havien d’acabar d’abonar el 2014. En el pressupost de l’estat, els deu anys passats hem estat la darrera Comunitat Autònoma i seguim patint un sistema de finançament autonòmic profundament injust.
Està clar que hem d’exigir als nostres governats que facin tot el possible i més per governar en benefici de la ciutadania. I encara ho hem d’exigir més si són dels nostres. La crítica i l’autocrítica són instruments imprescindibles per a l’esquerra.
Però crec que s’acosta el dia que els nostres representants institucionals, la societat civil i la ciutadania en general hem de cridar fort que no estem disposats a aguantar tant de menyspreu. A dir amb veu alta i clara que aquesta autonomia s’ha quedat curta, està esgotada, i que volem negociar amb l’Estat un nou estatus polític que reconegui la nostra realitat pluri-insular. Sense això no podem demanar miracles.
