La importància de la col·lectivitat
Per parlar de municipis feministes, primer ens hem de remuntar a què és el feminisme. Pot semblar que socialment és un concepte ja acceptat i arrelat. Però com tot fenomen social que aglutina masses, també en sorgeix un altre que intenta fer de contrapès. En aquest cas, el feixisme, que nega l’existència de desigualtat i violència estructural cap a les dones. Els mitjans de comunicació tradicionals sovint també confonen el feminisme amb un moviment anti-homes o com un grup de súper-dones, riques, normatives i poderoses que poden amb tot: amb la maternitat, amb la feina remunerada, amb els estudis, amb la vida social, etc. I em sap greu dir-vos que no, el feminisme no és això. El feminisme és una manera de viure i d’entendre el món que reivindica la vida digna per damunt de tot. Citant a la gran Maria Antònia Oliver el feminisme existirà mentre les dones mediocres no puguin ocupar els llocs que ocupen els homes mediocres.
Si bé és cert que l’objectiu central del feminisme és la recerca de la igualtat entre homes i dones, recentment s’ha posat damunt la taula si vertaderament ens bastaria amb assolir aquesta suposada equiparació en drets. Si el que volem és mantenir el món tal com el coneixem ara, però amb més espai per a les dones, és encertat parlar d’igualtat i prou. Però humilment, penso que això l’únic que fa és desviar el focus de l’arrel del problema, que és el sistema patriarcal. No volem el món masculinitzat, capitalista i depredador que tenim ara, però amb més dones visibles. Precisament, l’aspiració del feminisme és que liderin les feministes per capgirar les maneres de fer i, en conseqüència, començar a canviar el món.
És per això que diem que el feminisme va molt més enllà, perquè ho qüestiona tot: les estructures del sistema que produeix i reprodueix violència sistemàtica contra nosaltres pel fet de ser dones. A més, el feminisme és (o hauria de ser) totalment intrínsec a la consciència i la lluita de classes. Si no, esdevé una lluita aïllada de la resta. I justament, com que el feminisme és un moviment antifeixista, tracta d’unir moltes lluites juntes, com l’antiracisme i l’ecologisme.
Abans parlàvem de canviar el món i reconec que és una afirmació una mica agosarada, però sí que podem començar a parlar de canviar el nostre redol, ca nostra, el nostre barri, el nostre poble. En definitiva, els nostres petits mons.
El primer de tot que ens ha de venir al cap quan parlam de pobles feministes és el poder de la col·lectivitat. El feminisme cerca pensar en col·lectiu perquè la gran batalla és col·lectiva. No cal perdre el focus de qui és l’enemic aquí. Podem tenir moltes diferències, però tenim un enemic comú que té a veure amb el patriarcat i la injustícia. Almenys aquest feminisme és el que ens ha d’unir: un feminisme popular, i, insisteixo, un feminisme de classe. En primer lloc, i com és obvi, perquè les dades de violència cap a les dones no s’aturen de créixer. Aleshores, el deure que tenim com a administració pública i com a govern d’esquerres, és invertir recursos per revertir aquesta tendència. Les polítiques públiques feministes amb una dotació pressupostària digna ajuden a salvar vides.
Partint de l’exemple de Manacor, on som regidora d’igualtat des del 2019, duim a terme xerrades, tallers, conferències a les escoles, formació al professorat, als monitors, als clubs esportius, campanyes de prevenció, etc. Internament, també s’ha treballat per donar una millor atenció a les dones víctimes mitjançant les taules de coordinació de tots els agents i administracions que intervenen en tot el procés.
Però sobretot, el nostre objectiu és que el feminisme esdevingui una qüestió transversal a tot l’Ajuntament. I això vol dir que hem d’obligar a totes les àrees a aplicar la perspectiva de gènere a tot allò que fem.
Un exemple clar és la Fira de les Dones. Aquesta iniciativa sorgí el març del 2020. Ajuntàrem dones artistes, artesanes i emprenedores de Manacor i d’arreu de Mallorca a un mateix espai, on també hi havia concerts, dansa, contacontes i activitats infantils. I podem dir que malgrat l’escepticisme que es respirava setmanes abans i les crítiques de certs sectors, fou tot un èxit. Enguany, després que la Covid-19 ens hagi donat una mica de treva, reprenem aquesta activitat amb la intenció què es consolidi per molts anys més.
En aquesta segona edició de la fira hem intentat implicar el màxim d’agents socials del municipi, perquè en definitiva, són els que fan que Manacor sigui el que és. Per això enguany feim un homenatge a les dones comerciants de tot el municipi, en forma d’exposició. Però també hem implicat el teixit comercial en general, ja que és difícil que a la fira hi pugui venir tothom. Volíem fer una passa més i gràcies a la col·laboració dels alumnes de batxillerat dels instituts del municipi, diferents aparadors estaran decorats amb les seves obres. Això suposarà un incentiu per sortir a passejar pel poble i visitar els comerços locals, la plaça de les verdures, etc.
En segon lloc, a la fira, també podrem veure-hi reflectida la implicació de les diferents entitats sense ànim de lucre que hi ha a Manacor, ja que la majoria d’elles han programat tallers, exposicions o activitats. Parl de s’Altra Senalla, Metges del Món, Al·lots de Llevant, Fundació Ires, Càritas, Dones de Llevant, l’Assemblea Antipatriarcal i, fins i tot, Renou Col·lectiu, que ha col·laborat en la programació d’un concert després de la fira -Femme Renou-. Donar oportunitats i valorar la col·lectivitat és precisament això.
Aquesta fira, més enllà d’un dia de trobada, és la reivindicació clara de què les dones hem d’ocupar l’espai públic, perquè també és nostre i ens correspon. Sempre hem ocupat els marges de totes les històries, però ara feim un pas endavant i visibilitzam que Manacor no seria el que és sense nosaltres. I el gran repte de tot això és que el poble s’ho faci seu. La fira de les dones ja és un segell de manacorinitat.
Hem de fer dels nostres pobles llocs amables, habitables, segurs i respectuosos amb la diversitat. Però no només pel futur, sinó pel present. La vida que ha de valer la pena ser viscuda és la d’ara. No és la d’ahir ni la d’aquí a deu anys. És la d’avui. Per a totes i amb totes.
