Fruit d’un conveni, el 2006 es va posar en marxa la primera fase d’un projecte per a elaborar un Diccionari Biogràfic dels parlamentaris espanyols (1810-1854), entre les Corts Generals i la Universitat del País Basc (aquesta en representació de moltes altres universitats). I el 2012, any del bicentenari de la Constitució de Cadis, va sortir publicada aquesta primera fase del projecte, amb la biografia de centenars de parlamentaris en aquest període, entre Congrés i Senat.
Aquest document és una eina molt positiva, per conèixer el perfil dels diputats d’aquesta època. A partir d’aquesta primera tasca, on hi vam participar historiadors de les Illes, em vaig plantejar que una segona passa podria ser veure quin era el perfil de les persones que s’havien elegit.
A partir d’aquí va néixer la idea d’aquest llibre. En primer lloc, vaig pensar que la primera cosa que havia de fer era no donar res per suposat. Per exemple, no tenia per què suposar que les persones escollides havien partit a Madrid. D’aquí que primer es va fer, de nou, una recerca per confirmar les persones que havien sortit escollides hi havia estat presents, comprovant els Diaris de Sessions. Com que hi va haver sorpreses, per això es posa la data del jurament presencial. A més de recollir les persones suplents que foren diputats, algunes de les quals no surten en alguns llibres d’història. Això seria el primer capítol del llibre, escrit d’una forma molt succinta (14 pàg.).A continuació, el segon capítol conté una breu biografia de cada diputat. En total n’hi ha una cinquantena. I, per poder treure uns certs trets –que era l’objectiu d’aquesta recerca-, ho vaig fer utilitzant algunes categories, que vaig resumir en: si era o no de família noble, la professió, laideologia i la seva activitat al Congrés.
Per a elaborar aquesta darrera es van analitzar totes les intervencions al Congrés de cadascun d’ells, i es van classificar en grups: passiu, un poc actiu, actiu i molt actiu; tot en funció del nombre d’intervencions i de la importància temàtica d’aquestes a la seva època.
Finalment, es va resumir aquesta informació en un tercer capítol, de conclusions, titulat Epíleg, fet d’acord amb la informació del capítol II.
Es pretenia fer un llibre de divulgació. Per la qual cosa, amb 50 diputats, la informació havia de ser succinta, en certa manera uniforme, per evitar grans disparitats entre un diputat i altre i escrita en un llenguatge prou planer.
En definitiva, es tractava de donar a conèixer una part del nostre passat, prou desconeguda. Podríem dir que una mica oblidada pels historiadors i maltractada pel franquisme, el qual, gairebé sempre, va intentar deshonrar el nostre segle XIX, imprescindible per a entendre el XX i l’actualitat.
