7. POLÍTICA I DONES

No explicam cap novetat si deim que la nostra societat està construïda seguint una estructura patriarcal, basada en l’assignació de rols de gènere segons el sexe de les persones i ignorant sistemàticament els col·lectius minoritzats. En resum i simplificant: l’home (blanc, cis, hetero) decideix i produeix, la dona cuida perquè l’home (blanc, cis, hetero) pugui decidir i produir sense mals de cap i la resta… a qui li importa la resta? Que procurin no molestar gaire.

Aquest és l’esquema. Potser no és del tot impermeable i cada vegada ho és menys. Les dones produïm econòmicament i fins i tot algunes decideixen. Els homes a poc a poc es van involucrant en les tasques de cura (però no ens enganem, la càrrega mental i la majoria de la feina recau en les dones). I «la resta» (infants, majors, LGTBI, migrants, altres ètnies…) fa el que pot i li deixen.

Però els qui superen les barreres ho fan a títol individual i no les rompen, simplement s’integren en un altre grup i són clara minoria. El sistema general no canvia, de fet s’enforteix. Perquè amb un simple gest estètic emblanquina (mai millor dit) el problema real del capitalisme i del patriarcat: la desigualtat. Permet la integració, però no està dispost a parlar d’inclusió ni, evidentment, d’un canvi de paradigma. No es tracta d’invertir jerarquies ni de permeabilitzar els rols, es tracta de suprimir-los. Canvi, no intercanvi. I d’això parlam quan xerram de feminisme, de revolució feminista.

I, evidentment, en l’àmbit polític, aquell ocupat per qui podria modificar les coses, però que l’ocupa precisament perquè el mateix sistema permet i afavoreix que hi sigui, és, alhora, on més necessari es fa el canvi i on és més complicat.

La política expulsa les dones. I les comença expulsant per les mateixes dinàmiques internes dels partits. Fa uns mesos, arran de la remoció de Teresa Rodríguez del seu grup parlamentari estant de baixa per maternitat, la ministra Montero (sí, la d’Igualtat) va declarar que «la política no atura mentre estem de permís». Dur, molt dur, però cert. El dret a aturar, el dret a equivocar-se o el dret al descans no es contemplen en el món de la política, que no espera a ningú.

Per fer política només has de menester una cosa: temps. Sembla fàcil, tanmateix, no ho és gens. Perquè tenir temps vol dir renunciar a altres coses, tenir temps vol dir tenir una situació econòmica i familiar que et permeti dedicar-te a muntar actes, assistir a reunions, llegir paperassa, escriure, planificar…. I m’estic referint únicament a activitats internes de partit; si ets càrrec públic, el volum de temps i treball surt d’òrbita. Per la gran majoria de dones, que recordem que ja fan doble o triple jornada laboral dins i fora de casa i que es dediquen a les cures i a la planificació domèstica, és inassumible. Segons un estudi de GlosinGap de 2019, les dones espanyoles tenen de mitjana una hora i 37 minuts manco de temps lliure al dia que els homes, per tant, la seva capacitat d’emprar temps en no-necessitats vitals és molt menor. És imprescindible racionalitzar l’esforç exigit i els horaris.

Però, i aquí ve l’acudit més gran, sovint es decideixen les coses a espais no reglats: aquella cerveseta després de la reunió, l’escapada de cap de setmana amb els amics, el dinar previ a l’assemblea… Per tant, una fa malabars per organitzar-se per assistir allà on toca, però les coses es couen fora d’horari. Els espais i moments d’esbarjo són imprescindibles per crear comunitat, i s’han de fomentar. El dret de cadascú de tenir les seves amistats és obvi. Però és en la responsabilitat individual, saber distingir els àmbits de presa de decisions dels àmbits particulars. Senzillament, és una qüestió de respecte per les persones que segueixen les normes i fan l’esforç de trobar temps per participar; persones, per altra banda, imprescindibles per al bon funcionament de l’organització.

I després, no ho podem negar, hi ha la competitivitat personal. Els egos, gairebé intrínsecs en el nostre món. Churchill tenia clar que els enemics no els tenia a la bancada de davant, sinó a la de darrera. No a l’oposició sinó al seu propi partit. Adenauer, uns anys més tard, va venir a dir el mateix: «Hi ha tres tipus d’enemics: els enemics a seques, els enemics mortals i els companys de partit». I Andreotti també es va expressar en termes similars. Feminisme és cooperació i això és una merda. Desmotiva, moltíssim, dedicar temps i esforç a una causa i veure que a la mínima oportunitat, algú que ha vist massa Joc de Trons o L’ala Oest de la Casablanca, i de qui tu te’n fies perquè se suposa que anau al mateix vaixell, et clava una punyalada. Has de ser molt i molt caparruda feminista per no agafar els atapins i partir quan veus aquest panorama i quedar-te a insistir per canviar les coses.

Està clar que formalment aquestes dinàmiques no impedeixen la participació de les dones, però a la pràctica només poden ser seguides per qui no tengui càrregues domèstiques o familiars ni una feina amb un horari que se surti de l’estàndard. Indirectament són absolutament discriminatòries. I si no participes, si no hi ets, no existeixes. Com deia abans, la política no espera ningú. I si no hi ha dones, no hi haurà feminisme. No es tracta de casos individuals, que miraculosament n’hi ha, sinó del col·lectiu. Les dones, com a grup, amb les seves necessitats tengudes en compte, han de poder participar plenament i en igualtat de condicions. No som les dones les que ens hem d’adaptar al sistema, sinó el sistema el que s’ha d’adaptar a nosaltres. Que individualment una persona es pugui ajustar a l’estructura no la canvia. No ens volem integrar, volem ser incloses.

Com al conjunt de la societat, també en les dinàmiques de partit s’ha de fer allò del de-construir el sistema. Flexibilitzar els horaris, canviar els ritmes, treballar de manera cooperativa, tenir en compte el dret a aturar i a descansar, garantir les cures, eliminar els egos, fomentar la confiança. Totes i tots en sortiríem beneficiats a l’àmbit personal, el projecte seria més fort i més just i seria una passa imprescindible per canviar el model social i econòmic. Perquè podem repetir el discurs de posar les persones al centre o de facilitar la vida quotidiana, però si no som capaços d’aplicar-nos-ho a nosaltres mateixes, és un discurs buit. Cuidem-nos i tot anirà millor.

Les dones a la política no ho tenim fàcil. No només per com funcionen els partits, que afortunadament cada vegada som més les que alcem la veu per capgirar-ho i, a poc a poc, ho estem fent, sinó purament pel masclisme inherent a la nostra societat i tan profundament arrelat i normalitzat que es fa gairebé invisible.

Permeteu-me que us conti una anècdota que em va trasbalsar fa uns anys i que els qui em coneixeu segur que m’heu sentit més d’un cop. Quan el meu fill Guillem tenia tres anyets estàvem mirant Frozen i em va dir que li encantava que n’Elsa fos una princesa tan independent i tan valenta. Jo li vaig contestar que n’Elsa no era cap princesa, que n’Elsa era la reina. Es va quedar aturat, es va girar cap a mi i, amb uns ulls com a plats m’amollà «Mamà, n’Elsa és dolenta?!». I jo em vaig quedar tan en xoc com ell. Ostres! Tota la vida posant el focus en què els contes de fades ens venen unes princeses fràgils i precioses que esperen ser rescatades, i a la vegada, i ningú diu res, ens han colat sempre que les dones amb poder són dolentes. Reines, bruixes, madrastres (o tot a la vegada): totes dolentes.

I no només als contes. Les dones lideresses en els seus camps, les dones que han pogut superar els obstacles del sistema, encara que hagi sigut per alienació a aquest (fet que no els lleva el mèrit), són dolentes. Són mil vegades més qüestionades que els homes. Estan constantment sota una lupa que les vigila: si es comporten com ho faria un home, malament perquè no segueixen el paper que es suposa que tenim les dones, i si no es comporten com ho faria un home, encara pitjor perquè no són confiables (ai, el famós «sempre s’ha fet així»).

Són víctimes del paternalisme més ranci; els atributs que se’ls hi pressuposen i que per als homes serien qualitats, a elles no els hi pertoquen i, per tant, es converteixen en defectes, i sempre, sempre, se cerca una justificació (de tota casta) per explicar com han pogut arribar allà on són, no sigui cosa que creguem que podria ser normal o per mèrits propis. A més, la seva vida personal i la seva imatge són objecte d’anàlisi contínua, més enllà de la seva feina.

La política expulsa a les dones internament i externa, individualment i com a col·lectiu. És un àmbit totalment inhòspit. Però sense dones al món polític no es poden fer polítiques feministes. Perquè no es tracta que hi hagi dones per estètica, per reforçar el sistema, sinó que la política esdevengui feminista.

I què vol dir política feminista? Vol dir que les decisions es prenguin pensant en les persones, en totes, no en majories ni estàndards. Vol dir equitat, compensar desigualtats. Vol dir proximitat, participació plena i cooperació. Vol dir acabar amb les jerarquies i amb les opressions. Vol dir fer més fàcil la vida quotidiana. Vol dir de-construir el sistema social i econòmic i fer-ne un de nou.

Un món feminista seria, sens dubte, un món millor per tothom.



Aquesta web utilitza galetes. Aquí pots veure la política de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad