7.6 La meva tata

Entre el divendres 23 i dissabte 24 del passat mes d’octubre va tenir lloc a la sala d’actes de la Misericòrdia el curs <Altres paraules i gestos per conèixer la repressió de postguerra. Reflexions des de l’antropologia social>. En tenir la fortuna d’inaugurar-lo vaig veure l’avinentesa de contar aquesta petita història1.

A l’estiu del 53, en camiones i trens, Carmen Medina Alaminos va haver de recórrer el mig miler de quilòmetres que hi ha entre la baixa Alpujarra i el port de València per a agafar el vapor i arribar a Mallorca. Uns parents seus que residien a Ciutat li havien dit que coneixien un metge que cercava una dida pels seus fills, un de dos anys i un altre de gairebé de sis mesos. El més petit era jo. De bon segur que qui esdevindria la meva tata va fer la travessa en solitari, endinsada a la trista resignació d’haver de deixar un fill de quatre anys per a lliurar-se a dues criatures que eren d’altres. Com és bo d’imaginar, quan em va tenir entre els seus braços, després de vessar unes llàgrimes de malenconia esbossà un dolç somriure, per ventura el mateix que havia amollat anys abans en haver parit en Miguelito, no se sap ben bé ni on ni com.

De llavors ençà, i fins al seu traspàs, fa d’allò tretze anys i mig, vaig sentir-me lligat a ella amb aqueixa mena de cordó umbilical impossible de rompre que només les tetes aconsegueixen infondre en la consciència d’un infant i que roman, inalterable, quan aquest es fa gran.

Carmen era de Lentejí, un llogaret de la província de Granada que fins que no va irrompre el Google Earth només apareixia als mapes comarcals i els que usen els militars quan fan guerres. Passada la maleïda guerra incivil, alguns dels cortijos de l’entorn es veien sovint freqüentats pel maquis. Els partisans els vetllaven per a proveir-se de queviures i, de poder, per a menjar calent. Tot i saber dels seus riscos i de les amenaces de la guàrdia civil, alguns pagesos acollien els rebels, els alimentaven i els curaven. No tota la gent, emperò, estava per jugar-se la pell; tot al contrari, hi havia qui en lloc de donar-los empara acusaven els qui els donaven qualsevol ajut.

Gelosies, enveges i desitjos de quedar-se amb les seves pertinences movien als mala sang a denunciar la generosa hospitalitat dels camperols. A la foscor de la nit, cops a la porta els aixecaven d’on jeien. Tots els presents es veien comminats a posar-se amb la cara a la paret. Qui comanava l’escamot estriava a aquells que li pareixia que eren els responsables d’abastar els rojos. Els arrossegaven, els treien fora de la casa i els forçaven a pujar a uns camions plens de brutor. Un pic al camp els feien baixar i els menaven a empentes cap a un bosc ordenant-los que es posessin a córrer si volien evitar les bales, però aquestes els penetraven per l’esquena sense altre testimoni que els estels i, potser, la lluna.


Això degué ocórrer a qualque moment de l’any 1948 quan, delatats amb causa o sense per un xivato malafollá, els tricornis entraren a la llar de Miguel Arellano. Entre crits i ordres empentejaren bruscament tots dels presents i homes i dones i nins es veren forçats a sortir de la barraca. Per una dissortada clemència, una dona embarassada i dos jovenets restaren sense pujar al camió. Una dona gran i cinc homes es veren amuntegats sobre el fred ferro del transport. Des de dalt, ella va poder veure com agafaven els homes i eren traslladats a una cuneta on se’ls feia córrer per així caçar-los amb projectils de foc.

En tornar al vehicle, amb les riotes i l’orgull d’aqueixa gesta, se’n temeren com la dona, mare, esposa, cunyada i sogra, els guaitava amb els ulls derrotats per la por encara que sense mostrar cap mica d’odi

  • Y esa? Va demanar el número
  • La vieja? Esa va pal trullo. Respongué el caporal.  

Carmen Alaminos va romandre un temps entre reixes. El seu marit, el seu cunyat, els dos fills grans i el seu gendre, havien estat executats per rojos i col·laboradors de l’enemic comunista. La seva filla, Carmen, i els dos ninets, Pepe y Antoni, s’havien salvat; la primera per la seva panxa; ells, perquè encara eren menuts. Arraulits, a la vora del foc, amb un plat de migas i unes gachas sense tastar i els ulls eixuts per no poder plorar, tremolant pel fred se’ls trobà la mare en caminar des de Motril, o potser d’Órgiva, després del seu captiveri.

Ningú m’ha contat res del que va succeir després fins que la teta va arribar a ca nostra. Pens que la seva vida degué vorejar un interminable abisme. Per fortuna, sempre es va sentir sostinguda per bona gent, majorment espantada, silenciosa i solidària. Pocs mesos d’aquell crim lorquià la meva teta va infantar Miguelito, el seu únic fill. I el va criar com va poder, amb la tendresa que vessa una calor humana difícil de reproduir màxim quan als temps actuals tot són cotons i un munt de floritures majorment inútils.

Els primers anys, a Lentejí, el degué portar sempre amb ella gaudint de la calidesa que acostuma a trametre la pobresa. D’estima en sobrava. La resta podria ser perfectament prescindible. Amb tot i això, el drama patit durant la gestació actuaria com a un condicionant ineludible al llarg de la seva vida: un sentiment tràgic que malgrat que la nova geografia prevaldria gairebé fins al seu traspàs.

Dels vuitanta-set anys que va viure Carmen -enguany n’hagués fet cent!-, més de cinquanta els va passar a Mallorca. Això sí, va aconseguir preservar la dicció i els costums propis de la serra granadina: ni en les formes de xerrar, ni en les de vestir, ni els hàbits culinaris, ni en les expressions d’estimar, gairebé en res hi hagué la mínima capacitat de reciclar-se. La veritat, no li feia falta.

La meva infantesa fou la meva teta. Jo vaig ser el seu nin a qui sabia amorosament protegit pels seus pares. En aparèixer a ca nostra -no sé si encara a la llavors cantonada del carrer de la Victòria amb el Conqueridor, on vaig néixer, o ja a la de Morei i Santa Eulàlia, on encara visc- diuen que jo estava fet un pelleringo. Passat un temps, ja més grasset, vaig esdevenir un tros de rialla. Ella va saber fer el miracle. L’afinitat amb els meus dos germans no fou tan gran i així semblen reconèixer-ho: en Joan-Manuel ja parlava quan ella arribà i en Felip va incorporar-se quan ella ja parlava.

De fet, la Teta es va torbar en xerrar, i en menjar, i en llevar-se la roba negra i modesta amb la qual vingué de la península. El seu dol era present i, tot i que els meus pares l’animaven que ho deixàs de banda, raons de fons li impedien de fer-ho. Jo vaig ser, pens, aqueixa guspira de tendror a la qual s’aferrava amb afany per no cedir a la seva resistència de prevaldre en el seu passat.

Lentejí va ser per a mi molt més que un indret geogràfic. Era un lloc mític, de somni. Sovint, en colgar-mos, la teta ens parlava del seu poble, dels veïns, dels paratges, dels pestiños. No record que ho fes de la seva desgràcia, tot i que sé bé que no la defugia. Amb la seva veu de mel ens convidava a penetrar al regne de l’oníric al qual restàvem amb placidesa fins que ens desvetllava, ens vestia i ens donava el berenar. Ella no menjava per la seva al·lèrgia a la llet i el seu costum, indomable, de no empassar-se més enllà d’allò que era estrictament l’indispensable.


Vàrem anar creixent i, malgrat els meus desitjos, Carmen ens deixà de fer de teta per a dedicar-se a la nostra padrina Rosa. Aquesta havia fet els vuitanta anys i vivia independent devora ca nostra i no volia tenir ningú al costat que no fos ella.

Tres anys més tard Carmen es va traslladar a Son Servera on preferentment va cuidar nins i majors. Ho feia més bé que ningú, tot hom la demanava. A la tardor del 2004 començà a perdre el capet. M’ho vaig començar a témer quan, entre rialles i abaixant la veu en contava de les sovintejades visites que li feia un nin ple de rulls d’or, “el Niño Jesús, mi Rimordi2. M’ho deia amb una eufòria llampant com si ella hagués trobat la felicitat que mai havia tingut, sabent que jo era l’únic que la podia creure.

Quan menys ens ho pensàvem fugia sense saber on anava. Com que no li podíem posar una teta, no hi va haver més remei que cercar-li un “refugi”. Potser, pens mentre escric aquestes ratlles, hagués estat millor haver fet com els esquimals i deixar-la partir. Això, però, no entra als nostres cànons.

Els tres darrers anys els va passar a una residència a la Ciudad Jardín. Els dos primers, no va perdre mai el somriure. El tercer canvià el seu esguard; sempre la vaig trobar amb els ulls fixos mirant el terra. El matí del diumenge 3 de juny del 2007 em va cridar la seva neboda, Mari Carmen, filla d’Antonio, el germà petit de la teta: la tita Carmen havia mort. Dues hores després, en Miquelet i jo entràvem a la seva cambra. Jo temia trobar-la amb la mirada perduda, com les darreres vegades, sense reconèixer el garrit retrat del qual besava cada dia a la tauleta de nit.

No va ser així. La vaig descobrir tal com era, just quan va començar a cercar sa mare per tots els racons del poble, quan encara s’esforçava a ajudar tothom sense demanar res. És a dir, talment com havia estat sempre.

Vaig restar astorat, feliç en constatar com la degradació física que l’havia castigada als darrers anys s’havia evaporat completament, tornant a ser aquella persona neta i generosa com sempre havia estat: qualcú que va respondre amb bondat totes les desgràcies que va haver de suportar de la manera més miserable senzillament per haver nascut en temps dolents i en llocs equivocats.

1 Agraesc Cecília Pedret i Àlex Miquel, de l’Institut d’Antropologia de les Illes Balears que em convidassin a fer de Coordinador del curs. I a l’Oficina de Cooperació de la UIB per fer-ho possible. Agraesc., també, Albert Llemosí per les seves precises observacions, i correccions, en la redacció del text.

2 Per raons que mai vaig arribar a entendre, sovint així em deia.