7.5 L’espanyolització de Mallorca

Les identitats i, per derivació, el seu estudi, són complexes. És el punt de partida a l’hora de presentar el llibre L’Espanyolització de Mallorca. 1808-1923 (El Gall Editor, 2020). En bona part això és així perquè es tracta d’una problemàtica històrica que també és de gran actualitat, amb capacitat de polaritzar la societat. Literalment, la gent es baralla defensant l’honor nacional i l’Estat ha volgut (i encara ara) que donem la vida en nom d’una determinada pàtria i en detriment d’una altra.

En les pàgines de llibre s’analitza la creació d’una nova identitat a Mallorca, que cal definir com a políticament espanyola i culturalment castellana, entre una població, bàsicament de cultura catalana i, també, catòlica. Una identitat que tenia arrels a l’Antic Règim, però que ara tindrà una voluntat hegemònica, de canvi social i d’exclusivitat.

Com va succeir tot plegat? Un cop més no podem donar una resposta simple i unívoca. El procés fou llarg i múltiple. Des de dalt cap a baix i viceversa. De forma explícita o implícita. Sota imposició dels aparells de l’Estat o responent a una demanda de la ciutadania. Relacionat amb l’ascens del capitalisme i, per tant, amb la burgesia com a agent d’espanyolització o gràcies a les reivindicacions del moviment obrer, que aspirava a una participació plena a la nació, el que vol dir assumir els valors que defensava l’Estat espanyol.

Alhora, es podria parlar d’un nacionalisme banal, gairebé invisible, però essencial, que predisposa l’existència de banderes dins els cors per a ser agitades en moments d’emergència nacional. És el que succeí, per exemple, durant la Primera Guerra del Marroc el 1859-1860, quan la senyera rojigualda omplí els principals carrers de Ciutat i dels pobles de la Part Forana. Per altra part, la guerra no té res de banal. Fixa forçosament els enemics i els separa del cos de la nació, del nosaltres. El nacionalisme i, màxim en els estadis inicials, necessita, aquesta, formes explícites d’alterització, que es poden considerar imperialistes, per a consolidar-se. Es va poder comprovar el 1808, moment seminal del nacionalisme espanyol, quan els mallorquins foren cridats a les armes per combatre l’invasor francès. Un procés susceptible d’incloure col·lectius situats dins les mateixes fronteres estatals. És el cas dels insurrectes cubans el 1895-1898 o dels mateixos afrancesats a la referida Guerra del Francès, més endavant coneguda, no per casualitat, com de la Independència.

El procés de nacionalització, per tant, va anar més enllà de les institucions considerades clàssiques com és l’escola, per bé que no cal obviar-la. No debades, ensenyava la història, la geografia d’Espanya i l’única llengua considerada oficial de l’Estat-nació, el castellà. Funció similar va tenir l’Església, ja fos en la versió més centralitzadora, representada per personalitats com Miquel Maura, com des del punt de vista regional, amb el bisbe Pere Joan Campins al capdavant.

Encara que pugui semblar un contrasentit, en aquest treball em faig ressò del punt de vista defensat per historiadors com Alan Confino o Ferran Archilés, segons el qual la nació liberal també es va fer des de la regió i la localitat. L’Ajuntament va ser una forma de fer visible i intel·ligible l’Estat a tot arreu. Un cop més això va anar acompanyat d’un gran simbolisme, com va ser l’ús de la bandera espanyola en els actes públics o les declaracions dels polítics locals en moments crítics; així com en altres manco visibles, cas de la política sanitària o el manteniment de l’ordre públic, que identificaven nació amb civilització.

Evidentment, també existiren reaccions al procés d’espanyolització en clau centralista i castellana. Una d’elles fou el sorgiment d’un regionalisme de gran importància en el darrer terç del segle XIX, que reivindicava una cultura mallorquina de filiació catalana, amb la figura cabdal del rei En Jaume al capdavant, però també de Ramon Llull o la Mare de Déu de Lluc, encara que sempre es va fer com una forma més d’entendre Espanya. Ara bé, el seu llegat s’ha de considerar ambivalent. Si en aquell moment ajudà al procés d’espanyolització, no hi ha dubte que bastí un discurs i una experiència susceptibles d’agafar vida nacional pròpia en un futur.

De fet, vull acabar reivindicant que els processos identitaris no són sagrats ni naturals, tot i que ho semblen. Tampoc no resulten inalterables, indelebles al pas del temps. Ser espanyol o mallorquí al segle XIX no és el mateix que el 1936 o el 2021, per posar uns exemples. I, per descomptat, l’espanyolització dels mallorquins assolida al llarg de més de dos segles, per molt “reeixida” que hagi estat, no té per què ser eterna. La qual cosa no vol dir que sigui fàcil ni, tampoc, natural, revertir el procés.