7.4 Per si arribés l’estiu…

dues molt bones novel·les de dos escriptors russos contemporanis.

Zuleijá abre los ojos (Acantilado, 2019) en traducció de Jorge Ferrer és la primera novel·la de Guzel Yájina, una jove escriptora i guionista de cine nascuda a Kazan l’any 1977.

Amb només quinze anys, a Zuleijá l’han casada amb un pagès ric i molt més gran que ella, el seu és un món terrible on ha de suportar insults i maltractaments del seu home i de la seva sogra, La Vampira. Hi treballa com una esclava, ha parit en quatre ocasions, quatre nines, totes se li han mort.

Som a finals dels anys vint del segle passat a la República Socialista Soviètica Autònoma Tàrtara. Han començat els atacs als kulaks, la col·lectivització forçada i la deportació d’homes, dones i nins als camps de treball de Sibèria. Després d’uns terribles esdeveniments ocorreguts a casa seva, Zuleijá serà obligada a partir en un viatge interminable cap a l’est, fins a les ribes dels rius Yenisei i Angarà. Allà, enmig de la taiga, a l’umrán, haurà de treballar en l’explotació de la fusta; amb els altres deportats construiran un poblat que anirà creixent any rere any i que rebrà el nom de Semruk. Les seves creences, el seu vell món ha quedat enrere i a poc a poc un altre de ben diferent s’anirà obrint al seu davant.

Zuleijá és de religió musulmana però el seu cap és ple d’esperits màgics que habiten els boscos, les aigües, els camps o el cementeri que guarda les tombes de les seves quatre filles, és convenient tenir-los contents amb ofrenes i menjars. El lector sentirà, a mida que avanci la lectura, com va creixent aquest personatge anomenat Zuleijá, com se li anirà fent entranyable i proper, admirarà la seva profunda humanitat, la seva força vital indestructible, la veritat que contenen les seves escasses paraules, tots els seus actes.

Guzel Yájina ha creat un món ample, molt ric, amb personatges plens de vida que apareixen i desapareixen al llarg del llibre i que, com diu un amic meu, qualsevol d’ells donaria per fer una altra novel·la al seu voltant, tant és de rica la seva descripció, la seva força literària. Aquest relat o com a mínim el seu personatge principal es troba, això crec, en la línia d’escriptors com Gogol, Leskov o Bulgakov, forma part del llistat de narradors que parlen del poble rus, de la seva vida quotidiana, de les seves creences profundes des de la veritat concreta.

L’any 2013 Automática Editorial va publicar El Tren Cero de Yuri Buida (1954) en traducció del rus de Yulia Dobrovolskaya i José María Muñoz Rovira, i dos anys més tard, la mateixa editorial publicava Helada Sangre Azul d’aquest autor nascut l’any 1954 a Znamensk a pocs kilòmetres de Kaliningrad, també aquesta vegada en traducció de Yulia Dobrovolskaya.

Quan les campanades del rellotge de la casa anomenada l’Africana van donar les tres de la matinada, Ida Zmoiro va alliberar la mosca Jesucrist Nazarè, Rei dels Jueus, Senyor i Salvador nostre i Stomoxys Calcitrans, es va posar l’abric negre fins als talons, el seu extravagant barret, es va calçar les sabatilles i va partir entre corrent i coixejant cap a la comissaria de policia, a l’entrada va trobar el major Paràtov, respirant amb dificultat, Ida va allargar la mà cap a ell, va ob rir la boca per dir alguna cosa i va caure en terra. Alguna cosa anava a dir amb relació a les desaparicions misterioses de tres nines, tres “tòrtores”, que havien tingut lloc a Chúdov en les darreres setmanes.

Més o menys així comença aquesta extraordinària novel·la teixida al voltant de la vida d’una dona i actriu extraordinària, Ida Zmoiro, una història que té per epicentre l’imaginari poble de Chúdov, situat a pocs quilòmetres de Moscou. Al voltant de la trama principal apareixeran un munt de personatges increïbles, històries que quedaran obertes al llarg del llibre.

I el títol? Per què aquest títol? Què és la Gelada Sang Blava? Segurament aquesta expressió indica així com és Ida Zmoiro, com ha entès la seva vida i la seva professió d’actriu, també defineix, segon l’autor, allò que ha de ser el teatre, la literatura, l’art, l’ofici d’escriptor.

La sangre azul, helada, es la maestría, el dominio, el cálculo, es lo que obliga al artista a observar críticamente su obra, a quitar lo que sobra y añadir lo que falta. La helada sangre azul es el juicio final al que el artista se somete a sí mismo. Aprender a escribir no es suficiente, hace falta aprender a tachar. La inspiración no es nada sin la maestría. Al fin y al cabo, es lo que otorga al artista el poder sobre el espectador o el lector. Es preciso saber dónde golpear al espectador para realmente herirlo, pero no matarlo. Pero la sangre azul, la sangre helada, no es un don sin más, también es una maldición…porque toute maitrise jette le froid…toda maestría te congela…” (87)

Res més, força pels temps tan difícils que vendran, que ja són aquí i bona lectura