Sempre ve de gust poder tenir a les mans un llibre que parla de política, d’idees, que fa anàlisi i ideologia en uns moments en què anam perdent grans referents, com Samir Amin i Josep Fontana, gent insubstituïble però que ens ha deixat eines intel·lectuals però a la vegada de combat, i aquesta és també d’alguna manera l’aportació de gent més discreta si voleu però no menys compromesa, com l’amic Toni Trobat, que també comparteix amb l’economista egipci i l’historiador català dues coses ben presents als seus escrits: la mirada a la realitat des de la perifèria, i la voluntat d’aprendre de la història per construir un horitzó d’emancipació.
És ben necessari que en temps d’imperi de l’individualisme i del «jo», algú vengui a fer un llibre amb voluntat de NOSALTRES, en primera persona del plural, reivindicant l’element col·lectiu per una banda i la necessària amplitud d’aquest concepte si amb sinceritat algú vol construir un subjecte polític o nacional amb una mínima capacitat de projectar-se en el futur, un tema que a les fundacions Darder-Mascaró també fa estona que donam voltes des de l’espai de sobirania.
Encara que es tracti d’un recull dels articles que molts havíem llegit ja, si no tots, la seva majoria, en les seves col·laboracions amb l’Ara, posar-los tots damunt un llibre ens deixa clar que les opinions, posicionament, aportacions i curolles d’en Trobat no són anecdòtiques ni de postureo, sinó que conformen un cos d’idees i propostes que sincerament, es troba a faltar en el panorama de la lluita d’idees al nivell del nostre petit-gran país, i m’atreviria a dir que en el panorama de les esquerres polítiques en general, que massa vegada atorguen més importància a la guerra de titulars que a una batalla ideològica que els adversaris van guanyant encara que no tenguin el govern.
Hi ha dos grans conceptes clau que són compartits en el conjunt dels articles recollits al llibre, que centren l’obra de l’autor però també dues qüestions que són claus per construir estratègies vàlides perquè les esquerres guanyin en aquests temps incerts.
En primer lloc, l’heterodòxia: Trobat és un heterodox i reivindica aquesta heterodòxia, que no és fàcil perquè apel·lar a categories noves (o no tant) fa trontollar els murs que donen seguretat a les conviccions de tots els amics batiables amb diferents «istes»: comunistes, feministes, nacionalistes, ecologistes… i això genera reaccions, en forma d’advertències com la del mateix Llorenç Capellà al pròleg quan li diu: «tot molt bé, però si parlam d’identitat això de la llengua, no es toca». S’ha de ser valent per defensar determinats posicionaments quan saps que no cauran bé entre «els teus», i que a vegades és necessari superar «els nostres» per construir un NOSALTRES el més inclusiu possible, un nosaltres que arribi qualque dia a tenir entitat de país.
Molts veuran en determinats posicionaments d’en Toni una mena de «traïció», quan ve a reivindicar menys estelades i més lluita per les kellys, o menys etnolingüisme i més d’altres coses. O fins i tot quan s’atreveix a qüestionar el president del Consell de Mallorca per haver caigut en la trampa de la crítica als extremenys quan el que ens cal és reivindicar els elements comuns de l’opressió compartida com a perifèries. En Toni té clar que «el discurs renovat del mallorquinisme d’esquerres no pot anar per aquí». Trobat aposta per generar un llenguatge propi i novedós que serveixi amb la finalitat de fer possible aquest país anomenat nosaltres, amb conceptes com el de mallorquinitat líquida.
En segon lloc, i té molt a veure amb l’heterodòxia, hi ha la centralitat de la tensió identitat-diversitat, tant pel que fa a la identitat de les esquerres, del subjecte transformador, com del país. O identitats-diversitats, perquè un pot tenir molt clar qui és i quina és la seva identitat, però els temps històrics que ens ha tocat viure en aquest indret concret que és la nostra illa passa per moltes coses però no passa pel reduccionisme i la simplificació. Un reduccionisme que Trobat no dubta a criticar ni a la dreta (pegant fort a personatges com Miquel Segura, Ramon Aguiló o Alvaro Delgado), però també a aquells que aposten per la cosa relativament fàcil o segura, que consisteix a reivindicar una identitat basada en la cultura (i la llengua catalana), i a un projecte de país subordinat o reactiu amb què passi a Catalunya, quan en aquest cas ni a Catalunya està clar què pugui passar amb el procés i el seu futur.
En Toni no dubta a reivindicar tant el llegat islàmic com el jueu de la cultura mallorquina i la nostra identitat multicultural, sense fugir del mestissatge que tanmateix hi és amb les cultures i aportacions dels darrers 50 anys, des de la gent d’Andalusia o Extremadura, als magribins o llatinoamericans que ja són mallorquines i mallorquins. La defensa de la diversitat i les identitats plurals que fa en Toni s’estén a les persones (reivindicant lluitadores i lluitadors militants que ja no són amb nosaltres tan diversos com els estimats Domingo Morales, Isidre Forteza, Arnau Amer o Toni Artigues), altres del passat més o menys coneguts, com Ateu Martí, i lluitadores del present com fa a l’article de dedicatòria de la Diada de Mallorca on reivindica gent fins i tot enfrontada entre ells mateixos, d’alguna manera amb un missatge que alguns trobarien naïf però que no és gens innocent: totes sou, som, imprescindibles si realment volem fer un NOSALTRES el més gran possible.
