En general, no li agraden els esports, però, a partir d’un so inconfusible, repetitiu i molest que sentim a tots els recintes esportius, va compondre la sintonia de Gol TV. A Joan Miquel Oliver, li va cridar l’atenció aquell «bum, bum, bum-bum-bum», molt primari que sortia del tambor de Manolo el del Bombo, i l’olfacte de músic talentós li va dir que, posant-hi mà, el podria convertir en una obra de creació, una obra d’art. Ningú no dubta que la música és precisament crear del no-res. Qui sap compondre música té el do de poder convertir una essència, el so, en art. «La música, no la pots tocar. És intangible; són ones d’aire que t’entren pel canal auditiu, que és -pens jo- el canal de la supervivència de l’espècie. L’oïda va directament a les emocions. Quan veus un llamp no et regires; el que realment t’impressiona és el tro», ens confessa en Joan Miquel.
Foto: Pere Joan Oliver
Els directius de Gol TV encarregaren al músic mallorquí que compongués un ritme que «posés els aficionats com una moto abans d’entrar al camp de futbol, i els va encantar aquell bum, bum, bum…». En Joan Miquel és un músic majúscul, i no li fa ni fred ni calor cap esport en concret, però reconeix que li agrada molt anar en bicicleta; de fet, és el seu mitjà de transport urbà diari. «Evidentment, fer esport o exercici és necessari per tenir més o menys en forma les juntes, i els ossos a punt, però no m’asseuré davant la tele per veure el Tour. Tampoc no m’agrada gens aquest rollo friqui de la Fórmula 1 o les motos; ho trob espantós.
Entenc el futbol com una cosa molt popular, però hi ha massa testosterona, gent cridant, insultant… No m’agrada sentir cridar i en els camps criden molt. El futbol pot treure el pitjor d’una persona i això no ho suport. És una fama que s’ha guanyat a pols», sentencia. Tot i que no està d’acord amb el que embolcalla el món del futbol, a Joan Miquel li va fer gràcia una trobada casual que va tenir amb Pep Guardiola en un acte poètic a Barcelona. L’exentrenador del Barça va recitar, juntament amb Lluís Llach, una sèrie de poemes de Miquel Martí i Pol. Revela que «sí, vàrem coincidir als camerinos i ens vàrem saludar. Home, en Pep és una persona culta, amb compromís, que parla uns quants idiomes i que sempre s’ha identificat amb la poesia del seu amic Martí i Pol. És com na Laia Palau, una bona amiga i una de les millors jugadores de bàsquet de l’Estat. Na Laia també és una persona molt compromesa i que, tot i que el bàsquet és la seva professió -que desenvolupa amb el Girona-, no només es dedica a jugar».
És gairebé impossible deslligar la música de l’esport. Mundials de futbol, Jocs Olímpics, competicions com la Champions… Tots els aficionats saben les tonades de cada competició. A qualsevol partit de bàsquet, de voleibol o de futbol sala, sonen peces conegudes per tothom i que tenen la intenció d’animar tant els aficionats com els jugadors.
Foto: Pere Joan Oliver
Conversant amb Joan Miquel Oliver és difícil no parlar del grup que crearen ja fa més de vint anys, Antònia Font. Està un poc cansat de la pregunta sobre quan es tornaran a aplegar. Els incondicionals, però, es tapen les orelles davant una resposta que s’ensumen que serà terriblement decebedora: «No tenim gens de ganes de tornar-hi. Aquella va ser una feina molt important, però som cinc caràcters absolutament diferents; tots som molt caparruts i no ens posam d’acord. He de dir que hi ha un poc de mitologia i nostàlgia entorn d’Antònia Font, i ho entenc, però actualment faig una música més personal i per a un públic molt diferent».
El nostre artista polièdric ha conreat els tres gèneres literaris (teatre, novel·la i poesia) i és autor de cinc obres peculiars, com tot el que crea. Sense cercar-ho, dissortadament el seu darrer llibre cobra un valor especial. El mateix dia que fèiem aquesta xerrada, Oliver rebia una mala nova: s’havia mort un dels seus bons amics, Miquel Riera, el protagonista de Setembre, octubre i novembre. Les pàgines d’aquest llibre són el resultat de tres mesos de prendre notes sobre el dia a dia de Miquel Riera, escalador mallorquí de 56 anys, pioner i introductor d’una pràctica esportiva molt particular: el psicobloc.
La intenció primera de ser l’alter ego de Riera no era altra que fer-ne una biografia, però no li va sortir. El llibre que ens ofereix és encara més de pell, un retrat literari personal del món actual. Res no s’escapa de l’anàlisi crua i espontània dels nostres dies. Joan Miquel reconeix que Setembre, octubre i novembre no és una obra més del seu variat currículum, sinó un llibre viscut i escrit en noranta dies. Ens dol que aquest lligam tan fort s’hagi esqueixat per mor de la defunció d’aquest agosarat esportista i gran amic seu.
Inevitablement, amb aquesta mala nova la nostra trobada va acabar aquí. Desitjam que la carrera no esportiva de Joan Miquel Oliver continuï tan ben emproada com fins ara. Gràcies, amic.
