“La llengua és el pilar de la nostra vida , és la nostra història, cultura i identitat”
Aina Moll
“LLENGUA QUE NO ES PARLA, LLENGUA QUE MOR”
“Una llengua no mor perque no guanya nous parlants, només mor si la deixen de parlar aquelles qui la parlen”
Manuel Sanchis Guarner.
Mal educat no és qui parla sempre en català a tothom que ja l’entén. És qui porta quaranta anys a la nostra terra i encara li molesta la nostra llengua. Aquest article té la seva primera part en el núm. 85 de l’Altramirad.cat, el juliol passat.
És a dir, si només fas servir el català amb qui saps que el parla…s’acabarà. La responsabilitat en la pervivència de la llengua és nostra.
El català és llengua oficial i pròpia de les Illes Balears. I aquest estatus d’oficialitat d’ençà de fa més de 20 anys no ha evitat que l’ús n’haja disminuit sensiblement… fruit d’un sistema lingüístic pervers que genera també la degradació de la qualitat de la llengua amb conductes diglòssiques : amb faltes d’ortografia, d’expressió, barbarismes…i actituds psicolingüístiques que denoten inseguretat.
I faig meves les paraules de Gandhi…”facis el que facis serà insignificant, però és molt i molt important que ho facis”. Perque En aquests temps de catalanofòbia….l’ús del català esdevé militància personal.
Des de l’assertivitat o la no submissió lingüística, perque ser catalanoparlant pot ser una font de plaer i de comoditat en moltes ocasions, i no només una càrrega o pressió.
Per això ens cal optimisme i fermesa com a guia de conducta front els prejudicis linguístics, a més d’estratègies i tàctiques per poderla usar de manera pràctica i còmoda sempre. Perque l’entorn fa que optem per la llengua no marcada, la que sabem que no durà problemes… a fi d’evitar les conseqüències d’una situació sociolingüística anòmala d’aquesta llengua minoritzada, que genera situacions d’estrès, d’incomoditat, de malestar… que afecten no només l’ús de la llengua, sinò moltes altres facetes en la vida de les persones.
T’HAS PARAT A PENSAR QUE PER A LA SENYORA QUE ET DESPATXA, O PEL JOVE QUE ET SERVEIX…TU PODRIES SER L’ÚNICA OCASIÓ QUE TINDRÀ AVUI DE SENTIR PARLAR EN CATALÀ ?
Vaig arribar des de Catalunya a Mallorca fa mitja vida -com m’agrada de dir- (ara ja en duc més de mitja), hi vaig venir perque tenia un dels requisits necessaris per a mi: s’hi parlava català i em faria sentir com a casa.
I vull contar-vos com la meva experiència és que parlant en català, i també cuidant el tracte i allò relacional,…la gent em tracta molt bé o millor!. Procur prendre actitud proactiva i fomentar la simpatia pel català, començant per la salutació inicial ,of course!. I quan canvio al castellà ho faig perque vull i les circumstàncies ho aconsellen.
La meva percepció després d’anys d’aquesta pràctica és que l’estil de relació personal, quan resulta amable, atractiu…facilita que l’interlocutora tengui els sentits més oberts a l’intercanvi en les dues llengues oficials….i no hi respongui amb rutines estàndards.
Altrament confirmo que la gent sent satisfacció en poder parlar-lo, demostrar que el conéixen per parlar, llegir… i si no pot del tot, fan de dir aquelles paraules que conéixen i els procura un millor feeling amb mi i benefici en allò que els interessa i que jo puc oferir…
EN LA VIDA…LLENGUA I BON TRACTE VAN DE LA MÀ :
La situació més inusual i original la vaig viure a una comisaria de policia nacional, on hi vaig anar a posar una denúncia. Vaig començar demanant si entenia el català….
policia: algunas palabras, hace poco que estoy aquí
jo: ok sigo en castellano
feim el tràmit, dins una relació en la que em permeto esmenar fins a 2 vegades el text que em presenta, i m’acomiado: espero que la próxima vez pueda entenderme en català i somriure
policia: si quiero aprender-lo
jo: bueno ….espero que la próxima vez sea en la calle i no aquí
2
policia: si…haciendo unas cañas
somriure final d’ambdòs i, quan faig les passes per sortir, amb la impressió de la seva actitud positiva i el seu aspecte atractiu… m’entra el dubte…
L’altre dia entro a menjar un bocí de coca amb ceba en un indret cèntric i que publicita productes del país. M’atén una jove amb aspecte de barreja multicultural.
Li parlo en català, repeteixo alguna paraula… i quan sóc a pagar confirmo: veig que m’has entès bé en català. Em respon decidida: l’estic aprenent…les companyes me l’ensenyen. I m’acomiada amb una dicció excel.lent.
També en taller grupal d’això que se’n diu creixement personal…. on la llengua vehicular acostuma a ser el castellà, introdueixo incialment que m’explicaré en català perque no pot ser d’altra manera en parlar de mi i les meves emocions. I en general…quan es tracta d’empatitzar… fan l’esforç de comprendre, que sovint ho facilita un contexte d’expressions recurrents i similars en castellà.
Altres tècniques que tenc en compte són el parlar pausat, vocalitzar…
Quan em demanen de girar la llengua…responc tan naturalment…”m’està demanant que -per favor- li parli en castellà ? . La resposta acostuma a ser un assentiment gestual , un “si” i també un “si por favor”.
Si posen emperòs quan es tracta de frase curta, de fer via…-com és el cas de situacions en bar o restaurant- utilitzo la traducció simultània; això és: repetir la comanda en castellà i tornarla a repetir en català. Com en els comiats: la darrera paraula sempre en català !
També m’he trobat que han traduit les meves paraules al castellà, i responc : correcteeee!!
Me’n va passar una a Sineu en un restaurant: la cambrera se’m va adreçar en tot moment en castellà i jo vaig fer la comanda en català. A les postres deman una beguda sense gel i ella repeteix “sense gel” i em conviden al 2n. cafè….(val a dir que vaig fer comentari a l’amo favorable al 2n plat).
Si l’excusa és que parlo un català aixi o aixà…l’explicació és clara: tothom parlam en dialecte en qualsevol llengua…perque tampoc és igual el castellà d’Argentina que el de Madrid o Andalusia…
Fa poc a l’administració de l’INSS una situació inversemblant tot fent coa…entro en conversa …l’altre en castellà i finalment em parla en mallorquí fluent. Quan acaba el seu tràmit em vé a trobar i em diu: si duguessis la bandera espanyola no t’hagués atès, però aquesta xapa que duus m’agrada (llibertat presos polítics), esperem que hi hagi sort !. Ens comiadarem amb una besada. Encara no entenc perquè em responia en castellà…
En el gimnàs amb monitores/tors d’aquí i d’allà, immigrades i forasters…en català i creant bones sinèrgies: el resultat és una ben bona atenció.
GAUDIR MÉS QUE PATIR EN LA MEVA OPCIÓ LINGÜÍSTICA
FEM ALLÒ QUE HEM APRÈS A FER.
Em resulta plaenter relacionarme en català també a Menorca i les Pitiüses..
I malgrat parlo altres llengües llatines…l’entonació diversa del català… del Rosselló a França, de l’Alguer, del País Valencià, de persones extrangeres de procedència diversa…m’agrada i em sedueix especialment.
Per començar, cal canvi de xip per evitar “que passi lo de sempre…” tot fent canvis en els impulsos i hàbits de conducta…cap a altres lleugerament distints als habituals i convencionals fruit de creences, prejudicis i automatismes fortament instal.lats en cervell… sovint com a resposta a actituds indiferents i no tant clarament hostils envers la nostra estimada i maltractada llengua…Canvis que van molt bé també com a preventius de l’alzheimer…!!
Identificar prejudici, automatisme> posar-hi consciència> perque quelcom comenci a canviar per posar en valor el català.
Altrament qualsevol acció que impliqui una conducta assertiva i sigui vista per altres persones – en una oficina pública, en una reunió privada…- té l’efecte de model, de referència que pot ajudar a trencar estereotips i prejudici absurd. Prejudicis basats en el que es pot anomenar “complex d’inferioritat”, i que -tècnicament- és el resultat de l’aprenentatge i la desemparança.
Perque un model segur i que es mostra normal, còmode i sense complexos… és el que s’encomana i es tendeix a imitar.
He après a sentir-me còmoda mantenint el català… he cercat i après estratègies i responc amb tranquil.litat en les interaccions lingüístiques… no m’hi barallo, fins i tot quan són agressives. He après que algunes discussions no treuen cap a res. Faig per resoldre la dificultat amb elegància i sense mostrar-hi debilitat. Ja sabem que feim millor quan ens creiem allò que feim…
