7.4 Basat en fets reals
“No nos inquietemos. Seamos anticuados. Hablemos de capitalismo.” Günther Anders.
Un actor i director tan reconegut com Clint Eastwood ha col·locat al cartell de la seva darrera pel·lĂcula, Mula, aquesta advertència: la història que es narrarĂ a la pantalla estĂ basada en fets reals; quan això passa, als tĂtols de crèdit apareixen imatges, fotografies per tal que l’espectador conegui les persones que han inspirat la pel·lĂcula. Aquesta etiqueta constitueix avui en dia una mena de reclam per animar l’espectador i la trobem freqĂĽentment al mĂłn del cinema però tambĂ© al de la literatura, relats on se’ns diu que allò que el lector llegirĂ es basa en fets que han succeĂŻt a un moment o a un altre de la Història.
Vull pensar que es tracta d’un signe dels nostres temps, la veritat Ă©s que no m’imagino un lector, posem per cas, de la Muntanya MĂ gica, de l’univers literari d’Onetti, del ProcĂ©s de Kafka o de Cervantes demanant-se si aquelles aventures estĂ n basades en fets reals ni tampoc veig la importĂ ncia de respondre aquesta pregunta. Ara tot escrivint aquestes lletres em venen al cap magnĂfics exemples de literatura-document que semblen contradir això que plantejo; aixĂ per exemple, una part mĂ©s que considerable del teatre de Peter Weiss, els mĂ©s vells de la contrada potser van ser espectadors del seu Marat/Sade allĂ pel final de la dècada del seixanta, si no recordo malament; tambĂ© alguns magnĂfics titols del siciliĂ Leonardo Sciascia o l’obra de l’escriptor austrĂac Erich Hackl.
El que em demano i no sĂłc capaç de respondre Ă©s si aquest basat en fets reals no expressa alguna caracterĂstica del nostre temps, una manca de confiança del fet artĂstic en si mateix, com si el gruix del seu treball, la seva consistència haguĂ©s minvat i en conseqüència s’haguera produĂŻt la desapariciĂł de lĂmits entre la fabulaciĂł artĂstica i la vida quotidiana d’aquest ser social anomenat humĂ . Ja fa un bon grapat d’anys que el filòsof GĂĽnther Anders (1902-1992) va parlar d’aquesta manca de barreres com un dels trets fonamentals de la nostra societat, del sistema conformista, si seguim la seva terminologia. La cita Ă©s llarga però val la pena:
“[…] y, cuando como consumistas compulsivos perseguimos los productos para dejarnos llenar con ellos hasta el Ăşltimo rincĂłn de nuestra alma, renunciamos tambiĂ©n a la Ăşltima reserva de privacidad, libertad y dignidad inaccesible desde fuera en la que aĂşn podĂan refugiarse nuestros predecesores, desde Epicteto hasta los Ăşltimos predicadores de la “autenticidad” existencial. Puesto que actualmente nuestro “interior” está repleto de mercancĂas de reparto, apenas existe una barrera entre “interior y exterior”, como tampoco existe apenas hoy en dĂa una barrera entre “actividad” y “pasividad”, entre “libertad” y “esclavitud”: y la superaciĂłn de esta diferencia, aunque parezca contradecir las reglas generales de la aritmĂ©tica, desemboca en la hegemonĂa de la pasividad y el sometimiento.” (128/129)
Sobre aquesta manca de barreres, sobre la societat del seu temps, escrivia GĂĽnther Anders/Stern al seu llibre L’obsolescència de l’ésser humĂ . II. (Les cites sĂłn de l’ediciĂł que CĂ©sar de Vicente Hernando va preparar per a Los libros de la Catarata l’any 2007: GĂĽnther Anders. Antologia. Filosofia de la SituaciĂłn). Durant els quaranta anys que ens separen d’aquestes reflexions, el mĂłn no ha fet sinĂł caminar cada vegada mĂ©s acceleradament en aquest mateix sentit. El que plantejo Ă©s que si Anders tinguĂ©s raĂł i les barreres entre, posem per cas, art i vida quotidiana haguessin desaparegut, la profusiĂł del basat en fets reals tindria una certa explicaciĂł. HaurĂem d’admetre, però, que la confusiĂł/superposiciĂł de plĂ nols sembla anar in crescendo i que avui en dia costa distingir entre nosaltres com a realitat fĂsica i la pantalla del mòbil amb la consegĂĽent exhibiciĂł pĂşblica dels nostres moments mĂ©s Ăntims o mĂ©s intrascendents, d’allò que no hauria d’interessar ningĂş.
Amb aquest panorama, diu Anders, als Ă©ssers humans ens Ă©s difĂcil moure’ns en el mĂłn de l’art perquè tot ens arriba amb el mateix envoltori i perquè ens hem convertit en consumidors que s’ho empassen tot sense distinciĂł. En definitiva, s’hauria perdut,
“[…] uno de los rasgos esenciales del arte, que se sitĂşe en la oposiciĂłn, es decir, que presente “otro” mundo. Este carácter de oposiciĂłn es atribuible mĂnimamente incluso al arte más acadĂ©mico, aquel que oferta la bella apariencia; porque tambiĂ©n la apariencia es algo, insular, algo que interrumpe lo real o un elemento de negaciĂłn dentro de lo real”. (144)
Des d’una posició crec que propera a la d’Anders sobre aquest tema, el filòsof Santiago Alba Rico, al seu llibre Capitalismo y Nihilismo (Akal, 2007) diu el següent (ho sintetitzarem en una única cita):
“Podemos decir que hay tres tipos de cosas: cosas de comer o “consumptibilis”, de usar o “fungibilis” y de mirar o “mirabilia” (cosas dignas de ser miradas o “maravillas”). […] El capitalismo configura la primera sociedad de la historia en la que no hay nunca el mĂnimo de estabilidad suficiente para mantener la divisiĂłn entre las cosas de comer, usar y mirar; […] Es la primera sociedad de la historia que lleva inscrita en su seno, al mismo tiempo, la conservaciĂłn de todas las desigualdades y la eliminaciĂłn de todas las diferencias. Es decir, es la primera sociedad -al margen de la propaganda y la manipulaciĂłn- ontolĂłgicamente indiferente. No hace ninguna diferencia entre una manzana y un niño, porque tiene hambre para comerse a los dos.” (37-39)
El filòsof hongarès G. Lukács ens diu a la seva monumental Estètica (Grijalbo, 1966) que l’univers de l’art (el reflex estètic, en el seu llenguatge) s’ha conformat a travĂ©s d’un procĂ©s històric llarguĂssim a partir de la realitat social, de la vida quotidiana dels Ă©ssers humans. Que ha estat “un proceso muy lento, contradictorio e irregular, [que] discurre para el arte mismo, con mucha problematicidad y con crisis internas” (V.I, 232). Lukács ha estudiat en l’Ă mbit abstracte/filosòfic aquesta evoluciĂł històrica en la seva especificitat i en les seves relacions/diferenciacions amb altres realitats com la ciència o la religiĂł.
“Detrás de cualquier actividad artĂstica -afirma Lukács- se encuentra la cuestiĂłn ÂżHasta quĂ© punto es realmente este mundo un mundo del hombre, un mundo que Ă©l pueda afirmar como mundo propio, adecuado a su humanidad?” (254). I conclou amb contundència: “El arte es en todas sus fases un fenĂłmeno social”. (261) La perspectiva de Lukács es troba segurament allunyada de les dues anteriors que hem comentat però l’hem dut aquĂ per la seva potència explicativa a l’hora d’analitzar allò que estĂ passant a l’art i al nostre mĂłn, si Ă©s que realment alguna cosa nova estĂ succeint.
És clar que l’obra d’art no perd mai el fil que la lliga a la realitat per molt llarg, prim i entortolligat que aquest sigui, però el que volem dir Ă©s el segĂĽent: El Guernica, posem per cas, tĂ© un motiu històric al darrere, la barbĂ rie fascista, però la seva grandesa consisteix a elevar-se de forma extraordinĂ ria sobre aquells fets terribles de forma que l’espectador pot emocionar-se coneixent ben poc la tragèdia d’aquell poble vasc i en lĂmit, fins i tot, desconeixent-la. AllĂ s’expressa una veritat objectiva i sensible alhora, el dolor humĂ , que ens commou per se fins al mĂ©s profund de l’à nima.
I acabo recordant tres fets que em penso està n relacionats amb l’eliminació de barreres de què parlem:
I.- Fa uns mesos els diaris van dur la segĂĽent notĂcia: a un museu italiĂ es va dur a terme una instal·laciĂł/intervenciĂł artĂstica al hall de l’edifici, es tractava d’una mena de paisatge desprĂ©s d’una festa amb botelles buides pel mig, tassons per terra i coses aixĂ. Al vespre el museu va tancar portes i suposo que de matinada va arribar el personal de neteja que en veure aquell desordre segurament va maleir el mĂłn dels artistes i les seves festes d’inauguraciĂł però no van tenir mĂ©s remei que posar-se mans a l’obra, mai millor dit, sembla que el resultat va ser magnĂfic, ho van deixar tot ben net i polit.
II.- A una escola pĂşblica de Catalunya, fa unes setmanes, una comissiĂł de pares es va proposar identificar els llibres de la biblioteca escolar que pel seu contingut xocaven amb els criteris d’igualtat de gènere. Hi van aparèixer uns dos-cents contes infantils. No he pogut seguir la notĂcia i no sĂ© si els benvolguts pares s’han limitat a indexar els llibres o bĂ© han decidit allunyar-los dels tendres i sensibles esperits dels infants.
III.- El presentador d’un programa sobre llibres a la televisiĂł espanyola (quin miracle!!!) entrevista un autor d’èxit d’això que s’anomena no-ficciĂł; a l’hora de tancar el programa se situa en solitari davant la cĂ mara i s’acomiada afirmant que la lĂnia que separa la realitat de la ficciĂł cada vegada Ă©s mĂ©s estreta als nostres temps. Penso que, segurament, tĂ© raĂł però que si les aigĂĽes de la realitat han inundat el continent literari, la viceversa tambĂ© Ă©s mĂ©s que probable, la nostra vida quotidiana apareixerĂ ben amarada de ficciĂł. Per aquĂ s’obre una lĂnia de reflexiĂł que ara ni tan sols Ă©s possible insinuar.
Ciutat, 28 d’abril de 2019