7.4 Basat en fets reals

Josep M. Traverso

“No nos inquietemos. Seamos anticuados. Hablemos de capitalismo.” Günther Anders.

Un actor i director tan reconegut com Clint Eastwood ha col·locat al cartell de la seva darrera pel·lícula, Mula, aquesta advertència: la història que es narrarà a la pantalla està basada en fets reals; quan això passa, als títols de crèdit apareixen imatges, fotografies per tal que l’espectador conegui les persones que han inspirat la pel·lícula. Aquesta etiqueta constitueix avui en dia una mena de reclam per animar l’espectador i la trobem freqüentment al món del cinema però també al de la literatura, relats on se’ns diu que allò que el lector llegirà es basa en fets que han succeït a un moment o a un altre de la Història.

Vull pensar que es tracta d’un signe dels nostres temps, la veritat és que no m’imagino un lector, posem per cas, de la Muntanya Màgica, de l’univers literari d’Onetti, del Procés de Kafka o de Cervantes demanant-se si aquelles aventures estàn basades en fets reals ni tampoc veig la importància de respondre aquesta pregunta. Ara tot escrivint aquestes lletres em venen al cap magnífics exemples de literatura-document que semblen contradir això que plantejo; així per exemple, una part més que considerable del teatre de Peter Weiss, els més vells de la contrada potser van ser espectadors del seu Marat/Sade allà pel final de la dècada del seixanta, si no recordo malament; també alguns magnífics titols del sicilià Leonardo Sciascia o l’obra de l’escriptor austríac Erich Hackl.

El que em demano i no sóc capaç de respondre és si aquest basat en fets reals no expressa alguna característica del nostre temps, una manca de confiança del fet artístic en si mateix, com si el gruix del seu treball, la seva consistència hagués minvat i en conseqüència s’haguera produït la desaparició de límits entre la fabulació artística i la vida quotidiana d’aquest ser social anomenat humà. Ja fa un bon grapat d’anys que el filòsof Günther Anders (1902-1992) va parlar d’aquesta manca de barreres com un dels trets fonamentals de la nostra societat, del sistema conformista, si seguim la seva terminologia. La cita és llarga però val la pena:

“[…] y, cuando como consumistas compulsivos perseguimos los productos para dejarnos llenar con ellos hasta el último rincón de nuestra alma, renunciamos también a la última reserva de privacidad, libertad y dignidad inaccesible desde fuera en la que aún podían refugiarse nuestros predecesores, desde Epicteto hasta los últimos predicadores de la “autenticidad” existencial. Puesto que actualmente nuestro “interior” está repleto de mercancías de reparto, apenas existe una barrera entre “interior y exterior”, como tampoco existe apenas hoy en día una barrera entre “actividad” y “pasividad”, entre “libertad” y “esclavitud”: y la superación de esta diferencia, aunque parezca contradecir las reglas generales de la aritmética, desemboca en la hegemonía de la pasividad y el sometimiento.” (128/129)

Sobre aquesta manca de barreres, sobre la societat del seu temps, escrivia Günther Anders/Stern al seu llibre L’obsolescència de l’ésser humà. II. (Les cites són de l’edició que César de Vicente Hernando va preparar per a Los libros de la Catarata l’any 2007: Günther Anders. Antologia. Filosofia de la Situación). Durant els quaranta anys que ens separen d’aquestes reflexions, el món no ha fet sinó caminar cada vegada més acceleradament en aquest mateix sentit. El que plantejo és que si Anders tingués raó i les barreres entre, posem per cas, art i vida quotidiana haguessin desaparegut, la profusió del basat en fets reals tindria una certa explicació. Hauríem d’admetre, però, que la confusió/superposició de plànols sembla anar in crescendo i que avui en dia costa distingir entre nosaltres com a realitat física i la pantalla del mòbil amb la consegüent exhibició pública dels nostres moments més íntims o més intrascendents, d’allò que no hauria d’interessar ningú.

Amb aquest panorama, diu Anders, als éssers humans ens és difícil moure’ns en el món de l’art perquè tot ens arriba amb el mateix envoltori i perquè ens hem convertit en consumidors que s’ho empassen tot sense distinció. En definitiva, s’hauria perdut,

“[…] uno de los rasgos esenciales del arte, que se sitúe en la oposición, es decir, que presente “otro” mundo. Este carácter de oposición es atribuible mínimamente incluso al arte más académico, aquel que oferta la bella apariencia; porque también la apariencia es algo, insular, algo que interrumpe lo real o un elemento de negación dentro de lo real”. (144)

Des d’una posició crec que propera a la d’Anders sobre aquest tema, el filòsof Santiago Alba Rico, al seu llibre Capitalismo y Nihilismo (Akal, 2007) diu el següent (ho sintetitzarem en una única cita):

“Podemos decir que hay tres tipos de cosas: cosas de comer o “consumptibilis”, de usar o “fungibilis” y de mirar o “mirabilia” (cosas dignas de ser miradas o “maravillas”). […] El capitalismo configura la primera sociedad de la historia en la que no hay nunca el mínimo de estabilidad suficiente para mantener la división entre las cosas de comer, usar y mirar; […] Es la primera sociedad de la historia que lleva inscrita en su seno, al mismo tiempo, la conservación de todas las desigualdades y la eliminación de todas las diferencias. Es decir, es la primera sociedad -al margen de la propaganda y la manipulación- ontológicamente indiferente. No hace ninguna diferencia entre una manzana y un niño, porque tiene hambre para comerse a los dos.” (37-39)

El filòsof hongarès G. Lukács ens diu a la seva monumental Estètica (Grijalbo, 1966) que l’univers de l’art (el reflex estètic, en el seu llenguatge) s’ha conformat a través d’un procés històric llarguíssim a partir de la realitat social, de la vida quotidiana dels éssers humans. Que ha estat “un proceso muy lento, contradictorio e irregular, [que] discurre para el arte mismo, con mucha problematicidad y con crisis internas” (V.I, 232). Lukács ha estudiat en l’àmbit abstracte/filosòfic aquesta evolució històrica en la seva especificitat i en les seves relacions/diferenciacions amb altres realitats com la ciència o la religió.

“Detrás de cualquier actividad artística -afirma Lukács- se encuentra la cuestión ¿Hasta qué punto es realmente este mundo un mundo del hombre, un mundo que él pueda afirmar como mundo propio, adecuado a su humanidad?” (254). I conclou amb contundència: “El arte es en todas sus fases un fenómeno social”. (261) La perspectiva de Lukács es troba segurament allunyada de les dues anteriors que hem comentat però l’hem dut aquí per la seva potència explicativa a l’hora d’analitzar allò que està passant a l’art i al nostre món, si és que realment alguna cosa nova està succeint.

És clar que l’obra d’art no perd mai el fil que la lliga a la realitat per molt llarg, prim i entortolligat que aquest sigui, però el que volem dir és el següent: El Guernica, posem per cas, té un motiu històric al darrere, la barbàrie fascista, però la seva grandesa consisteix a elevar-se de forma extraordinària sobre aquells fets terribles de forma que l’espectador pot emocionar-se coneixent ben poc la tragèdia d’aquell poble vasc i en límit, fins i tot, desconeixent-la. Allà s’expressa una veritat objectiva i sensible alhora, el dolor humà, que ens commou per se fins al més profund de l’ànima.

I acabo recordant tres fets que em penso estàn relacionats amb l’eliminació de barreres de què parlem:

I.- Fa uns mesos els diaris van dur la següent notícia: a un museu italià es va dur a terme una instal·lació/intervenció artística al hall de l’edifici, es tractava d’una mena de paisatge després d’una festa amb botelles buides pel mig, tassons per terra i coses així. Al vespre el museu va tancar portes i suposo que de matinada va arribar el personal de neteja que en veure aquell desordre segurament va maleir el món dels artistes i les seves festes d’inauguració però no van tenir més remei que posar-se mans a l’obra, mai millor dit, sembla que el resultat va ser magnífic, ho van deixar tot ben net i polit.

II.- A una escola pública de Catalunya, fa unes setmanes, una comissió de pares es va proposar identificar els llibres de la biblioteca escolar que pel seu contingut xocaven amb els criteris d’igualtat de gènere. Hi van aparèixer uns dos-cents contes infantils. No he pogut seguir la notícia i no sé si els benvolguts pares s’han limitat a indexar els llibres o bé han decidit allunyar-los dels tendres i sensibles esperits dels infants.

III.- El presentador d’un programa sobre llibres a la televisió espanyola (quin miracle!!!) entrevista un autor d’èxit d’això que s’anomena no-ficció; a l’hora de tancar el programa se situa en solitari davant la càmara i s’acomiada afirmant que la línia que separa la realitat de la ficció cada vegada és més estreta als nostres temps. Penso que, segurament, té raó però que si les aigües de la realitat han inundat el continent literari, la viceversa també és més que probable, la nostra vida quotidiana apareixerà ben amarada de ficció. Per aquí s’obre una línia de reflexió que ara ni tan sols és possible insinuar.

Ciutat, 28 d’abril de 2019