7.3                    Treballadors, sindicalistes i clandestins

Histories orals de República, Guerra i resistència, volum III

David Ginard i Féron és sens dubte, un dels autors més rigorosos i productius de la historiografia balear. Amb aquest volum completa una trilogia que va tenir un primer llibre editat el 2012 i un segon tom que aparegué el 2014. Així, Ginard aconsegueix recollir una amplíssima mostra de fonts orals que ens permeten entendre l’esdevenir històric dels sectors populars, sobretot d’aquells més polititzats, en la cruïlla terrible dels decennis centrals del segle XX. Es tracta d’una tasca imprescindible que ens aporta sovint informacions, per exemple sobre la vida quotidiana, els rumors que s’escampaven per tot arreu, o la situació real de la dona, que amb altres fonts resulta impossible aconseguir. A més, per raons biològiques, ens trobam davant d’una tasca que ara, lamentablement, ja no es podria dur a terme. En aquest sentit, s’ha d’indicar que moltes de les entrevistes es varen fer entre el 1989 i el 1996, quan molts dels entrevistats encara tenien ben viu el record d’allò que havia passat en els anys trenta i quaranta.

És important destacar que David Ginard ha fet un gran esforç de contextualització i sovint, de verificació, de les aportacions dels 44 testimonis orals que ens ofereix en aquest llibre. Així, aporta fins a 591 notes a peu de pàgina, que són molt útils perquè el lector pugui entendre correctament la informació facilitada pels testimonis orals. El llibre es complementa amb un molt útil índex onomàstic, una àmplia i actualitzada bibliografia i un conjunt molt valuós de fotografies de l’època que ens ajuden a situar-nos en uns cada vegada més llunyans anys trenta, quaranta i cinquanta.

El llibre es tanca amb un “Epíleg” fonamental, en el qual David Ginard recapitula i reflexiona sobre els temes tractats i avança, en paraules seves, “Cap a una caracterització del moviment obrer balear (1930-1950)” (p. 315-370). Entre altres temes, reflexiona, sempre a partir de l’abundant informació facilitada pels testimonis orals, sobre la pluralitat ideològica de les societats illenques malgrat un cert predomini conservador, les motivacions d’adhesió al moviment obrer, la valoració de l’experiència republicana, els records del cop d’estat de juliol de 1936, la repressió i l’exili.

Personalment, m’ha cridat molt l’atenció que mitjançant aquest impressionant corpus d’història oral es pot reconstruir una geografia de l’esquerra a les Illes Balears, atès que hi són molt presents pobles i petites ciutats com Maó, Alaior, Capdepera, Esporles, Llucmajor, Alaró, Formentera, Sant Carles de Peralta (Eivissa) i alguns barris populars de Palma, com es Molinar, Sa Calatrava, Ets Hostalets o Santa Catalina. També és important la presència, al si de l’esquerra, d’un col·lectiu de treballadors peninsulars, de vegades arribats ja en els anys trenta, així com professionals liberals, mestres i treballadors qualificats, sovint catalans i valencians. Però també apareix, ara i suara, el fenomen invers, l’emigració dels treballadors illencs a Llatinoamèrica, França o Algèria, d’on tornaren a vegades amb idees polítiques i socials avançades.

Esment a part es mereix l’abundant informació sobre el paper de la dona en aquells decennis, no debades trobam en el llibre 15 dones entrevistades. A més apareixen múltiples referències a dues dones molt destacades, Matilde Landa i Aurora Picornell, per cert ambdues biografiades per David Ginard. Actualment impacta recordar el masclisme imperant aleshores en gairebé tots els àmbits de la societat, fins i tot al si del moviment obrer. En la magnífica entrevista a Maria Plaza i Muntaner, es recorda que a les converses i a les tertúlies “les dones i els homes (estaven) a part” (p. 206).

Així mateix, són ben evidents les diferències socials. Així un entrevistat explica que, a la immediata postguerra, en temps de penúria i de fam, “es passava molt malament, però els que tenien doblers, tenien de tot”. Pel que fa a la qüestió nacional es detecta un contrast entre una baixa politització del fet diferencial i una hegemonia del català com a llengua d’ús social. De totes maneres s’ha de recordar que els sectors autonomistes procedien molt més de les classes mitjanes que no dels sectors populars.

I, per acabar, no podem oblidar la repressió, la por i la mort que provocà l’aixecament de juliol del 1936. De vegades per no res o per fets insignificants, les autoritats de la “España imperial” imposaven penes terribles. Una jove de Santanyí fou condemnada a mort només per escriure una nota a favor de la República! En aquest context apareixen casos de crueltat i misèria humana extrems, però també de sacrifici i altruisme envers els altres. Davant tota aquesta informació, com diria l’assagista italià Claudio Magris, els historiadors no han de jutjar res, però sí que poden valorar i orientar la societat sobre els fets del passat.

Llibres com el de David Ginard ens recorden que el 19 de juliol de 1936 és la data d’un retrocés brutal en tots els àmbits, començant pel respecte als drets humans més bàsics.

                                                                                                                                                                   

                                                                                                                                                                                       David Ginard, Edicions Documenta Balear

                                                                                                                                                                                       Palma, 2018

                                                                                                                                                                                       Col·lecció Menjavents 143