El temps passa de pressa i a hores d’ara Serguei Dovlàtov (1941-1990) és un clàssic de la literatura russa del segle passat. Diuen que els visitants del complex turístic i cultural dedicat a Puixkin situat no massa lluny de Leningrad demanen als guies per visitar la modesta casa on Serguei es va allotjar durant uns mesos mentre feia de guia abans de marxar cap als EUA. Diuen també que a Nova York, on va morir, a l’encreuament de la 63 amb la 108 hi ha una placa en record seu. Sigui com sigui, les seves obres, sempre escrites en rus, s’han publicat a diferents idiomes i la seva escriptura té un important reconeixement a molts països. En català tenim a l’abast uns quants títols, a LaBreu Edicions, traduïts magníficament per Miquel Cabal.
Parlar de Dovlàtov és, doncs, parlar de la literatura russa/soviètica de la segona meitat del segle XX, de la vida política i cultural de Leningrad (també de Tallinn/Estònia) i per extensió de l’URSS durant les passades dècades seixanta i setanta. De literatura clandestina, de lluita infructuosa per publicar i traspassar la fèrria censura oficial; una lluita que va portar a moltíssims autors al silenci, a la claudicació, a la desesperació, als camps de treball i a la mort o a l’emigració forçada.
Dovlàtov va ser un cas més d’aquesta darrera opció, va marxar l’any 79 quan es van exhaurir les darreres possibilitats de publicar a la seva pàtria. Es va negar a canviar d’ofici, l’únic que sabia conrear, el d’escriptor i transitava un procés de degradació personal i alcoholisme prou important. Amb la dona (o exdona) i la filla ja a l’exterior, marxar del seu país era l’única sortida possible, fins i tot va ser una recomanació d’un comandament del mateix cos policial que el perseguia.
Pensava que l’exili exercia efectes negatius en els escriptors, que miracles no n’hi havia enlloc; que el fet de poder publicar a l’exterior no convertiria cap dissident en un geni. Era monolingüe, la seva llengua d’escriptura i de vida va ser sempre el rus, el seu treball eren les paraules, havia creat un nou i personal llenguatge literari molt atent i molt deutor de la parla del carrer, dels desheretats, dels presoners, dels amics destrossats pel sistema i per l’alcohol; una escriptura que es reconeixia ben poc en la tradició pàtria. Creador d’un llenguatge àgil, vibrant, amb ritme, també irònic i mordaç però sempre arran de terra, compassiu amb aquells que pateixen. Molt a prop d’autors nord-americans com Sherwood Anderson a qui admirava i amb el qual tenia moltes coincidències literàries i vitals.
Expulsat de la Universitat a força de suspesos es veu obligat a entrar a l’exèrcit i és destinat a tropes de vigilància, a un camp de presoners. Quan és desmobilitzat ja porta a la maleta un relat, La Zona, una de les seves obres fonamentals. El llibre apareixerà alguns anys més tard, a principis dels vuitanta, a Nova York i narra les seves experiències al camp. Però la seva perspectiva, el seu to narratiu és ben diferent d’altres literatures dedicades als camps de treball. Cercant un camí propi, tot i la seva admiració per altres autors que han tractat el tema, com Xalàmov als seus Relats de Kolimà, no se sent dins la tradició de la literatura de la presó o del Gulag:
“I ara ja passo al tema fonamental. A allò que expressa l’essència de la vida en el camp. A allò que constitueix la sensació principal d’un antic vigilant de camp de presoners. A les característiques de la sospitosa semblança entre els guardes i els reclusos. O, per dir-ho d’una manera més ampla, entre “el camp” i “la llibertat”. […]Vaig descobrir una similitud sorprenent entre el camp i la llibertat. Entre els reclusos i els vigilants. Entre els saltaparets reincidents i els controladors de la zona de producció. Entre els presos encarregats de distribuir les tasques i els funcionaris de l’administració del camp. A totes dues bandes de la tanca s’estenia un mateix món sense ànima.” (La Zona, 74/75)
En la recerca d’aquest camí personal, en aquesta lluita vital, té molt clar allò que vol ser, ni un home d’acció, és a dir, un revolucionari, ni un moralista; vol ser escriptor i expressa amb tota claredat la seva tasca:
“L’artista segueix un altre camí. Crea una vida artificial per tal de completar la realitat vulgar. Elabora un món artificial, en el qual l’honradesa, la franquesa i la compassió són la norma.
Els resultats d’aquesta activitat són indubtablement tràgics. Com més fructífers són els esforços de l’artista, més palpable és la ruptura entre el somni i la realitat. És ben sabut que les dones que abusen dels cosmètics envelleixen abans…” (La Zona, 64)
Honradesa, veritat, compassió, humana compassió són presents a la seva literatura. Algun amic el va definir com un trobador de la banalitat esmolada i no es va ofendre perquè com ell mateix va dir, vivim uns temps en què les obvietats són insòlitament escasses. La seva literatura transcorre molt arran de terra, lluny d’elitismes, de grans ideals o de lliçons morals, però hi ha moltíssima humanitat als seus escrits. Amic lleial dels destrossats pel sistema, dels borratxos, dels que no es deixen comprar; amistat que inclou el reconeixement dels seus defectes i debilitats. Com diu Ricard San Vicente al pròleg de La Zona: “L’obra de Dovlàtov gira al voltant de la vida del seu país; de la seva vida i la dels seus amics i coneguts”. Aquests tres àmbits omplen els paisatges de la seva literatura…i de la seva filosofia de vida:
“El único camino honesto es el que discurre entre errores, esperanzas y desengaños. La vida sólo sirve para acabar distinguiendo dónde están situados los límites entre el bien y el mal, con la propia experiencia como único bagaje…No hay otro camino…” (Retiro 115/116)
A aquesta tasca hi va ser fidel, va cercar aquest camí fins al final, va treballar amb les paraules de forma incansable. Les seves referències no eren acadèmiques ni formals, devia pensar que l’única manera d’incorporar-se a una tradició era crear-ne una de nova. Volia construir un camí nou amb les paraules, ancorat en les narracions orals però sempre atent a tot allò que l’envoltava, sempre arran de terra; serveixi d’exemple una reflexió seva sobre la parla dels personatges amb els quals conviu al parc Puixkin:
“Por lo general, Misha se expresaba en una jerga pintorescamente estructurada. Sólo articulaba correctamente o con alguna propiedad los sustantivos y los verbos. Sobre todo, cuando profería obscenidades. En cuanto a los elementos secundarios, Mijal Iványch los utilizaba de manera completamente arbitraria. Usaba cualquier cosa que tuviera a mano. No digo nada de preposiciones, partículas e interjecciones. Las inventaba sobre la misma marcha. Su lenguaje estaba emparentado con la música clásica, la pintura abstracta o el canto del jilguero. Las emociones predominaban manifiestamente sobre el sentido.” (Retiro, 74)A Els Nostres narra la història de la seva família, des dels besavis fins als anys d’exili personal a Nova York. Ho fa amb un estil tan planer que el lector té dubtes si allò que llegeix és la història real familiar o tota una ficció. Quina és la part real -ens demanem- i quina la novel·lada? Dubtem que la demanda sobre aquesta qüestió tingui sentit en aquest cas. Un exemple, és veritat que va ser guardià d’un camp de presoners però, també ho és que va haver de vigilar a un cosí seu? Sembla jugar amb el lector: “O sigui que jo era un guàrdia. I en Bória, un reclús.La cosa va anar de tal manera que vaig acabar vigilant el meu cosí. De fet, però, per poc temps. No tinc ganes de parlar-ne. Si ho fes, tot resultaria una mica massa literari. Com en els Relats del Don, de Xòlokhov”. (Els Nostres, 91)Allò que comanda és la narració literària, el to narratiu, el ritme amb el qual camina la prosa que no admet excessives disgregacions, de la mateixa manera que un conta contes no es pot permetre massa divagacions sobre la trama perquè corr el risc de perdre l’atenció de l’oient. A La Zona tenim un plantejamentemblant:“He decidit deixar de banda els episodis més salvatges, sanguinolents i monstruosos de la vida en un camp. Tinc la sensació que semblarien especulatius. L’efecte no provindria de la trama artística, sinó del material […] Torno a repetir que el que m’interessa és la vida, no la presó. I les persones, no els monstres”. (La Zona, 205)El criteri, com es pot comprovar, no és solament formal sinó de fons, deixar que la trama flueixi sense massa disgregacions, que sigui el seu ritme qui guanyi el lector, marcar límits… Sí que admetia una recomanació de Dostoievski, que hi hagi de fons un tema transcendental; és per això que el lector es sorprendrà quan a El Retiro, enmig d’aquell panorama ben fotut, amb la dona i la filla a punt de marxar a l’exterior, amb l’alcohol i la degradació fent estralls, aparegui l’estima amb maiúscules i records tan tendres com aquest:
“Luego hubo una cama estrecha, y palabras de esas que resulta penoso recordar a la mañana siguiente. Y lo más importante, hubo una mañana propiamente dicha, con los contornos de las cosas emergiendo de la oscuridad. Una mañana sin rastro de la decepción que yo aguardaba y temía.
Incluso recuerdo haberle dicho:
-Qué guapa estás esta mañana.” (El Retiro, 90)
Però tornem a Els Nostres, i al seu final, la llarga història familiar que havia començat amb un besavi s’acabarà explicant els problemes de l’exili, la separació de la dona, les difícils relacions amb la filla; ha començat a publicar però sembla com si res no canvïi. El darrer capítol és curtíssim, mitja plana i hi trobem aquestes paraules carregades de tristor i desencís, com si després de mirar al seu voltant se sorprengués de com ha acabat tot:
“El 23 de desembre de 1981 va néixer el meu fill, a Nova York. És nord-americà, ciutadà dels Estats Units. Es diu Nicholas Dawley, ja us ho podeu ben creure.
A això han arribat la meva família i el meu país”. (Els Nostres, 145)
No volia marxar, no haguera marxat, però volia segui essent escriptor, no volia canviar d’ofici. Deia que l’exili feia mal als escriptors:
“Mis amigos y yo pertenecemos al exilio artístico. Somos gente con inclinaciones creativas: escritores, artistas, redactores, críticos de arte, periodistas. Nos fuimos buscando libertad de creación. Y los hay que han obrado en consecuencia. Aunque no todos. si se concede libertad de creación a un gallo, todo lo que hará será seguir entonando su quiquiriquí.
Las estamos pasando putas, esa es la verdad. En la mayoría de los casos, no dominamos el inglés. Naturalmente, no queremos cambiar de profesión. Cobrar el subsidio nos parece una indignidad”. (Oficio, 195)
Al llarg de la vida va tenir molts problemes amb l’alcohol, tenia por, crec, al caos que la beguda introdueix als nostres cossos i als nostres caps. A Retiro va escriure:
“Se acabó la bebida. El dinero se volatilizó. No tenía energía suficiente ni para moverme ni para nada.
¿Qué podía hacer? Meterme en la cama, taparme hasta la cabeza y esperar. Antes o después, pasaría.
Tengo un corazón resistente. Ha soportado un centenar de borracheras.
El motor es potente. Lástima que los frenos no funcionen. Sólo sé parar cuando me veo en la cuneta…” (Retiro,168)
L’any 90 a un carrer de Nova York el motor es va aturar definitivament.
Aquesta mena de ressenya s’ha fet massa llarga i dispersa però ens resistim a abandonar-la sense abans no transcriure una petita història d’amor que apareix a La Zona i que deixa clar la profunda compassió humana que habita la seva literatura. Un enamorament, si es pot dir així, entre un presoner i la mestra del poble del costat del camp, tot plegat diu així:
“A dos quilòmetres del camp hi havia una escola rural. Hi treballava una mestra, una dona magra amb les dents metàl·liques i un ull enterbolit.
El porxo de l’escola es veia des de la zona.
En aquesta mateixa zona hi havia un antic legal, en Makéiev. Era un home de seixanta anys que s’havia anat fent malbé per etapes.
En resum, aquest reclús s’havia enamorat de la mestra de l’escola. No en podia distingir ni els trets facials. Encara més, no en sabia ni l’edat. Estava clar que era una dona i prou. Algú que duia un vestit passat de moda.
Es deia Izolda Sxúkina. Però en Makéiev tampoc no ho sabia.
En realitat, no l’havia vista mai. Sabia que era una dona i en distingia el color del vestit. Tenia dos vestits: un de verd i un de marró.
Al matí, d’hora, en Makéiev s’enfilava a la teulada del barracó. Al cap d’una estona, anunciava amb una veu tronadora: “Marró!”.
Això volia dir que la Izolda havia anat al vàter…
No recordo que els reclusos es riguessin d’en Makéiev. Al contrari, aquell sentiment suscitava un gran interès.
En Makéiev va dibuixar una margarida a la paret del barracó. Feia la mida d’una roda de locomotora. Cada vespre, en Makéiev n’esborrava un dels pètals amb un drap.
No se sap si la Izolda va arribar mai a saber res de tot això. El més probable és que sí. S’estava molt de temps dreta al porxo i anava sovint al vàter.
Només es van trobar en una ocasió. En Makéiev treballava a la zona de producció. Una vegada se’l van endur a un punt de l’exterior. La Izolda estava creuant el poblet. Les seves rutes es van creuar prop de la torre d’aigües.
La columna sencera va alentir el pas. Els guàrdies del comboi es van neguitejar, però els presos els van explicar què passava.
La Izolda va passar pel costat de la columna quieta. Les seves dents metàl·liques resplendien. Les botes de feltre se li enfonsaven al fang.
En Makéiev li va llençar un paquetet embolicat des de la fila. La Izolda l’entomà i el desembolicà. Hi havia un broquet de plàstic fet a mà.
La dona caminà amb decisió en direcció al cap del comboi. Va treure una bufanda curta de tricot i la donà al caporal Boiko. Aquest la passà a un dels reclusos. El tros de roba de color de foc va continuar fila enllà, lluint sobre el fons de parracs de camp de presoners, fins que en Makéiev se la va caragolar al seu coll escardalenc.
Els reclusos es van posar en marxa. Algú va entonar:
“…On, desgraciada, on i amb qui t’entens,
amb qui et parteixes el cigarret!”
Però el van interrompre. Aquell moment empenyia cap al silenci.
En Makéiev es va girar i va fer anar la bufanda fins a la mateixa zona. Li restaven encara catorze anys…” (La Zona, 155/156)
Per confegir aquesta ressenya hem fet servir els següents llibres:
-
Serguéi Dovlátov, Oficio, Fulgencio Pimentel, 2017. Traducció i notes de Tania Mikhelson i Alfonso Martínez Galilea.
-
Serguéi Dovlátov, Retiro, Fulgencio Pimentel, 2017. Traducció i notes de Tania Mikhelson i Alfonso Martínez Galilea. Assaig biogràfic de Lino González Veiguela.
-
Serguei Dovlàtov, La Zona, LaBreu Edicions, segona edició, 2011. Pròleg de Ricard San Vicente. Traducció de Miquel Cabal.
-
Serguei Dovlàtov, Els Nostres, LaBreu Edicions, 2014. Traducció de Miquel Cabal.
