7.3 Projectar, entrenar

i guanyar per viure

Entre musclos, calamars i sardines sempre ha trobat un moment per dedicar-se a l’esport i competir. Actualment, és el president del Club Fidípides d’Atletisme, però Emilio de la Cámara, passats els 75 anys, continua col·leccionant títols internacionals, medalles de tots els metalls i dirigint partits de futbol de les categories infantils.

Hem de fer esment a una qüestió essencial: els àrbitres, per poder estar en actiu, periòdicament han de superar unes proves físiques, i no cal dir que per a n’Emilio això no és cap obstacle. Segons ell, només hi ha un secret: «Disciplina, entrenament constant i fixar-se un objectiu». Ah!, i tot aquest palmarès sense recórrer a cap entrenador ni representant. Emilio és de cos petit, està molt prim i té un cor tan «gros» que li batega a 42 o 43 pulsacions per minut, en repòs.

Des que va començar a competir -tota la vida-, fins ara «només» acumula 33 medalles en els campionats d’Europa.

No fa ni un mes, concretament el 12 de setembre, Emilio de la Cámara recollia la darrera d’or. Ha estat la que fa 76 que ha guanyat, entre mundials i europeus. Va ser a Venècia, on va entrar primer en la prova dels 2.000 m obstacles. Un dia abans, s’havia mort la seva germana, Blanca; tenia 63 anys. Un cop fort. Per Emilio, la germana era una persona molt especial i l’estimava molt.

Tot i que sempre ha combinat futbol i atletisme, mai no ha perdut el cuquet de dirigir partits. Fins i tot quan tenia lliure de la feina a la peixateria que ha regentat amb la seva dona al mercat de l’Olivar (la va vendre ara fa un any), es dedicava a arbitrar qualque partit de costellada (per mantenir-se en forma) sense cobrar i que de vegades li creaven més maldecaps que els partits federats.

«Ara em dedic a dirigir els infantils i m’ho pas molt bé. Una de les satisfaccions que he tingut fa pocs dies va ser quan un aficionat em va donar l’enhorabona per haver fet un bon arbitratge i, sobretot, per haver ensenyat als nins i nines com han de comportar-se en un terreny de joc». N’Emilio va arbitrar a Tercera Nacional (ara seria la Segona B) durant més de deu anys.

També va ser auxiliar dels millors col·legiats que hem tengut a les Illes: Diego Balaguer, Antoni Rigo, Borràs del Barrio… «Una de les anècdotes que record va ser a Primera, en un Granada-Reial Societat. Quan entràvem al vestidor de Los Cármenes i obrírem l’armari per penjar-hi la roba, ens trobam tres cuixots enormes, més grossos que les maletes!!! Ara seria impossible, i segurament producte d’alguna segona intenció». D’això ja fa molts d’anys, però encara recorda algun fet que no va acabar gens bé: «A Sa Plana, d’Andratx, i a s’Estanyol, de Santa Margalida, ho vaig passar molt malament. Agressions, tant físiques com verbals, i qualque trau al cap de més de dotze punts».

19 VEGADES CAMPIÓ DEL MÓN

«A l’atletisme, per sort, aquestes coses no passen, tot i que una vegada vaig rebre una colzada d’un altre corredor. Però les satisfaccions superen de molt els mals moments». La primera medalla d’aquesta llista interminable la recorda amb molt d’orgull: «Va ser a Durban, Sud-àfrica, l’any 1997, al Campionat del Món de Cros, on em vaig penjar el primer or. I un altre fet que també m’ha satisfet molt va ser quan la Federació Internacional em va designar millor atleta veterà europeu, l’any 2010. Va ser a Atenes, i tant la família com jo ens ho passàrem molt bé, entre altres coses perquè ens convidaren gairebé a tot». Així és Emilio de la Cámara Perona: una persona senzilla, apassionat per l’esport, «sense ni un bri de dopatge». L’any passat, el seu fill Emilio de la Cámara Fuster va publicar un llibre1 en què recull tot el seu llarg i fructífer recorregut: les vivències d’un dels nostres millors esportistes veterans de les Illes Balears.

1 2018, ¿Cómo ser campeón del mundo a los 70 años?, Edicions Baleària, Govern de les Illes Balears, Illenc, Institut d’Estudis Baleàrics.