“Pel que fa a l’educació dels fills, crec que no se’ls han d’ensenyar les petites virtuts, sinó les grans. No els hem d’ensenyar l’estalvi, sinó la generositat i la indiferència cap als diners; no la prudència, sinó el coratge i el menyspreu del perill; no l’astúcia, sinó la franquesa i l’amor a la veritat; no la diplomàcia, sinó l’amor al proïsme i l’abnegació; no el desig de l’èxit, sinó el desig de ser i de saber.” N. G.
(Tot un programa d’educació moral)
Parlar de Natalia i Leone Ginzburg és en gran part parlar de l’editorial Einaudi, del projecte cultural fundat per Giulio Einaudi en els anys trenta del segle passat, dels seus llibres, de les seves revistes, de les seves col·leccions, dels intel·lectuals que s’hi van aplegar al seu voltant, fins i tot de la seva manera de funcionar com a col·lectiu. Un projecte que abraça des de la ciència fins a la literatura, passant per la història o la lingüística. Un segell editorial que distingia profundament els seus llibres, els lectors, els seus escriptors, els einaudians, els llibres Einaudi. Si parlem de literatura, el llistat és interminable, Cesare Pavese, Italo Calvino, Natalia Ginzburg, Carlo Levi, Primo Levi, Elio Vittorini, Elsa Morante i molts més.
Leone Ginzburg havia nascut a Odessa l’any 1909, amb la seva família es va instal·lar a Torí on va estudiar al Liceo Massimo d’Azeglio, professor de literatura russa a la Universitat, es va negar a fer el jurament de fidelitat al règim feixista i va ser expulsat. Empresonat diverses vegades, desterrat amb la seva família -ell i Natalia s’havien casat l’any 38- a Pízzoli, als Abruços de l’any 40 fins al 43. Finalment detingut l’any 43, torturat a la presó de Regina Coeli de Roma pels alemanys, mor a conseqüència de les tortures el cinc de febrer de 1944. Tenia doncs trenta-cinc anys. La nit abans de morir va escriure una bellíssima i valenta carta a la seva dona que es pot trobar a la xarxa traduïda al català per Meritxell Cucurella-Jorba. Leone és un d’aquells personatges oblidats per la història, necessaris de recuperar per la seva força moral, per la seva lluita contra el feixisme, per la seva valentia, intel·ligència i capacitat de treball.
El moment fundacional de l’editorial Einaudi ho conta el mateix Giulio al llibre Giulio Einaudi en diálogo con Severino Cesari, Mario Muchnik, 1994:
“En 1933, tenía veintiún años, mi trabajo ya era visible, y Leone Ginzburg viene a verme, una entrevista seria, y me propone: ¿por qué no coordinas una editorial? ¿Y el dinero? El dinero se encuentra […] Cuando registré la Giulio Einaudi como empresa individual, en 1933, la sede estaba en el 7 de la calle Arcivescovado. Un último piso, una gran buhardilla donde teníamos también el almacén, un despacho para mí, otro cuarto para Ginzburg y una sala más grande para la secretaria.” (27/31)
El llibre esmentat, apassionant, li dedica un capítol, La obra de arte inacabada de Leone Ginzburg. Ell i Natalia van tenir tres fills, un d’ells l’historiador Carlo Ginzburg, que va mantenir el seu nom de casada fins a la seva mort, baldament s’havia tornat a casar l’any 50 amb Gabriele Baldini. La parella va tenir dos fills. Ella havia nascut a Palerm però es va traslladar a Torí amb la seva familia , els Levi, quan tenia tres anys. Va ser una einaudiana tota la seva vida, des de la seva primera novel·la, El camí que porta a la ciutat, publicada amb el pseudònim d’Andrea Tornimparte l’any 42 fins a la seva mort a Roma l’any 1991. Va romandre lligada a l’editorial fins al final, i ho va fer com a treballadora exigent en el nucli de direcció, com a escriptora i com a traductora:
“En 1937, Leone Ginzburg y Giulio Einaudi me propusieron traducir À la recherche du temps perdu. Acepté. Era una locura proponérmelo y fue una locura por mi parte aceptar. También fue, por mi parte, un acto de suprema soberbia. Tenia veinte años. […] Aprendí entonces qué es lo que significa traducir: ese trabajo que debe combinar la minuciosidad de la hormiga y el ímpetu del caballo.” (179)
La cita pot semblar anecdòtica però dóna idea de la força, del potencial intel·lectual i de transformació que va generar Einaudi, durant dècades, en els seus escriptors, sempre a la recerca i creació d’un nou públic lector. D’allò que suposava dir, aquest és un llibre Einaudi.
Si no vaig errat tres són les editorials catalanes que s’han esmerçat els darrers anys en publicar l’obra de Natalia Ginzburg. La gironina Edicions de la ela geminada ha culminat el seu projecte de publicació del cicle complet de les cinc novel·les breus d’aquesta autora: El camí que porta a la ciutat, Ha anat així, Valentino, Sagitari i Les veus del capvespre. Estem parlant d’un arc temporal que aniria des del començament dels 40 fins a 1961. I tot això en una edició molt ben cuidada, des de la traducció fins al disseny de cadascú dels llibres, portada inclosa.
Totes elles molt recomanables. Allò primer que nota el lector que s’hi endinsa és la sensació de proximitat, allò que passa està succeint en l’entorn de l’autora, molt a prop de la veu narradora. Proximitat i estima pels personatges, ho diu ella mateixa a El meu ofici:
“Entre nosaltres i els personatges que inventem, que la nostra fantasia lànguida, tanmateix, aconsegueix inventar, hi neix una relació especial, tendra i quasi maternal, una relació càlida i humida de llàgrimes, d’una intimitat carnal i sufocant.”
Afegim la senzillesa, a algun lloc he llegit com Carmen Martin Gaite referint-se a la nostra autora parlava de la seva capacitat per convertir el to menor del relat en una obra d’enorme categoria literària. I és que el lector pot arribar a pensar que es troba davant d’una escriptura ben simple, però aquesta senzillesa no és tan sols una virtut purament formal també té a veure amb el contingut, amb la claredat del missatge que transmeten els seus relats.
La facilitat amb què llisca el relat. Tinc un amic escriptor, els meus amics escriptors no arriben a dos, doncs, xerrant un dia em va dir que allò per la qual cosa lluitava quan escrivia era per aconseguir que la seva escriptura avancés suaument i d’això l’escriptura de N. G. té en abundància. El relat no avança de forma lineal, que també, és més aviat com un fil que es descabdella passant sobre els fets diverses vegades però sempre a un nivell diferent. És per això que en aquests relats breus no n’hi ha capítols, fins i tot les separacions entre diferents parts del text són escasses.
El nivell d’aquestes cinc novel·les és bastant homogeni però si hagués de recomanar-vos una de les quatre que he pogut llegir diria que ha anat així perquè és un d’aquells relats on el final apareix a la primera pàgina –Li he disparat als ulls- però on el text, brillant, aconseguit, no perd en cap moment ni intensitat ni interès.
Àtic dels llibres, és una altra editorial, en aquest cas barcelonina, que ha publicat llibres de Natalia Ginzburg els darrers anys. “Les petites virtuts” va aparèixer el 2015 amb una segona edició l’any següent, és segurament l’obra més coneguda de l’autora i per mi es tracta d’un llibre molt especial perquè el vaig llegir en italià ja fa molts anys quan l’amic Carles Valentí i jo estudiàvem italià amb esforç i l’entusiasme que ens encomanava una magnífica professora.
L’he tornat a llegir aquests dies. El llibre conserva la seva vitalitat encara que es mostra bastant desigual segons els seus articles, si us pogués recomanar alguns dels seus texts, diria que Retrat d’un amic, dedicat a Cesare Pavese, Jo i ell i El meu ofici són els que millor han aguantat el pas del temps. L’Àtic ha publicat també Lèxic familiar i una obra dedicada a Txékhov.
La tercera editorial en concòrdia seria Club Editor que ha publicat un altre dels seus grans llibres, La ciutat i la casa, en traducció de Meritxell Cucurella-Jorba, però fins aquí ja no he pogut arribar, el temps no m’ho ha permès. Res més, bon inici de curs a tots.
Palma, 25 d’agost de 2019.
