7.3 LLENGUATOU-OVA

Ara fa un any es varen commemorar un seguit de fites històriques que han enfortit la llengua catalana són:

150 anys del naixement Pompeu Fabra, i 70 que morĂ­ a l’exili. Igualment 100 anys de la publicaciĂł de la seva GramĂ tica catalana.

A Mallorca els 25 anys de la mort de Josep Maria Llompart, que es commemorĂ  amb “l’any Llompart”.

I mĂ©s enllĂ  d’aquestes referències obligades, la salut i pervivència de la nostra llengua depèn de cadascuna de nosaltres: l’activisme polĂ­tic ha d’anar de la mĂ  -necessĂ riament- de l’assertivitat lingĂĽĂ­stica i la no submissiĂł, tambĂ© per combatre la yihad hispĂ nica en contra del catalĂ .

Perquè “el conreu d’una llengua no es pot abandonar mai” com deia el mestre Fabra, vet acĂ­ la reproducciĂł d’un article reflexiu que ens apodera.

Ramon Sangles Moles

Amb la col·laboració de Joan Perera, Jordi Badia i Josep Ruaix

És un mal endèmic de molts catalans: davant una persona desconeguda, o d’aspecte forĂ , o fins veĂŻna de tota la vida però que potser tĂ© una altra llengua materna, canvien de llengua: deixen la pròpia i passen al castellĂ .

A alguns, això els pot semblar educaciĂł, però Ă©s, de fet, un suĂŻcidi lingĂĽĂ­stic. Per això cap altra llengua no ho practica. Si vas a viure a qualsevol paĂ­s, la gent no canvia de llengua davant teu pel fet que siguis de fora. Simplement van parlant la seva, i tu vas aprenent-la, sense conflicte. I Ă©s que ei suĂŻcidi lingĂĽĂ­stic nomĂ©s es practica en situacions de dominaciĂł colonial, militar i cultural, per l’acomplexament i la minva d’autoestima que comporta.

En aquesta fitxa us presento un mot nou que m’he permès de crear i que proposo a la comunitat lingĂĽĂ­stica. Ja l’hem experimentat, amb molt bon resultat! És el substantiu llenguatou/ova, que designa la persona que recorre innecessĂ riament i servilment a la llengua castellana.

De l’adjectiu tou/tova, el diccionari normatiu ens diu (entre altres coses): «Que cedeix fàcilment, no gens ferm» i «Malalt, cansat, decrèpit». En efecte, un llenguatou o una llenguatova cedeix i canvia de llengua. i això denota decrepitud lingüística, acceptar de mica en

mica la substitució de la llengua pròpia per una de forastera.

Si observem el dia a dia, comprovarem que molta gent que tracta amb clients, espectadors, pacients, comensals, usuaris, etc. fa servir d’esma el castellĂ . Si hom els interroga sobre aquest hĂ bit, uns diuen que aixĂ­ s’estalvien de preguntar si entenen el catalĂ : parlen en castellĂ  amb tothom, i problema solucionat; uns altres et

diuen aquella frase tĂ­pica durant la Dictadura: «En castellĂ  perquè tothom ho entengui», i aixĂ­ menarien la llengua a l’extinciĂł amb l’excusa d’un suposat bĂ© comĂş; uns altres te diran que la bona educaciĂł obliga…; que «pobrets, no ens entenen»…; que «vigila que, si s’enfaden, encara rebrem»… (penso en l’arrest d’Antoni GaudĂ­ per parlar en catalĂ ).

Per a molts, parlar en català davant desconeguts o forasters és una tortura psicològica perquè consideren que és ofensiu.

Per contra, cal veure amb quina desimboltura s’expressen les llengĂĽes foranes imposades. Hauriem d’aprendre a fer-ho a casa nostra.

D’altra banda, el llenguatou discrimina els seus interlocutors: amb la seva tovor dona per fet que els altres, no solament no coneixen ni estimen el catalĂ , sinĂł que tampoc no tenen ni capacitat ni interès per aprendre’l. És tractar-los ofensivament de babaus.

Un llenguatou Ă©s una barreja d’acomplexat, covard, paternalista, mandrĂłs, panxacontent, acomodatici, servil, llagoter, mesell… que milita contra la llengua pròpia del paĂ­s sense tenir-ne la mĂ­nima consciència. Ja en sap, de parlar catalĂ , però nomĂ©s ho fa quan no li demana fermesa. El catalĂ  va quedant aleshores com una llengua que solament «es parla en la intimitat» (parafrasejant el que va dir un polĂ­tic espanyol) i ja no se sent al tren, als mercats i botigues, als bars i hospitals… i, a aquest pas, estĂ  condemnat a l’extinciĂł (la llista de llengĂĽes desaparegudes en l’àmbit dels grans imperis -francès, espanyol, anglès, etc.- Ă©s llarguĂ­ssima).

Si tenim en compte la persecuciĂł secular del catalĂ , tant a Espanya com a França, la supervivència de la nostra llengua hauria de ser tinguda per miracle (ho exemplifiquen molts fets, però Ă©s grĂ fica la fĂşria amb què l’any 1939 l’exèrcit anomenat «nacional» va fer foguera dels inofensius i apolĂ­tics llibres i escrits que Pompeu Fabra tenia en el seu domicili badalonĂ­…). El poble, tanmateix, s’ha mantingut fidel a la llengua rebuda dels pares i avis i besavis, i tambĂ© moltes persones cultes n’han fet una llengua moderna, dotada de les eines necessĂ ries per a afrontar el seu futur amb un mĂ­nim de tranquil·litat. Però cada segle tĂ© els seus reptes: el d’avui Ă©s que la llengua normal del carrer sigui el catalĂ .

Per això no hem de ser llenguatous ni llenguatoves.



Aquesta web utilitza galetes. AquĂ­ pots veure la polĂ­tica de galetes. Si continues navegant vol dir que l’acceptes.    Veure
Privacidad