“…l’abella i la flor; l’estrella i les fulles; l’aigua i la carícia; els cabells i les teranyines i una bombolla de sabó…i tot el que s’acaba i tot el que vol tornar i tot el que no pot venir.” (271)
“…va dir que només ella i jo sabíem moltes coses de la claror i de tot el que passa i torna, ni massa de pressa ni massa a poc a poc…igual, sempre igual…sense començament i sense acabament i sense cansar-se. Perquè tu i jo ens cansem, va dir.” (321)
Entrar a La Mort i la Primavera de Mercè Rodoreda és fer-ho a un món fantàstic, un món rural, concret i universal a l’hora; és penetrar a un poble amenaçat per les aigües del riu que l’atravessen per baix, les cases impulsades amunt per les glicines i per les arrels dels arbres. Dominant-lo, la mansió del senyor damunt la muntanya partida, al fons del paisatge, les muntanyes morades; el riu que atravessa el poble, els ponts de pedra i de fusta, el bosc dels morts, les heures, el camí de la Maraldina, la Maraldina, el pou…la cova del vell, la gàbia del pres, les cases pintades de color de rosa, la casa del ferrer (un dels pocs oficis coneguts), l’escorxador de cavalls amb els vells que hi viuen.
Els personatges, però, no tenen nom, hi ha les dones embarassades amb els ulls sempre tapats, els guaites, els lluents o els caramens. El ferrer, aquest sí, concret, amb la seva dona i el fill mal alimentat. El vell de la cova i el garrot enfrontant-se als joves que s’hi arriben cercant brega. El pres ficat a una gàbia que no li permet ni tan sols romandre ben dret. I el narrador patint la mort del pare, vivint amb la seva marastra, cuidant la filla, la filla que es mor, treballant pel ferrer o pel senyor…i amb aquella dona d’aigua que se li quasi apareix,
“Estava dret davant del riu, vora els aiguamolls i escoltava la nit. Em va semblar que veia rotllanes a l’aigua. Tot jo feia viure la noia i la feia acostar-se amb els cabells lligats amunt i quan era a tocar se li desfeien esquena avall i s’acostava més i es fonia com si ella i jo fóssim de boira…” (190)
Hi ha la mort i els morts amb el cos omplert pel ciment per a què l’ànima no hi fugi, hi ha els enterraments dins dels arbres, hi ha el desig, “el desig sol, violent i sol com una pedra”, hi ha la mort dels cavalls, els costums i els ritus com el que fan els joves d’atravessar el poble per baix arrossegats per les aigües del riu…i les glicines, i les arrels, i els colors, i les abelles i els ocells i els cavalls…Hi ha la veritat que descobreix el pres:
“Volen tenir por. Volen creure i volen patir…patir i només patir i ofeguen els qui moren perquè encara pateixin més…perquè pateixin fins al darrer moment, perquè res no sigui bo, i si t’arrenquen la cara les pedres i l’aigua és pel bé de tots…i si vius pensant que el riu s’endurà el poble no pensaràs en res més…que se t’endugui el patir però no el desig…perquè el desig fa viure i per això els fa por.” (113)
Hi ha el llenguatge, però quin llenguatge!!!, construït amb precisió matemàtica, sempre que s’accepti que aquesta exactitud no mata el conjunt sinó que es mou al seu servei, són la riquesa i l’exactitud dels mots qui desperten el desig, l’emoció que vibra en el conjunt del text.
I al fons d’aquest univers, la veritat, la llibertat, el desig, com ens diu Arnau Pons al postfaci que tanca el llibre,
“I és justament això el que La mort i la primavera posa al descobert, la irracionalitat, així com la crueltat dels ritus i costums -destinats a estroncar el desig i a acabar amb la llibertat de pensament, és a dir, a fer homes i dones vinclats fins a la mort. Tot hi és vist amb els ulls del protagonista, un adolescent que, des de la innocència i la ingenuïtat, arriba a un grau prou sofisticat de consciència -a mig camí entre la poesia i la filosofia, ja sigui per si sol (el monòleg del pas del riu és impressionant), ja sigui per mitjà dels altres (com ara el pres amb la seva denúncia, cosa que el fa insuportable, o el senyor amb la seva voluntat de sobirania, per tal de poder ser ell fins al final). Això converteix l’obra en un tractat sobre la condició humana a la llum del desig, la llibertat i la mort.” (378)
Aquesta obra pòstuma de Mercè Rodoreda que Club Editor va treure a la llum el passat mes d’octubre es conforma segons l’edició a cura de Núria Folch de Sales revisada per Arnau Pons. El llibre té una primera part amb el text que podríem considerar canònic, tres apèndix amb diferents desenvolupaments, versions, camins explorats per l’autora i conclou amb el potent estudi d’Arnau Pons: Editar el misteri. Tot plegat un magnific llibre, una magnífica edició.
La meva forma de lectura ha estat la següent: Primer he llegit el text que es considera definitiu, com la seva lectura em creava interrogants, de vegades em sentia perdut, a continuació he llegit l’estudi d’Arnau Pons i per acabar els tres apèndix. Res més, bona lectura i bon any a tots.
Josep Maria Traverso, Palma, 2 de gener de 2018.
