Al llarg de la lectura del monumental Siglo de la Revolución del professor Fontana (Barcelona, 1931) no he deixat de preguntar-me el perquè d’aquest títol, si una bona part del segle XX, aquí estudiat, transcorre sota l’hegemonia de l’imperi nord-americà, si l’expressió “el segle americà” apareix sovint al llarg del llibre com a definitòria, si la implosió de l’URSS a principis de la dècada dels noranta va acabar d’obrir les portes al domini planetari d’un sistema de vida i de producció que ja feia anys imposava la seva llei de forma imparable… Fins als nostres dies.
Més enllà del centenari que enguany commemorem crec que hi ha raons polítiques i històriques que justifiquen l’elecció; així, la consideració de què l’assalt als cels dels bolxevics i del poble rus el 1917 ha condicionat profundament i de múltiples maneres la història del segle passat; la revolució d’octubre però també els llampecs d’esperança revolucionària que van il·luminar el planeta al llarg de molts anys. Hi ha també una motivació, això crec, que té a veure amb la concepció de la història que apareix ben clara al començament del llibre, a l’hora d’exposar, per part de l’autor, les seves motivacions metodològiques:
“La historia de la humanidad está, en efecto, llena de momentos de lucha por la libertad y la igualdad, de revueltas contra los opresores y de los intentos de construir sociedades más justas, aplastados por los defensores del orden establecido, que han sostenido siempre, y siguen haciéndolo hoy, que la sujeción y la desigualdad son necesarias para asegurar la prosperidad colectiva, o incluso que forman parte del proyecto divino.” (11)
Enllacem aquestes paraules amb unes altres amb les quals acaba el capítol Recapitulació i Final Obert i que diuen així:
“Quienes miran más allá de este interregno [es refereix a l’era de desigualtat creixent en què estem instal·lats] defienden la esperanza en un gran despertar colectivo que pueda cuajar algún día en un “proyecto popular transnacional” que vendría a ser el equivalente a la “revolución socialista mundial” que Lenin invocaba en 1917, pero que no estará protagonizado por partidos políticos del viejo estilo, esto es, por élites dirigiendo a las masas, sino por fuerzas surgidas de abajo, de las luchas cotidianas de los hombre y las mujeres.” (649)
Una altra consideració metodològica, a més de la centralitat de la lluita de classes, que l’autor palesa a la
seva Introducció, és important per entendre l’estructura del llibre, el seu desenvolupament:
“Mi intención ha sido recuperar la política, entendida como la acción colectiva de la “polis”, como un factor histórico explicativo, para tratar de entender el mundo en que vivimos, a lo que se agrega la convicción de que tan sólo a partir de la política se puede aspirar a recuperar una dinámica que vuelva a hacer posibles los avances en la conquista de la libertad y la igualdad.” (13)
El llibre s’obre l’any 1914 amb l’esclat de la Gran Guerra i discorre amb veu clara, uniform i molt ben documentada, basta un cop d’ull a la Bibliografia que se’ns proposa, al llarg de setze capítols per acabar amb una Recapitulació i un Final Obert i una Reflexió sobre Progrés, Canvi i Desigualtat. Capítols molt ben construïts, sota una unitat que doni sentit al període estudiat i que manté units tots els fils de desenvolupament històric. En conjunt, una obra “monumental”, en aquest sentit, i és només un detall, valorar l’esforç per incorporar i analitzar els esdeveniments fins finals de l’any 2016.
Hem triat, en aquest recorregut de més de cent anys, tres moments: 1945, el Gir de finals de la dècada dels seixanta i l’anàlisi del nostre present com “l’era de la desigualtat”.
L’any 45, acabada la Segona Guerra Mundial, s’iniciarà un període de tres dècades que, almenys per a una part de la humanitat, conformaran l’anomenat “estat del benestar”; però tot i això, les expectatives eren molt més altes, una societat ben diferent semblava possible, i perquè no s’oblidi aquell moment, que va desaparèixer ràpidament, Fontana cita les paraules de l’historiador alemany Manfred Kossok: “Aquellos años fueron los de las grandes esperanzas, de las visiones, de las utopías -fin del imperialismo en diez o veinte años, liberación de todos los pueblos, bienestar universal, paz eterna- y fueron años de ilusiones heroicas: el socialismo real como el mejor de todos los mundos.” (271)
I les d’E. P. Thompson:
“Pienso que había otra alternativa en 1945. No creo que fuera inevitable que debiera realizarse la degeneración que se produjo en los dos bandos. Pienso que había una autenticidad de alianza de frente popular en algunos aspectos de la experiencia de España y de los movimientos de resistencia de Yugoslavia, de Francia y de otros países. Éste fue un momento auténtico y no creo que la degeneración, en la que hubo dos culpables, el estalinismo y Occidente, fuera inevitable. Es necesario volver a recordarlo y decir que ese momento existió.” (271/272)
El Gir que començà els primers anys de la dècada dels setanta; gir en el sentit del desenvolupament històric, inici d’una nova època que ens portarà als nostres dies i que queda definida així:
“Éstos fueron los años (1974-1982) en que se inició un giro decisivo, que iba a poner fin a la etapa en que creímos que la historia de la humanidad era el relato de un proceso ininterrumpido de progreso. […] Las concesiones del mundo empresarial que habían hecho posible este clima [de negociació i consens social] tenían su fundamento en la necesidad de combatir las amenazas de subversión del comunismo. Después del fracaso, tanto en Oriente como en Occidente, de los movimientos revolucionarios de 1968, estaba claro que no cabía seguir temiendo que una amenaza interior revolucionaria pudiese afectar a la estabilidad del sistema. […] Era el momento de iniciar la lucha contra los sindicatos y en favor del desguace del estado del bienestar, de la limitación del papel del estado en el control de la economía y de la liberalización de la actividad empresarial.” (417/419)
L’era de la Desigualtat, d’aquesta manera queda definit el nostre present, i sobre aquest present, Fontana ha escrit el darrer capítol abans de concloure el llibre amb recapitulacions i consideracions teòriques i de futur. Un excel·lent capítol (16) que cal revisitar per no perdre de vista on som i el que ens espera si no aconseguim revertir la situació que vivim de creixent desigualtat.
L’anàlisi es desenvolupa a dos nivells:
“El primero de ellos es el de la desigualdad en el interior de las sociedades capitalistas desarrolladas, donde, en los años transcurridos del siglo XXI, se ha producido la transferencia de una proporción cada vez mayor de los ingresos a ese 1% ( o mejor 1 por mil) de los privilegiados que integran los poseedores de grandes fortunas, a costa de disminuir la parte que corresponde al 99% (o 99,9%) de los que están por debajo de ellos en ingresos y fortuna, condenados a un empobrecimiento creciente.
A este problema interno de las sociedades desarrolladas hay que añadirle otro todavía más grave, aunque sólo sea porque afecta a un número mayor de seres humanos: el que engendra una desigualdad creciente a escala global entre las naciones (o mejor, entre sus habitantes)” (597)
Acabem, un dels efectes col·laterals de la lectura d’aquest llibre és desfer la idea, prou estesa, de què el president Donald Trump és una excepció en la línia de presidents nord-americans dels darrers temps; tot al contrari, al llibre apareixen ben dibuixades la continuïtat de les polítiques ultraconservadores dins i fora del seu país, sempre al servei dels grans poders industrial, comercials i financers, les actuacions de la CIA (per exemple) arreu del planeta fins i tot la persistència en “les peculiaritats dels personatges”. Un exemple, el president Ronald Reagan, després d’haver estat “enganxat” en la venda secreta d’armes a l’Iran, va dir al discurs a la nació de 4 de març de 1987: “Hace unos meses dije al pueblo americano que no había intercambiado armas por rehenes. Mi corazón y mis intenciones me siguen diciendo que esto es cierto, pero los hechos y la evidencia me dicen que no lo es” (475) Prèviament, Oliver North, intentant salvar el president, havia afirmat: “El presidente no sabe qué es lo que sabe.” sic!!
