I.- És un gran lector amb dues grans virtuts, sap escollir els llibres sense deixar-se arrossegar per les modes i llegeix en silenci, vull dir, no aprofita qualsevol cerveseta amb amics per impressionar amb els darrers títols que han passat per les seves mans. Ens trobem de tant i en tant i la conversa acaba sovint en la figura de Victor Serge; ell, interessat pels seus escrits literaris i jo sempre a punt d’acabar el mateix article sobre la seva trajectòria.
L’altre dia em va sorprendre posant damunt la taula del bar on normalment ens trobem En cualquier caso, ningún remordimiento de l’escriptor, traductor i periodista italià Pino Cacucci. Es tracta d’un llibre de l’editorial Hoja de Lata, 2013, publicat uns quants anys abans per Feltrinelli; un relat sobre la banda Bonnot i també sobre Víctor Kibalcic. Llegeix-lo -em va dir- i un dia d’aquests ho comentem.
En cualquier caso, sin remordimiento, és la història de Jules Bonnot, nascut a Lió, obrer, fill d’obrer, de formació anarquista, enamorat d’aquelles màquines que començaven a rodar per les carreteres de França, un expert mecànic, va ser durant un temps xofer del creador de Sherlock Holmes. Bonnot va protagonitzar el que segurament va ser el primer atracament amb automòbil, a París, el dia 11 de desembre de 1911.
Sense remordiment narra amb agilitat i lucidesa, sense esquematismes, uns fets que van passar a una època fosca i sense esperança; la lluita desesperada contra el sistema capitalista de l’època, explotador i repressiu. La revolta contra aquest sistema va dur una part del moviment anarquista, les il·legalistes, a robatoris, enfrontaments armats amb la policia i finalment a la mort. El sistema va provocar i va respondre la violència anarquista amb una desorbitada força, n’hi ha prou amb veure l’assalt final a la granja on es refugiava Jules Bonnot, gravat per cert -això sembla- amb un altre invent que el nou segle portava, el cinema.
Entre els personatges que apareixen a la història, hi ha la figura de Víctor Kibalcic, nascut a Brussel·les l’any 1890, de molt jove havia militat a les joventuts socialistes però la seva militància no va durar gaire, Víctor cercava una ideologia que unifiqués vida, acció i pensament i la va trobar a l’anarquisme; lector de Kropotkin, a disset anys va marxar a París amb alguns companys que també formen part tràgicament d’aquesta història, es va separar dels partidaris de l’acció directa i va dur endavant durant un temps la revista L’Anarchie amb la seva companya Rirette, també va fundar un cercle d’estudis…., Jules Bonnot va morir a un enfrontament amb la policia i l’exèrcit el 28 d’avril de 1912.
En el procés posterior, Raymond Callemin, Elie Monnier i André Soudy van ser condemnats a morir a la guillotina. Edouard Carouy, treballs forçats de per vida, es va suïcidar a la presó. Eugène Dieudonné, que era del tot innocent, treballs forçats de per vida, després de catorze anys a la Guaiana, al tercer intent va aconseguir perdre’s a la selva. Judith Thollon, l’amor de Bonnot, condemnada a quatre anys va morir a la presó, “per causes naturals”. Víctor Kibalcic, cinc anys per no denunciar els seus camarades i Rirette, que va ser absolta, va morir l’any 1968 a un asil. Era la resposta contundent i sense pietat d’un estat i d’una societat que es preparava ideològicament i militar per a una guerra que estava a punt d’esclatar. Quan Víctor Kibalcic va aconseguir sortir de la presó va marxar tot d’una cap a Barcelona, el procés revolucionari del 17 estava en marxa, allà va contactar amb els anarquistes i va escriure al seu diari Tierra y Libertad, va ser aquí on va utilitzar el pseudònim Víctor Serge per primer cop. Fugia de la foscor i de la revolta impossible, volia deixar enrere una època i un país negats a l’esperança. A principis de març, el tsar de totes les rússies Nicolau II abdicava, finalment una escletxa s’obria en aquell mur d’opressió i misèria.
A principis de 1919 i després de tornar a passar per la presó a França, Víctor Kibalcic arribava a Leningrad per formar part de la revolució bolxevic, però com es diu sovint, això ja és una altra història…
II.- S’agraeix que un autor deixi clar des de bon començament els objectius i fins i tot les limitacions del seu treball. Javier Padilla ho fa de forma contundent: “Mi único objetivo ha sido llegar lo más lejos posible en el conocimiento de las vidas de Dolores González Ruiz (Lola), Enrique Ruano, Javier Sauquillo y otros miembros de su generación […] No lo he escrito para legitimar o deslegitimar la Transición ni para dar aliento o desacreditar ningún discurso político […] Su objetivo es mucho más modesto: descubrir todo lo que fuera capaz acerca de unos personajes y una historia que me interesaban profundamente.” Són paraules tretes del pròleg a A Finales de Enero. La historia de amor más trágica de la Transición. 2019. Tusquets Editores. XXXI Premi Comillas d’Història, Biografia i Memòries.
Enrique, Lola i Javier eren fills de families acomodades i guanyadores de la guerra civil. A la Universitat de Dret de la Complutense de Madrid es van conèixer i es van polititzar intensament, tots tres van militar al FLP. Tots tres representen un dels vessants tràgics de l’antifranquisme i la Transició. Enrique Ruano (1947-1969) va morir a mans de la policia franquista, segurament d’un tret, defenestrat des d’un setè pis del número 60 del carrer General Mola; el règim, la policia i la premsa, especialment l’ABC, van fer campanya intentant disfressar aquell assassinat com el suïcidi d’un jove inestable i depressiu. Lola havia estat detinguda amb ell, era la seva companya en aquells moments i va quedar profundament marcada per la mort d’Enrique.
Anys més tard Javier Sauquillo i Lola González van acabar la carrera i van començar a treballar d’advocats, ell com advocat laboralista i ella més implicada en el moviment de barris; tots dos van acabar militant a l’esquerra del PCE, van formar parella i es van casar. Javier (1947-1977) va caure assassinat a mans de membres de l’extrema dreta a l’atemptat del despatx d’advocats laboralistes d’Atocha, ell va morir l’endemà de l’atemptat i ella que havia intentat salvar-li la vida, va quedar amb ferides físiques molt greus que van necessitar diverses intervencions quirúrgiques. Lola González (1946-2015) mai es va recuperar psicològicament ni físicament d’aquesta tragèdia.
El llibre va guanyant intensitat a mesura que s’endinsa en la història/tragèdia dels tres protagonistes, l’exhaustiu treball d’investigació de l’autor ho fa possible. A poc a poc van apareixent elements històrics, perspectives i personatges dels anys seixanta i dels primers anys de la transició. Però, com diu l’autor, aquesta és una història de perdedors i a les històries de perdedors és molt difícil cercar-les un sentit. Lola es va considerar ella mateixa una víctima, amb una trajectòria molt diferent de la d’alguns dels seus amics i amigues com Manuela Carmena o Cristina Almeida. Tras l’atemptat d’Atocha i la mort de Javier, la seva vida va quedar inevitablement orientada cap al passat. Li preocupava l’oblit dels sacrificats del darrer franquisme i començaments de la Transició. Lola “se mostraba preocupada porque personas como Enrique Ruano, Pedro Patiño, Carlos González, Arturo Ruiz, Mari Luz Nájera, Manuel Moreno Barranco, Rafael Guijarro y tantos otros no fueran recordados en las futuras historias de la Transición.” (325) Desgraciadament les seves preocupacions i temences s’han complert, l’oblit ha caigut sobre molts dels caiguts i sacrificats en la lluita contra la dictadura i (tampoc s’ha d’oblidar) durant els primers anys de la Transició. Els tres lluitaven per un món que no és el que es va configurar al nostre país després de la mort del dictador.
Acabarem amb unes paraules de Lola González, pensades i escrites per a un llibre d’homenatge a Enrique (2011):
“Entiendo que ambas muertes fueron inútiles, todavía no las comprendo. Pero lo que sí tengo muy claro es que ellos no murieron por este mezquino mundo que nos ha tocado vivir, porque si algo les distinguió a ambos fue su lucha por el socialismo (no el oficial, entendámonos), su creencia en las ideas marxistas y su vigencia, y la solidaridad, hoy inexistente.” (317)
