7.3 ÁNGEL VÁZQUEZ:

Oblidat …i rescatat

¿Qué se puede esperar de esa inglesa borracha a miga íntima de la querida de ese general que ahora no me acuerdo cómo se llama, dos mujeres que cuando se enteraron que había una concentración militar en el Llano Amarillo alquilaron un viejo Ford y se presentaron allí pensando que era una verbena y era nada menos que el 18 de Julio?”

Juanita Narboni.

Quina situació geogràfica més estranya té la ciutat de Tànger! Situada a la costa atlàntica del Marroc es troba d’esquenes a les grans ciutats de Fes, Rabat o Casablanca i mira cap a l’estret que té a no massa distància. Gibraltar no cau massa lluny, tampoc les costes de la península, la punta de Tarifa o les platges de la provincia de Cadis. A principis del segle passat va gaudir d’un status especial, zona internacional oberta, fins que a finals de la dècada dels cinquanta es va incorporar al Marroc que havia aconseguit la independència. A aquesta mena de terra mítica van arribar refugiats de diverses parts d’Europa fugint de la barbàrie de la guerra, espies també, intel·lectuals, escriptors com Jean Genet, T. Williams, Paul i Jane Bowles però també treballadors del sud de la península que s’atrevien a “pasar el charco” cercant una vida millor.

A Tànger, l’any 1929, va néixer Antonio/Ángel Vázquez, la seva mare amb molt d’esforç i treball va aconseguir muntar un negoci propi de fabricació i venda de capells amb els quals va vestir el cap de moltes dones del Tànger de l’època, quan el negoci es va venir en orris, ella, pel que sembla, gran lectora, es va refugiar en l’alcohol i va morir en la pobresa. En aquella tenda, a l’hora del te, les dones es trobaven i la feien petar en yaquetía, una mena de castellà antic farcit d’expressions àrabs, franceses, hebrees, berbers que serà la base sobre la qual es construirà el monòleg de Juanita Narboni.

De ben jove, Ángel va devorar les existències de les biblioteques públiques de la ciutat, l’espanyola, la francesa i l’anglesa, sense que es sàpiga massa bé com va aprendre aquestes dues darreres llengües. Home de pocs amics i menys paraules, de sexualitat difícil per a l’època que li va tocar viure, va acabar traslladant-se a Madrid l’any 1965 i en aquesta ciutat va morir, a una pensió del carrer Atocha, el 25 de febrer de 1980; prèviament havia destruït els manuscrits d’un parell d’obres que no havia aconseguit acabar.

Ángel Vázquez va guanyar el premi Planeta l’any 62 amb Se enciende y se apaga una luz, dos anys més tard publicà Fiesta para una mujer sola, i després, un relatiu silenci fins l’any 76 quan va aparèixer la seva obra més important, una novel·la original i única, La vida perra de Juanita Narboni. Reeditada per Cátedra l’any 2000, Seix Barral l’ha tornada a editar el 2017 i ja va per la quarta reimpressió. Per una altra banda, l’editorial Pre-Textos de València va treure al mercat (2008) un magnífic volum dels seus relats breus, El cuarto de los niños y otros cuentos en una edición preparada per Virginia Trueba amb una introducció de qui va ser segurament el millor amic de l’autor, Emilio Sanz de Soto.

Enguany el documental La vida perra de Pablo Macías y Soledad Villalba sobre la vida i l’obra d’Ángel Vázquez ha guanyat el premi al millor documental en el Festival Nuevo Cine Andaluz i l’estiu passat la revista marroquina Nejma li va dedicar un número especial que porta per títol, Ángel Vázquez: Una recuperación de la memoria.

Nunca tuve nada de qué arrepentirme, porque mi vida ha sido una vida en blanco, clarita y cernida como la arena de la playa, fabricada grano a grano con el sufrimiento. No tuve marido que matar, ni perrito que alimentar.” (151)

Lo he desperdiciado todo: el tiempo, las palabras y siempre por lo mismo, porque nunca me he atrevido a decir lo que siento. Es culpa mía. Pero cada uno es como es.” (69)

Toda mi vida de niña asustada por la idea del pecado, ¡y luego resulta que para pecar necesitas tantas cosas! Por lo pronto, dinero. Y en cuanto tienes dinero, resulta que no pecas. Los pobres…, ¡ésos pecan! El pecado de la pobreza, cualquier cosa que hacen es pecado.” (103)

Tarde siempre, a todo llegué tarde, hasta para morirme no voy a llegar a tiempo. No encontraré entradas, seguro…Todo muere, y lo importante es morir a tiempo.” (298)

Aquesta és la veu de Juanita Narboni.

Diuen que La vida perra és una de les millors novel·les de la literatura espanyola del segle XX, de la literatura universal, afirmen alguns. No ho sé, el que sí que sé és que es tracta d’una obra única, original i magnífica que atrapa el lector i li arriba al fons de l’ànima des del principi. Assistirem a la interminable reflexió d’una dona sobre allò que ha estat la seva vida, la història de la seva familia i la de la ciutat on ha viscut i on morirà.

Sovint també es diu que aquesta novel·la és un monòleg però no és ben bé això, Ángel Vázquez construeix un únic espai d’expressió literària, i dins d’aquest espai conviuen les reflexions sobre la seva vida, els diàlegs amb persones que ja són mortes i els múltiples ecos de les converses amb la gent que l’envolta. Irrepetible.

Juanita, la darrera de les Narboni, veu com va desapareixent la seva familia a poc a poc, la mort de la mare (la qual cosa no serà cap impediment per a continuar dialogant amb ella), la mort del pare i la fugida de la germana amb el seu amant. Juanita quedarà tota sola en aquella casa que pareix una tomba, amb les seves plantes y amb Hamruch, la vella criada que també acabarà per desaparèixer. I amb tots ells, la ciutat de Tànger: “Las ciudades también mueren, y las ciudades alegres y confiadas como la nuestra, con más razón, mueren sin enterarse siquiera de que ya están muertas.” (300)

Només quedarà la memòria, “porque la memoria, mi reina, quieras que no quieras, al final acompaña. Eso no lo comprendes, porque estando donde tú estas, estoy segura de que hay cosas que no se comprenden. No, mamá, yo no he sido egoísta. He sido torpe. Atolondrada. Y con mi atolondramiento he hecho mucho daño, no sólo a los demás, lo peor de todo es que me lo he hecho a mí.” (312)