7.2 William Faulkner:

Mentre em moria

Josep M. Traverso

Només que ens poguéssim descabdellar en el temps. Això sí que estaria bé.”

He sentit Javier Marias parlant de Faulkner dir que no és que un grapat d’escriptors cabdals en la literatura del segle XX, aquí només donarem el nom de l’oblidat Juan Benet, hagin estat influïts per la seva literatura sinó que són escriptors gràcies a l’obra d’aquell home nascut a New Albany, Mississipí, el 25 de setembre de 1897, autor de títols mítics com Absalom, Absalom!, Llum d’agost o El soroll i la fúria que Proa va editar fa uns quants anys i d’aquest Mentre em moria que les Edicions de 1984 ha tret a la llum fa dos mesos amb la traducció, magnífica, d’Esther Tallada.

A la superfície, allò que passa a la novel·la és exactament el que diu el títol, una dona es mor, millor dit, ha decidit morir-se estirada al llit, finestra oberta, mentre un dels seus fills li acaba el taüt i dos més fan via per endegar un negoci i tornar a casa abans mori la mare que finalment ho acaba fent i així pare i fills es veuen obligats a complir la seva voluntat de ser enterrada a Jefferson, la mítica capital del comtat de Yoknapatawpha.

Però això és tan sols l’epidermis, essent exagerats, això interessa ben poc i així ho demostra el menyspreu de l’autor cap a un adulteri que a penes ocupa unes línies en el relat i que per a un altre escriptor seria com tenir un pòquer d’asos a una partida literària. Aquest no és el terreny de la literatura, aquesta es desenvolupa més en profunditat, recreant la realitat, donant-li el gruix d’una nova vida. És aquí on apareix, on es desplega el llenguatge de Faulkner dens, espès, de tirada llarga i amb reflexions filosòfiques gairebé inintel·ligibles. Així ens descobrirà la lògica de la gent del sud, la lògica dels grangers tan diferent a la de la ciutat. Aquesta oposició camp/ciutat atravessa una bona part del relat, no és casual que aquell que s’intenta aprofitar de la pobra Dewey Dell embarassada sigui un senyoret poca-solta que treballa a una farmàcia de la ciutat.

La gent del camp, la gent de les granges, transita per la vida amb una lògica molt especial; els fills aprofitaran el llarg viatge d’enterrament de la mare per passar pel poble i fer un parell de compres o el pare per posar-se un barram nou perquè no li queda ni dent ni queixal. En Vardaman, el fill més petit, en una mena de lògica inversa, pot arribar a pensar que ha estat la visita del metge la que ha provocat la mort de la mare i a continuació desmuntar-li el carro o espantar-li els cavalls. Anse, el marit de la morta, ho explica:

No hi ha un sol racó en aquest món de pecats ont un home honest i treballador es pugui guanyar la vida. Se la guanyen tots aquests que paren botiga a ciutat, que no es veuen ni una gota de suor al front i que viuen a remolc dels que suen. Però no pas l’home treballador, el granger. De vegades no entenc per què ens hi avenim. Doncs perquè tenim una recompensa que ens espera allà dalt, ont els altres no podran emportar-se els cotxes i tota la pesca. Allà dalt tothom serà igual, i el Senyor prendrà als que tenen i ho donarà als que no tenen.” (119)

Aquest món, Sud profund, no és terra de paraules, de paraules boniques, universals com Amor, Estima, Orgull, Maternitat, aquí les coses van per un altre camí, pel camí dels fets inamovibles, del treball que mai s’acaba, com si tot ja vingués donat i acceptat des de sempre; així ho expressa n’Addie, la dona que es mor, recordant quan es va quedar (ajuntar) amb l’Anse:

Va ser llavors que vaig aprendre que les paraules no valen per a res; que no s’adiuen mai ni amb el que volen dir. Quan va néixer [el primer fill] vaig entendre que la maternitat se l’havia inventada algú que necessitava una paraula per dir-ne perquè a les dones que tenien fills tant se’ls en donava si hi havia cap paraula per dir-ne o no. Vaig entendre que la por se l’havia inventada algú que no n’havia tingut mai, de por; l’orgull, algú que d’orgull no n’havia tingut mai.”[…] Ell també tenia una paraula. Amor, en deia. Però jo ja feia molt de temps que estava acostumada a les paraules. Sabia que aquesta paraula era igual que les altres: no res més que una forma per omplir una mancança; que arribat el moment no caldria cap paraula per dir allò més que per dir orgull ni per dir por.” (188)

Faulkner pot tòrcer el llenguatge fins a nivells difícilment intel·ligibles, així quan en Jewel i en Dash, són a punt d’acabar el negoci abans no mori la mare, dormen a resguard de la pluja i un d’ells, en Dash, ens diu:

En una habitació desconeguda t’has de buidar per poder dormir. I abans de quedar buit a punt per al son ¿què ets? I quan quedes buit a punt per al son, no ets. I quan ets ple de son, no has sigut mai. No sé què sóc. No sé si sóc o no. En Jewel sap que ell és, perquè no sap si és o no. No es pot buidar per al son perquè no és el que és i és el que no és. I més enllà de la paret sense cap llum sento la pluja que dibuixa el carro que és nostre, la càrrega que ja no és dels qui han talat els arbres i serrat els troncs ni és encara dels qui l’han comprat i que tampoc és nostra, per més que la tinguem carregada al carro, perquè només el vent i la pluja el dibuixen només per a en Jewel i per a mi, que no dormim. […] Quantes vegades m’he ajagut sota la pluja que cau sobre un sostre desconegut, pensant en casa meva!” (90)

O bé quan la caravana fúnebre intenta travessar el riu pel mig perquè la pluja ha destrossat els ponts i el pare, en Vardaman i la Dewey són a una banda i els altres són a punt de creuar ficant-se de ple en el perill i s’endega aquesta reflexió sobre el temps i els homes…i els animals:

És com si l’espai que ens separa fos temps: una dimensió irrevocable. És com si el temps, que ja no avança recte davant nostre seguint una línia cada cop més menuda, ara avancés en paral·lel entre nosaltres com un cordill en bucle, de manera que la distància ja no és l’interval del mig, sinó la doble llargària del cordill.”

Les mules s’estan allà quietes, els quarts del davant ja encarant la baixada, els del darrere més amunt. Ara la seva respiració també sona com una mena de gemec profund; giren el cap enrere una vegada i la seva mirada ens passa per sobre amb un deix ferest i trist i fons i desesperat en els ulls com si ja haguessin vist en aquelles aigües espesses la figura del desastre que no podien dir i que nosaltres no sabíem veure.” (159)

Paràgrafs llargs, llenguatge molt ric i la tensió continguda però fortíssima durant pàgines i pàgines on se’ns explica el creuament del riu, (“davant nostre el corrent baixa espès i ombriu”) tots ells encaparrotats en complir la darrera voluntat de la difunta.

La traducció d’Esther Tallada esplèndida i complicadíssima perquè ha hagut de crear una mena de català a pagès per expressar la manera de parlar d’aquells grangers del Mississipí. Escriptura en el cim de la creació literària, de la que crea addicció i transforma el lector.

Res més, que vagi de gust, bones lectures i bon estiu a tots.

P.S: A risc de repetició però no volem partir sense escoltar per darrera vegada l’Addie parlant-nos sobre els fets i les paraules:

“…les paraules s’enfilen de dret amunt dibuixant una línia fineta, ràpides i innòcues, i que en canvi el fer va obstinadament arran de terra, arrapant-s’hi, de manera que al cap d’una mica les dues línies s’han allunyat tant que una mateixa persona ja no pot passar de l’una a l’altra; i que pecat i amor i por són sons que els que no han pecat ni estimat ni tingut mai por fan servir per a coses que no han tingut mai i que no podran tenir fins que no n’oblidin les paraules. Com la Cora, que ni cuinar ha sabut fer mai.” (190)