El 18 d’Abril a la llibreria Embat el Dr. David Ginard, professor de la Universitat de les Illes Balears ens presentà el Dr. Enrique González de Andrés, on introduí la seva nova publicació titulada ¿Reforma o ruptura?: Una aproximación crítica a las políticas del Partido Comunista de España entre 1973 y 1977. González ens donà una nova imatge respecte a l’actuació del PCE envers la transició. Així doncs, ens va transmetre la idea següent; per entendre la transformació de la dictadura de Franco cap a un nou règim democràtic, hem de posar en valor els nombrosos acords polítics que es varen formalitzar per part de les formacions que volien un continuisme consensuat, reformant les institucions amb un caràcter gradual. Per tant, identificam dos grans blocs: Els reformistes i els rupturistes. Segons ell és imprescindible entendre l’anàlisi que fa el PCE durant la transició per entendre el procés polític. Així i tot, si bé contà amb analistes molt destacats, el PCE arribarà a qualificar de l’Estat espanyol un país feudal i endarrerit. Cal tenir en compte que això no és pas cert, pel fet de que Espanya entrà en una dinàmica de crisi al 1973, com la resta de països d’occident. Segons l’autor no es pas una crisi energètica sinó la fi d’un procés de creixement econòmic, després del 1945.
L’autor vol explicar també que cal una revisió respecte a les principals línies d’investigació, les quals han caigut en una explicació bipolar respecte a la transició. La primera dona més importància a les accions desenvolupades per l’elit política, la qual provindria de les institucions i del propi estat autoritari. En aquesta línia, el seu objectiu seria projectar una homologació democràtica en un marc occidental europeu, comportant una innovació de la economia. Aquesta projecció econòmica seria un clar reflex de tots el plans de desenvolupament, que varen marcar l’evolució del panorama espanyol als anys posteriors. La segona postura respecte als models polítics antagònics de la transició, aniria enfocada a un crítica als sectors de l’esquerra, on el PCE tindria un paper important per entendre el revisionisme que va plantejar.
Enrique González vol posar en valor que el partit comunista va optar per una línia d’acció que no estava en consonància amb els sectors pro-soviètics, sinó que es situava al moderantisme fomentat per l’eurocomunisme on el partit comunista italià o francès eren els principals exponents. En suma, la crítica al PCE es fonamentaria en haver optat un full de ruta no gaire revolucionària, si més pactista, la qual cosa va suposar un gran desencant per par de la militància, que no va poder fer-ne un anàlisi en consonància amb el partit, potser per la manca de comunicació de projecte respecte als dirigents.
Enrique González, per donar una mostra de l’anàlisi que fa del PCE, ens diu que durant els anys de la transició Espanya fou uns dels països amb més mobilitzacions i vagues. Per contra, el PCE intentà atenuar totes aquestes d’elements radicals, que fossin més curtes, entre altres mesures que donen a entendre una postura més aviat moderada. Seguidament, l’autor esmentà que durant poques etapes de tota la història del PCE, mai es presentà la revolució com una opció viable. No existien les condicions? No interessava? Al final de la seva intervenció, es produí un intens i emocional debat entre l’autor i diversos militants històrics del PCE. Sense dubte l’objectiu de l’historiador es complí, conscient de que la seva intervenció produiria una certa polèmica.
