7.2                    Pere d’Alcàntara Penya

                      La Colcada

 

Saïm Edicions s’estrena en el món de la producció de llibres amb una nova i bella edició de La Colcada, l’històric poema de Pere d’Alcàntara Penya al·lusiu a la Festa de l’Estendard. Aquesta nova edició de Saïm –il·lustrada per Toni Galmés– no conté, tan sols, les 21 estrofes del poema en una versió tipogràfica neta i clara, sinó que també inclou un pròleg, un estudi introductori i un epíleg, a més d’una bibliografia força completa.

                                                                                  Pere d’Alcàntara Penya. La Colcada.

                                                                                  Palma. 2018. Saïm Edicions.

En el pròleg, la cantant Miquela Lladó –que des de 1980 recita La Colcada cada 31 de desembre, a Cort, envoltada d’infants– ens transmet la seva passió pel text de Pere d’Alcàntara Penya: “A través de La Colcada he conegut la Ciutat de Mallorca d’un temps, la seva estructura física i social, els rituals, els costums i, sobretot, m’ha enriquit pel sentit que ha atorgat a paraules i fets que desconeixia o que em passaven desapercebuts”. La cantant valldemossina no dubta a qualificar la Festa de l’Estendard com un “bon element conscienciador de la nostra identitat i una bona mostra de normalització cultural.”

Per la seva part, Maria Magdalena Gelabert, fent una lectura personal del poema i recollint aportacions de diversos estudiosos (entre els quals, el desaparegut Miquel Albero), analitza el contingut, l’estructura, la mètrica, el llenguatge i l’estil de La Colcada, la composició poètica més celebrada del polifacètic Pere d’Alcàntara Penya d’ençà que la va donar a conèixer als Jocs Florals de Barcelona de 1862. L’acurada exposició de la Dra. Gelabert ajuda el lector a emmarcar l’autor i l’obra en el context del segle XIX, i a fer-ne una interpretació suggeridora i completa.

Finalment, Antoni Trobat, a l’epíleg, ens apropa la seva personal i original exegesi del poema, tot fixant-se en els passatges de La Colcada que donen compte d’una Mallorca habitada per esclaus i marcadament dividida en classes socials distants. Notem que, la jornada de la festa, uns són portats a la Marina per evitar aldarulls a la ciutat, però els altres, igual que la noblesa i els estaments oficials i eclesiàstics, també participen amb entusiasme de la celebració en honor al Rei En Jaume. Trobat –defensor de l’Estendard– gira així la ullada cap a “la Mallorca mestissa i multicultural avant-la-lettre” que retrata Penya, i es demana: “Els esclaus són, doncs, la clau? Jo crec que sí. La presència de l’esclavatge durant molts segles és clau per entendre la base sobre la qual s’ha forjat l’esperit mallorquí que dóna lloc a La Colcada”. Les reflexions de Trobat el duen a concloure que: “El procés de criollització és elemental per entendre antropològicament la Mallorca contemporània. Una criollització que, finalment, és impura. Mestissa. L’assumpció del mallorquí com un crioll barrejat per mi ha de ser la passa necessària per descolonitzar les nostres ments del tot i poder afrontar la condició nacional mallorquina de manera desacomplexada”. I finalment: “Només, crec, recuperant aquella mirada dels descendents dels captius i d’extracció proletària que hi ha dins nostre, podem fer de La Colcada i de la Festa de l’Estendard tradicions assumibles pels milers de nous palmesans precaritzats d’avui (…) és el millor homenatge que podem retre al bell poema, a la festa més antiga d’Europa i a nosaltres mateixos.”

Amb aquesta magnífica edició de La Colcada, els bells versos de Pere d’Alcàntara Penya cobren nou valor, i així es desmenteixen els pèssims auguris de la padrina narradora, que contava als néts la desaparició consumada de la Festa: “Ja no sap ningú la història / del nostre gran Rei En Jaume. / Mostia està ja la pauma / que mos donà la victòria, / tot s’ha perdut; la Colcada / molts pocs la recorden ja: / d’aquella hermosa diada / dins breu temps ningú hi haurà / que en puga contar cap mot”. Per contra, s’imposa la pervivència –renovada i adaptada als nous temps, si cal– que pronostiquen els infants com a acabatall esperançat del poema: “Sí que tornarà, padrina! / Sí que tornarà!”