Metro Plaça Catalunya. Sortida Passeig de Gràcia. Sorpresa. Fira del llibre d’ocasió. Em faig el propòsit de no superar el número de quatre tenint en compte que he d’anar amunt i avall tot el dia, de passeig i de visita als amics catalans abans de tornar a l’hotel. Sobrepassat el límit, em topo amb dos llibres seus, La Bruja y el Capitán i Muerte del Inquisidor, tots dos publicats a Tusquets (1987/2011). El primer l’havia llegit quan era més o menys jove.
Sobre la memorable obra de la Inquisició Sciascia va escriure molt i molt bé, a Muerte del Inquisidor narra la història de Diego de La Matina, frare nascut també a Racalmuto que al segle XVII es va enfrontar a la santa institució, sofrí empresonaments i tortures i acabà matant l’Inquisidor D. Juan Lopez de Cisneros. Fra Diego va morir cremat viu a un Auto de Fe celebrat a Palerm el març de 1658. Investigació exhaustiva però no acabada sobre un cas, entre moltíssims més, que va portar el condemnat a la pira durant el temps que la Inquisició espanyola es va ensenyorir de Sicília.
Sciascia s’estimava molt aquest llibre: “Diré, en primer lugar, que este ensayo o narración de un hecho y un personaje casi olvidados de la historia siciliana es el que más aprecio de todos mis escritos, el único que releo y sobre el que aún me devano los sesos.” (9)
“Un drama que se repite y que, quizás, seguirá repitiéndose.” (109) Tenia raó, es repetien aquestes tragèdies en els seus temps i també en les nostres, encara que les formes vagin canviant. Així, a les acaballes del llibre, l’autor recorda algú que no s’anomena però que tothom sap qui és: “Sin metafísica alguna y sin barrocos oropeles, en tiempos más cercanos a los nuestros, un hombre de luces parecidas a las de Matranga o Bertino [ és a dir, un nou inquisidor], ordena: “el cerebro de este hombre tiene que dejar de funcionar…”. Aquest nou inquisidor era el fiscal feixista Michele Isgrò i el cervell que havia de deixar de funcionar era el d’Antonio Gramsci.
Sciascia, coterrani de Fra Diego, investigador, escriptor, davant la visió del frare cremant a la pira, exclama: “una imagen que nos conmueve y enorgullece en cuanto hombres libres y tardíos conciudadanos de fray Diego.” (87). Una prova del sentiment de fons, de l’impuls moral que s’amaga sota el documentat relat.
La Bruja y el Capitán narra la història d’una dona pobra i senzilla, una criada que nomia Caterina Medici i que va ser acusada de bruixeria i cremada l’any 1617. L’esquema del llibre és molt semblant a l’anterior, un relat traçat sobre una investigació detalladíssima que en aquest cas s’obre amb una cita d’Els Promesos de Manzoni, a poc a poc aniran apareixent personatges, es conformarà una trama que durà na Caterina a la foguera com a responsable dels estranys i sembla ser que perillosos, mals d’estómac del senador Luigi Melzi, membre d’una il·lustre família. Na Caterina serà acusada d’embruixaments ad mortem i condemnada a mort.
A mesura que avança el llibre, la figura de na Caterina es va engrandint, coneixerem part de la seva desgraciada vida, de la seva pobresa, dels abusos i enganys que ha patit per part dels homes, del treball esclau al servei dels poderosos.
Sotmesa a fam i tortures, a un dels cruels interrogatoris, Caterina implora: “Señor, me siento cansada de estar tanto de pie, y por el ayuno, y por el esfuerzo; y por ello le suplico que me deje descansar y que haga que me den de comer, y diré luego la verdad de todo cuanto sé.”
I quina és la veritat? Què és allò que ha fet? Ho dirà tot, allò que ha fet i el que s’imagina haver fet, descriu el seu comerç carnal amb el diable, les ensenyances de les seves mestres en bruixeria, els amulets col·locats sota els coixins del llit del senador, “pero lo cierto es que ésta, como muchas otras cosas que cuenta, para nosotros increíbles y repugnantes, pero para los inquisidores seguramente verosímiles y placenteras, son fruto del miedo, del terror y del dolor.”
“Caterina Medici, efectivamente, se dirige al diablo en los momentos de mayor abatimiento y desesperación, cuando ya no puede más. Lo invoca para que se la lleve a su reino, que es un escarnio de este otro en el que ella cree pero del que no encuentra ni señal, ni respuesta, ni vislumbre de gracia en su sufrida existencia.
Tales creencias, tomadas de las tradiciones populares y de los desvaríos de unos pocos, provenían debidamente catalogadas y descritas de los doctores de la Iglesia, pasaban a los predicadores y de éstos retornaban al pueblo autentificadas, certificadas: y así se difundían todavía más. Una perversa y dolorosa circularidad.”
De l’Església catòlica d’ara i de sempre, del seu poder, de la corrupció política, de la Democràcia Cristiana, de tot això, que no és poc, va Todo Modo -atenció al títol de ressonàncies ignasianes. Magnífic relat traduït al castellà per Joaquim Jordà per a l’editorial Tusquets, editat per primera vegada a Einaudi l’any 1974. Un cardenal, bisbes, un ministre, alts càrrecs del govern i alguns banquers es troben un pic a l’any per dur a terme uns exercicis espirituals sense que hi falti res, bon menjar, bons vins i les amants corresponents. El lloc és idíl·lic, enmig dels boscos, un hotel edificat sobre una ermita -sembla que estigui dibuixant el nostre futur. La cosa va com sempre fins que un vespre, resant el rosari dirigit pel pare Gaetano, sona un tret i cau el primer assassinat. El relat va a càrrec d’un pintor famós que ha caigut per allà per casualitat i que fa de narrador de la història. Un no s’ha de perdre els diàlegs entre ell i el totpoderós pare Gaetano sobre el bé i el mal, el poder, la corrupció, l’església…
“-¿Qué es la Iglesia?
-Un sacerdote bueno le respondería que es la comunidad convocada por Dios; yo que soy un sacerdote malo, le digo: es una balsa, la balsa de la Medusa, si quiere, pero una balsa.”
I si Todo Modo és una bona novel·la, A Cadascú el que és Seu, El Consell d’Egipte o el recull de contes El Mar de Color de Vi són joies literàries molt recomanables que hem pogut fullejar aquests dies. A Cadascú…va ser traduïda per Francesc Parcerisas l’any 68 per a Edicions 62. El Consell d’Egipte també es pot trobar en català en traducció de Carme Arenas per a Edicions Proa (1988) i El Mar…va ser editat per EUMO l’any 87. Obres plenes d’intel·ligència, ironia i bon escriure, exigents amb el lector, obligat aquest a romandre actiu i atent si no es vol perdre aquella insinuació, aquell gest, aquella cita, aquella frase de diversos sentits que es resisteix; tot plegat, per donar lloc, al plaer intel·ligent de la lectura.
Nascut a Racalmuto (Sicilia) el 1921, començà a publicar la dècada dels cinquanta després d’un temps fent de mestre d’escola. A la seva obra hi trobem assaig, novel·la, poesia, relat curt…i entre els seus mestres a Cervantes, Voltaire, Stendhal, Manzoni, Pirandello…i molts altres desconeguts per nosaltres fins i tot en el nom. Es presentà com a independent a les llistes del PCI a Palerm però no va trigar gaire a dimitir. Diputat pel Partit Radical (1981-1986). Morirà al novembre de 1989.
Col·laborador del Corriere della Sera i de la Stampa, és possible llegir part de la seva obra periodística a Nero su Nero. Sentia una profunda admiració per Manuel Azaña, pels seus escrits i pel seu pensament, li va traduir La Vetllada a Benicarló.
Sobre l’edició dels seus escrits en català/castellà als nostres dies sabem ben poca cosa, Tusquets, ja fa anys, va editar molta obra seva en castellà; en català, ja ho hem dit, EUMO, Proa, La Magrana/62. Bons traductors, alguns noms ja han sortit. De més recent, l’any 2016, l’editorial Gallo Nero, ha publicat Una Comedia Siciliana, un recull de contes que no van tenir cabuda a El Mar…
Leonardo Sciascia i Gesualdo Bufalino, sicilians, escriptors, la mateixa edat, molts records comuns, moltes lectures comunes, diferents com a escriptors i en les orientacions de les seves vides, però, dolcissimamente amici. Dialoguen entre ells (Corriere della Sera, 8/5/88). Parla Bufalino sobre l’amic i la seva obra:
“Sciascia té aquelles virtuts que per a mi són essencials: la generositat, la discreció, aquella forma d’amabilitat esquerpa que no es manifesta d’una manera explícita, però que se sent córrer a prop com un corrent amic. I podem dir que compartim un total desinterès per les disputes de la vanitat i les baralles literàries.”
Aquest [es refereix al llibre d’Sciascia, Porte Aperte] ho he llegit d’una tirada, perquè he estat capturat pel fet de fluir, d’allò que anomenaria la narració de les idees. En un cert moment en els llibres de Sciascia el cervell es posa a funcionar i tu ets allà, i no t’interessa més que allò que hagi estat dels personatges o les idees que es fan momentàniament els personatges…
[La seva obra és com] una grandíssima comèdia estil Balzac, una comèdia judicial universal, una grandiosa novel·la judiciària de la qual els diversos volums constitueixen el succeir-se dels capítols.”
És veritat, una vida plena de literatura, però no una vida tancada al món, diguéssim, de la fantasia literària. Als seus escrits, veritat històrica i veritat literària es combinen i es reforcen mútuament i ens equivocaríem a l’hora de copsar el personatge si no tinguéssim en compte la seva activitat política; si oblidéssim la seva projecció pública constant. Es va posicionar sobre tot tipus d’esdeveniments de la vida italiana i especialment de la de Sicilia.
Sciascia va escriure El Caso Moro quan tan sols havien passat un parell de mesos de l’assassinat del president de Democràcia Cristiana i essent membre de la Comissió Investigadora del segrest i mort d’Aldo Moro. El Caso Moro és un llibre impressionant on el lector assisteix, com a testimoni, a l’escriptura de Sciascia en estat pur; una escriptura pausada però implacable, plena de lucidesa que acabarà produint l’efecte d’un terratrèmol, l’impacte d’un tsunami. Mentre l’anava llegint lentament, intensament, crec, tenia la sensació que llegia alguna cosa semblant al Príncep de Maquiavel, potser, no ho sé, o una mena d’anti-príncep.
El mateix Sciascia parlant amb el periodista Matteo Collura amb motiu de la publicació del llibre a França, dialogant sobre les crítiques rebudes, ens diu: “De les crítiques que conec, tan sols aquella de Revel a “L’Express” em critica de no haver donat una representació més profunda de la nul·litat política de Moro i de la misèria de la política italiana. En un cert sentit té raó. Però jo he volgut escriure un llibre religiós, no un llibre polític. Un llibre cristià.” I aprofità per defensar-se d’aquells que l’acusaven a Itàlia de no tenir sentit d’estat: “Aquells que m’acusen de no estimar l’Estat, o d’odiar-lo, són aquells que s’estimen un cert Estat. Jo m’estimo un Estat els serveis del qual funcionin i que tengui una burocràcia eficient i no corrupta. I aquí està tot el problema, és molt senzill. No conec un altre Estat que es pugui estimar, que es pugui mantenir.”
Polemista fins al final dels seus dies, segurament la darrera polèmica periodística la va tenir amb Luciano Canfora al març del 89 i a les pàgines de la Stampa. Sciascia morirà al novembre d’aquell mateix any. Canfora acabava de publicar un llibre sobre Palmiro Togliatti i la seva activitat política quan era a Moscou al llibre apareixien les famoses cartes que Ruggero Grieco va enviar l’any 1928 als dirigents del PCI empresonats pel feixisme: Terracini, Scoccimarro i Gramsci. Durant uns quants dies van debatre sobre l’autenticitat o no de les cartes, de fons, els criteris històrics per jutjar les actuacions d’un dirigent polític en una època excepcional, la vida dins les grans organitzacions polítiques, el comunisme… S’ha parlat i s’ha escrit molt sobre aquestes estranyes cartes, és un tema molt interessant…. Però no podem seguir per aquest camí perquè hem d’acabar. Sobre les cartes: (Luciano Canfora, La Historia Falsa y otros escritos, 2013, Capitán Swing, pàgines 223-356)
Cesare Pavese es va interessar moltíssim per la literatura nord-americana als anys trenta, va escriure a les pàgines de la revista La Cultura sobre Sinclair Lewis, Lee Masters, O’Henry o Sherwood Anderson entre altres. Què motivava el seu interès? Es trobava a Itàlia, sota el feixisme mussolinià, treballava a l’editorial Einaudi, de la qual formava part la revista esmentada. Trobava a la literatura nord-americana i en alguns dels seus escriptors un fet que a Itàlia encara no s’havia donat, universalisme amb els peus ben enfonsats a la terra, al poble, a la província. La creació d’un llenguatge popular que es consolidava com a llengua literària.
Aquells autors, llegits, comentats, traduïts havien posat dempeus una literatura capaç d’interessar al conjunt del país i d’anar molt més enllà. I això a Itàlia encara no s’havia produït: “nunca ha surgido [aquí] ese hombre y esa obra que, además de ser muy entrañables para nosotros, alcanzaran de veras la universalidad y la frescura que los harían comprensibles a todos los hombres y no sólo a sus coterráneos. Ésta es nuestra necesidad todavía insatisfecha. En cambio, para remediar una necesidad análoga bastaron allá precisamente los novelistas norteamericanos de quienes hablo. De ellos, por consiguiente, debemos aprender.” (Cesare Pavese, La Literatura Norteamericana y otros ensayos, 2008, Random House Mondadori, p. 71)
Aquests dies m’he demanat si Sciascia seria un exemple, un bon exemple, d’aquesta literatura que Pavese demanava per a Itàlia.
