Qui més qui manco sap que l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) va publicar la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC) i que, mesos després, també va donar a conèixer l’Ortografia catalana (OIEC). La primera va veure la llum el novembre del 2016 i la segona va aparèixer el maig del 2017. Són dues obres de referència per als usuaris, aprenents i ensenyants del català, les quals han posat al dia la normativa de la llengua, sempre a partir de l’obra de Pompeu Fabra i de les successives actualitzacions que ha experimentat al llarg d’un segle i busques.
Si l’OIEC és l’edició en un sol volum –disponible en versió en paper i en línia– de les normes de 1913, a les quals s’han incorporat alguns retocs concrets, com és ara la reducció de la llista d’accents diacrítics o l’ús de guionets, la GIEC suposa una actualització de més gran abast amb relació als aspectes que havia prescrit la Gramàtica catalana de 1918, fins ara considerat el corpus normatiu oficial.
La nova normativa, però, no ha llençat per la borda la gramàtica vigent, ni de molt. El que ha fet l’IEC ha estat recollir fenòmens de la llengua que no s’hi havien incorporat, sobretot perquè no ha plantejat la nova gramàtica com un document basat en la dicotomia correcte / incorrecte, sinó que ha matisat molts de fenòmens lingüístics tenint en compte si són adequats al context, d’acord amb la varietat geogràfica del parlant i amb el registre o estil en què aquest usuari vol fer servir una forma o una construcció de la llengua.
D’aquesta manera, la GIEC és una eina que ens orienta no tan sols pel que fa a la llengua escrita formal, sinó que també serveix per donar llum sobre la llengua oral i sobre l’ús en els registres molt formals, mitjanament formals o informals, i fins i tot col·loquials. Vegem-ho amb un exemple, que no afecta el parlar mallorquí: en la llengua formal, el quantitatiu prou és invariable (no hi ha prou cadires), però en alguns parlars, en els registres informals, és legítim usar-lo en plural (prous cadires) i, en llenguatge col·loquial, fins i tot el quantitatiu es feminitza (proutes cadires). Igualment passa amb els verbs que es combinen amb un pronom: Et penediràs d’això que has fet (més formal) o Te’n penediràs d’això que has fet
(més informal i en aquest cas habitual en el mallorquí parlat). O amb els usos d’imperatius com digues-me (formal) / digue’m (acceptable en molts de registres).
D’altra banda, és evident que la gramàtica rebutja per incorrectes aquelles solucions que són alienes a un bon parlar genuí, molt sovint ocasionades per la interferència. Seria el cas, per exemple, de l’ús de la perífrasi tenir que, o de la preposició a per referir-se percepcions (fer olor a colònia), i tantes altres que infesten la llengua de molts parlants descurats.
Tot això són fenòmens que el bon usuari de la llengua ha de saber quan i com ha de fer servir o ha de rebutjar. El problema és que enfrontar-se a les 1.439 pàgines de la nova gramàtica no és tasca fàcil, i no tan sols per l’extensió del volum, sinó també per la densitat i els tecnicismes de les explicacions.
Per això són benvinguts llibres rigorosos i alhora manejadissos com el que ha escrit Neus Nogués, professora de lingüística de la Universitat de Barcelona, que ens ofereix una guia essencial i clara de les novetats que han introduït tant la l’OIEC com la GIEC. El llibre resumeix i comenta els aspectes principals de la nova doctrina gramatical i remet als capítols de l’obra original per si algú vol ampliar-ne la informació. També dona compte dels nous conceptes científics que s’hi utilitzen per explicar els fenòmens de la llengua.
El llibre de la Dra. Nogués fa un gran servei a un ample ventall de professionals, usuaris i estudiants de la llengua que d’una manera clara i didàctica vulguin acostar-se a les novetats normatives establertes per l’IEC.
