7.2 LA GRAN REGRESSIÓ: Un debat sobre el repte de reconduir la democràcia

Sobre un fons històric que Josep Fontana anomena “l’era de la desigualtat” caracteritzada pel poder gairebé sense límits dels imperis financers, la pèrdua de soberania dels estats, la desregulació i precarització del treball, l’exhauriment dels recursos del planeta, les guerres i els milions de desplaçats…sobre aquest fons, els diferents autors intenten explicar des de diferents perspectives els moviments socials regressius, l’esgotament de la democràcia o esdeveniments com els triomfs del Brexit o de D. Trump. Una bona sacsejada a la realitat social en què vivim d’ençà uns deu anys fins avui.

Tots els escrits tenen un cert aire de familia, predominen les tonalitats del gris; vivim, ens venen a dir, temps inquietants, de cansament, d’esgotament i de canvi en els models de dominació, de respostes airades (de ressentiment) sense que apareguin a l’horitzó necessàries respostes d’igualtat social, de justicia i de democràcia real. “Sembla com si el món, de la nit al dia, s’hagués desorganitzat del tot” (109, Eva Illouz).

Condició Pòstuma és el títol que Marina Garcés ha triat per a la seva col·laboració, col·laboració que comença amb les següents paraules:

“El nostre temps és el del «tot s’acaba». Vam veure acabar la modernitat, la història, les ideologies i les revolucions. Hem anat veient com s’acaba el progrés: el futur com a temps de la promesa, del desenvolupament i del creixement. Ara veiem com s’acaben els recursos […] En definitiva, el nostre temps és el del «tot s’acaba», fins i tot el temps mateix.” (93)

Potser són les reflexions de la filòsofa de les més fosques d’aquest recull. Arjun Appadurai -a un altre text- ens parla sobre El Cansament de la Democràcia i comença plantejant-nos si “La qüestió central del nostre temps és si som testimonis del rebuig global de la democràcia liberal i la seva substitució per alguna mena d’autoritarisme populista.” (33) Descivilització. Tendències regressives dins les societats occidentals és el títol -ben significatiu- de la col·laboració d’O. Nachtwey.

Dins aquest pessimisme, més o menys temperat, ocupa un espai molt important, almeny com a simptoma, l’anàlisi de la victòria de Trump que “…s’ha percebut àmpliament com a senyal del triomf dels moviments regressius sobre els progressius.” (63, Donatella della Porta). I és aquí, en l’anàlisi dels moviments “regressius” de fons, d’aquestes tendències profundes que pot ser explicat l’èxit de Trump, dels governs autoritaris a l’Europa de l’Est o la força de FN a França o d’AfD a Alemanya… És en aquesta reflexió -present a molts dels articles- sobre el model actual de dominació neoliberal i sobre les possibilitats d’una política d’esquerres als nostres dies on rau un dels punts més valuosos d’aquest llibre.

Wolfgang Streeck -El Retorn dels Expulsats, principi de la fi del capitalisme neoliberal- defineix el nostre present ajudant-se d’un clàssic infinitament visitat, “…he proposat -ens diu- el concepte d’”interregne” formulat per Antonio Gramsci: una època de durada indefinida en la qual un vell ordre ja ha quedat trencat, però encara no en pot sorgir cap de nou.” (256) Ben bé que aquesta visió sembla connectar amb la imatge històrica amb la qual Santiago Alba Rico obre les portes del llibre:

“És difícil saber si, per exemple, sant Benet de Núrsia, fundador dels ordes monàstics l’any 529, mentre fugia a Montecassino enmig de les ruïnes de l’Imperi romà, experimentava amb consciència la “fi d’una civilització” o si, molt més probable, considerava aquell caos com “un temps de descompte” que anunciava i endarreria l’inexorable retorn de Crist.” (17)

Interessant la Carta de David van Reybrouck al president Juncker, interessant per les propostes de modificació que li planteja en els instruments de participació democràtica i que van més enllà de les eleccions cada quatre anys i dels mateixos referèndums. Lúcid, molt lúcid Bruno Latour en el lligam ferm que traça entre una política d’esquerres en temes socials i migratoris i la crisi mediambiental i el col·lapse del Sistema Terra que se’ns ve a sobre:

“Amb aquests pobles en migració, només tenim en comú una sola cosa: la dura prova de trobar-nos privats de terra. Nosaltres, els vells europeus, perquè no hi ha planeta per a la globalització i caldrà canviar la totalitat dels nostres estils de vida; ells, els futurs europeus, perquè han hagut d’abandonar la seva antiga terra devastada i aprendre a canviar la totalitat dels seus estils de vida. No és molt? No, però és la nostra única sortida: descobrir en comú un territori on poder viure. És la nova universalitat.” (147/148)

I amb aquesta mateixa reivindicació d’universalitat, Slavoj Zizek posa punt final al llibre parlant sobre La Temptació Populista, criticant que la millor manera de combatre el populisme de dretes que s’expandeix per molts de llocs sigui “[…] recórrer a un populisme d’esquerres que tot i conservar les coordinades populistes bàsiques (lògica agonista de nosaltres contra ells, del “poble” contra una elit corrupta), les ompli de contingut d’esquerres…” (288)

Acabarà Zizek proclamant “la necessitat d’allunyar-nos de TOTES les formes de política identitària, de dretes i d’esquerres… La universalitat… és una cosa que ja és aquí i que sempre hi ha estat, com a punt de partida de qualsevol procés emancipador autèntic, justament com a motivació d’aquest procés.” (289)