El Llibre d’Exilis és un diccionari biogràfic dels menorquins que es van exiliar –d’una manera o l’altra- després de la guerra civil. Són gairebé un miler de vides. Davant aquesta muntanya, és prest i es disparen les preguntes: Què va passar amb aquell miler de menorquins? Van poder ser feliços, o van portar la càrrega de la desfeta fins a la mort? Van renunciar a les idees de democràcia i llibertat i es van lliurar al desassossec? Van tenir fills? Es van enamorar? Van trobar el seu nou lloc en el món o van patir el mateix desarrelament que els tripulants de L’holandès errant? Van tornar a abraçar els seus, els pares, els fills, els germans? Van regressar alguna vegada a la ciutat on van néixer?
Va ser el gener del 2010 quan vaig decidir iniciar aquest treball en el meu temps lliure. Ja feia un parell d’anys que havia començat a seguir el rastre dels exiliats menorquins de renom, d’aquells que havien deixat una estela personal i que considerava urgent convertir-la en biogràfica perquè no es perdés en les boires del passat. Va ser aquells dies que em vaig qüestionar sobre la correcció dels meus objectius de recerca, va ser llavors que em vaig demanar si era just fixar la mirada en aquelles dues dotzenes de menorquins i no fer-ho sobre els sis-cents que estudis anteriors deien que havien marxat a l’exili. La resposta a aquella pregunta em va decidir per obrir una doble via: les recerques singulars sobre personatges d’un cert pes històric i la recerca general amb la recuperació dels personatges anònims.
Anònims? I tant! Aquí rau la primera dificultat a l’hora d’iniciar la tasca. Només disposàvem d’una llista de 77 noms, que era la de la relació de passatgers del Carmen Picó en la seva fugida a Alger. Tampoc no era una informació que ajudàs molt, ja que era extremadament esquifida: nom i llinatge, edat, lloc de procedència (no sempre correcte) i ofici. Per tant, la decisió està motivada pel desig de reparar un oblit, per la necessitat personal de reparar una injustícia. Podríem pensar que és una obra militant; però això seria poc científic. El compromís de reparació no seria suficient si no anàs acompanyat d’una investigació acurada i sistemàtica. He dit investigació amb la consciència de saber què volia dir. La recerca de fonts i de documentació, de testimonis i imatges, ha estat una obra d’investigació molts cops detectivesca, no sempre amb els resultats perseguits.
Com ja he dit, aquest és un llibre de biografies.
Una de les primeres qüestions que vaig haver de resoldre era la de la classificació i l’ordenament. Hauria pogut fer-ho de diferents maneres, per unitats familiars, per tipologia de l’exili, pel moment de la sortida. Finalment vaig optar per l’entrada individual. Això ens permet tractar cada personatge individualment, tot i que en alguns casos poden semblar entrades repetitives. He intentat que totes les entrades biogràfiques tinguessin un format homogeni. Com bé podreu pensar, la seva extensió i el seu detall és el resultat de l’accés a les fonts i de la riquesa i la magnitud d’aquestes. En molts casos l’entrada biogràfica és una síntesi del que coneixem, que és molt més. En altres, únicament és un apunt. Ho he volgut fer així amb l’objecte d’oferir una unitat d’extensió, fixant un límit màxim de text en cada entrada.
Sempre que he pogut, les biografies tracten de situar el personatge en el seu entorn familiar. És així perquè en molts casos serveix per fixar la pertinença de l’exiliat i per situar-lo en el moment del conflicte. Posteriorment es fa esment als seus estudis, si en té, i al seu treball anterior a la guerra. Ens aturam per observar el seu compromís polític o sindical, si és el cas. Ens fixam si, quan la guerra esclata, el protagonista és fadrí o si té parella i fills, ja que és un fet important que en sol explicar de posteriors. Maldam seguir la seva trajectòria durant la guerra i el nivell d’implicació en el transcurs d’aquesta. Si podem, relatam el moment de la decisió de marxar i quina fou la seva via a la salvació. En una segona part seguim la seva trajectòria en els camps de concentració i la seva actuació durant la Segona Guerra Mundial, en el cas dels que van quedar a Europa. Posteriorment veurem el seu assentament, que en molts casos és definitiu i en alguns altres, passatger a l’espera de noves mudances. En aquest procés d’assentament donam importància al fet de la decisió de reagrupar la família anterior, quan aquesta existia, o de separar-se’n definitivament; és la mateixa importància que atorgam al fet de crear una nova família i al procés d’integració en la comunitat que els ha acollit. Sempre que ens és possible en referim al fet de si va tornar o no a Menorca, i com es va establir la seva relació emocional amb l’illa que abandonà el 1939. Per últim, en les entrades biogràfiques ens preocupam de parlar dels descendents d’aquells que van partir, dels fills i dels néts i de la seva vinculació a la pàtria primera dels pares. Ho feim així perquè creim que en tota línia de vida hi ha la continuació, el fil que no es trenca i que aproxima aquells protagonistes al nostre avui.
El llibre reuneix 953 biografies, d’ençà de la seva edició ja n’han aparegut deu més, açò vol dir que és una obra oberta. Probablement, podríem pensar en uns 1.100 exiliats. Aquesta xifra, si tenim en compte que la població menorquina de llavors rodaria els 40.000 habitants, ens indica la magnitud de l’episodi. Si hi sumam els 450 republicans que van perdre la vida i els més de 3.000 homes i dones que van conèixer les presons de Franco, sumam gairebé un 10% de la població directament afectada. Sobre aquesta repressió es va construir el Gran Movimiento Nacional. Si us interessa, a Mallorca trobareu el llibre a la llibreria Embat.
