7.2 Dues postals1

 

 

1

Fes

No vas ser necessari que morís assassinat cap líder revolucionari per a fundar la ciutat. No. Aquí el cop al cap de la serp ho va decidir. O almanco així ho diuen qui sostenen com, l’any 789, Moulay Idris va donar vida a Fes, Fez pels espanyols. Això va passar a la vall del Sais, aqueixa plana marroquina tan fèrtil i tan farcida de turons als costats dels quals brollen milers de tombes blanques mirant la Meca. De llavors ençà, violències descarnades i paus contingudes han conviscut rutinàriament per tal d’aconseguir el poder i mantenir-ho.

Avui unes i altres hi romanen guiant la vida dins la ciutat vella (el Bali), i la colonial (Bjid) a la qual els “protectors” francesos anomenaren Fas. Travessar la murada és ficar-se al regne de l’ahir on sembla que s’esvaeix la bombolla de la globalització. Així es troba, atapeïda de carrerons, ancorada entre les madrasses -escoles on s’estudia l’Alcorà- i els fonducs”,-o magatzems de tota casta.

Amb tot i això, en un dels socs més recòndits de la Medina s’albiren, tímids, petits espais on vessa tota la tecnologia de la comunicació sense poder ni voler defugir al present. A extramurs, la nouvelle Ville delata la Fes dels altres. No cal, però, caminar massa lluny per a retrobar les oliveres i l’herba on pasturen cabres i ovelles i qualque rierol que dibuixen l’espectacle blau i verd, aquesta natura immarcescible que fa de Fes l’enclavament admirat per tothom.

Ens varen dur a Fes els intersticis de la literatura de frontera 2. Eren les darreries del mes d’abril, just quan millor caminen els dies i s’albiren a les gel·labes els primers efluvis de la suor. L’acadèmia, llavors, ens va permetre entreveure la revifalla de la llengua castellana. Fins no fa molt, s’havia vist arraconada pels designis de l’antiga metròpoli, i també, per l’escàs relleu atorgat pel brutal endarreriment cultural que representa el franquisme. De bon segur han intervingut les arrels amagades en voler ressuscitar el passat quan milers i milers de pobladors ibèrics es veieren forçats a sortir de la península i refugiar-se a les costes, planures i muntanyes del nord d’Àfrica.

Efectivament, des de la segona meitat del segle VIII, andalusins, jueus i moriscos s’anaren incorporant a aquestes terres de moros aportant a la seva pàtria d’acollida el millor dels seus sabers; i de les seves mans. Avui se’ls troba per lloc, endinsats a una arqueologia massa candent, especialment al món preindustrial del tenyit en proporcionar els sets colors a les pells, als llenços, a les llanes, a les babutxes, als cordills, als ferros, als miralls. Tot es barreja amb unes fragàncies difícils de percebre que fugen entre els patis d’uns riads vinguts a menys i dels nous “caravasars” indrets on acudeixen els comerciants amb el bestiar. Al cor de la ciutat vella, sense poder evadir renous i misèries, la Universitat islàmica reivindica el caire de la seva precursora, la madrassa de Qarawiyyin que, des de la seva fundació, cap allà mitjans del segle X, fou alhora el principal centre d’estudis religiosos i, naturalment, la Gran Mesquida.

Abans d’abandonar la Medina, sense dubte la de major impacte del món àrab quan museu viu en la preservació d’unes formes de vida, gaudim d’un privilegi gairebé exclusiu.

                                                                                              Al Muqadimah

Gràcies als bons oficis del professor i estudiós de Juan Goytisolo, Ahmed Benremdane, accedim a la vella biblioteca on, extasiats, contemplam un manuscrit que ens deixa literalment astorats: AL Muqadimah. En efecte, som davant del primer tractat de la història com a ciència social. Aquesta Introducció a la Història Universal, redactada l’any 1377, ha fet del seu autor, IBN JALDOUN el primer historiador que en lloc de relatar batalles es dedicà a explicar-les. Fes el va parír i l’entorn, le milieu, va fer la resta.

Deix Fes i comprenc a un dels que va saber treure profit de les seves bondats, el valencià Rafael Chirbes. Ell va ensenyar l’espanyol als mestres de qui, amb les seves preguntes i reflexions, han aconseguit imprimir sentit a la vostra visita. Jo vaig tractar de fer-los veure com la civilització mediterrània viu les hores més tristes de la seva història3. Els temps de l´esmentat Ibn Jaldoun (Tunis, 1332 -El Caire, 1406) resten presents en un ahir irreversible. Mentre redactes la vostra estada a la ciutat del piolet et demanes si a l’ànima de Fes el Bali hom pot percebre, mig amagada, la clau que permet mantenir la llàntia encesa. Si és així, sortosament Fes ofereix una guspira d’esperança per tal de tirar endavant en aquest cul de sac que, amb tantes morts inútils, ha esdevingut el món mediterrani.

2

Costanta4

S’acosta la nit i el sol s’amaga a l’horitzó del mar Negre. Vells esglaons d’un ciment desballestat, víctima d’una erosió indefugible, resten invisibles per al caramull de l’allau de caragols que treuen profit de les pluges de maig per a empassolar-se tot el que troben, literalment tot. Endebades, intent sortejar-los; les meves botines, però, trepitgen un munt de closques sense que qui les arrosseguen tinguin temps d’assumir la seva sort. De res els serveixen els radars d’unes banyes viscoses, d’on brollen uns ullets rodons; aquests, tal volta, s’han obert i tancat en no res sense temps, tanmateix, per a què el seu cos, la bava, cerqui l’embolcall per a emparar-se.

Mai, mai, el meu caminar havia sigut tan mortífer, ni tan sols aquell pic quan amb en Ricard Soto vàrem potejar amb ràbia aquella serp de cuques del pi que transitava damunt un carril de ferro a punt de desaparèixer. Venturosament per jo, ni les clovelles d’aquests helícids -n’hi ha de bovers, de jueus i, principalment, de moros- ni el seu moc emeten cap toxina que em deixi el panxell farcit de faves. Si de cas, sense cap risc d’urticària, el meu atac involuntari als mol·luscs de terra només em suscitarà qualque malson.

Horabaixa a Constanta. Un taxista, fins fa poc resident a la península Ibèrica, et deixa a la costanera oriental, la d’esbarjo de residents i visitants. Més endavant albir els restes de la muralla que decidesc escalar per a arribar al cor de la ciutat: la plaça on vigila aquell dissident romà que, en el seu exili, va saber col·locar la vella Tomis als annals del saber.

En efecte, qui va immortalitzar l’art d’amar va conèixer les darreries de la seva vida a aquesta colònia grega que esdevindria el port més actiu de la Dàcia. Al llarg de segles i segles, Publius Ovidius Nasso ha mantingut viva la memòria d’una ciutat marítima que, sense olorar massa a sal, contemplaria en efígie el trànsit de Roma a Bizanci i els seus posteriors períodes búlgar, valac, otomà i hongarès fins a ancorar a la Romania postcomunista d’avui. De bon segur ho ha fet amb l’altivesa que pressuposa contemplar-ho tot des de dalt d’una columna. Des d’allà va escoltar sense sorprendre’s les crides a la pregària del muetzí de la mesquita Mahmudiya, que, l’any 1910 ordenàs erigir el rei Carol I. Com també ho faria de les arengues patriòtiques del conducatur, Nicolae Ceaceuscu, qui amb la seva dona Elena -i, ocasionalment,del secretari general d’un partit eurocomunista- tractàs en temps d’estiu d’hipnotitzar a les masses.

Pens en tot això quan tresc els carrerons empedrats d’un nucli històric el zenit del qual s’aconseguí quan els genovesos controlaren aqueix enclavament llevantí generant les enveges dels rivals venecians: el farul genovez segella l’èpica mercantil. Avui, nogensmenys, tot traspua façana, això sí, carregada d’història; amb un interior trist, avorrit, sense gairebé ningú que el gaud eixi. Els patis del darrere, antuvi amb estris de tota casta, avui ressusciten amb penjarolls plens de la roba de tots colors de les famílies romis; potser esdevenen el millor mirall d’allò que va poder ser i no és.

Cans solitaris, majorment sense xip groc, jeuen resignats sobre el paviment corroït mentre testimonien la lentitud d’un avatar ancorat en terra de ningú. Amb tot i això, des del minaret del temple islàmic contempl l’activitat febril que vibra a la rodalia d´aqueix reducte de contenidors que ha fet de Constanta un dels cinc ports més actius de la Mediterrània. Les muralles que el separen de l’ahir són prou sòlides per a entreveure els intersticis de la frontera. Un altre món regna a intramuros: en manco d’un parell d’hores els camions-cisternes seran a Bucarest. Això explica la construcció de l’autopista més llarga del país, la que uneix la capital del país amb el seu principal port mariner.

S’evidencia que els beneficiaris són estrangers, però no metecs. M’és impossible no recordar un altre lloc del planeta tan distint com distant: Buenaventura, la ciutat portuària de la vall del Cauca, sense cap dubte la més important del Pacífic colombià. Res; gens ni mica del que hi arriba resta pels seus habitants: només desesperació i tristor.

Ha estat una broma macabra assignar aqueix nom a un indret on regna la pitjor de les ventures i més encara quan abasteix bona part de la riquesa del país. Igualment, per aquest motiu, també xoca que en haver llatinitzat el nom de l’antiga Tomis ho hagin fet com a Constanta, en honor a la reina Constantia, la germana de l’emperador a qui la nostra història ha distingit com “el gran”. De fet, amb un passat de relleu, ni el present ni tampoc el futur immediat mostren expectatives esperançadores; al contrari, pareix que romandrà ben arraconat, dins una bassa d’aigua salada i negra, visiblement marginat en un món global del qual únicament els caragols intenten vanament fugir-ne.5

1 Des de principis de 1990 fins al 2019 he tingut la fortuna d’ensenyar, i aprendre, pel món. Bona part dels viatges els he fet amb en Joan Mir. D’ell he après això d’escriure postals. Sengles viatges varen ser en companyia d’en Joan I de na Carina Pâmies. Per a ells són aquestes “dues postals”. Agraesc Carina i Sebastià Alzamora pels seus comentaris.
2 il’Instituto Cervantes ens va convidar, en Joan Mir i a mi, a participar al Coloquio Internacional “Intersticios en la literatura de frontera”. Universitat Sidi Mahomed Ben Abdellah. Fes. (825/26 abril 2018).
3 Al simposum vaig llegir la ponència: <Mare Nostrum> versus <Mare Vostrum>. Por un Meditarráneo sin fronteras (Homenaje a Juan Goytisolo”. Agraesc Òscar Pujol qui, com a Director del Instituto Cervantes va fer possible parlar amb la gent del “mare vostrum”.
4 A més a més d’encetar el conveni amb la UIB dins el programa ERASMUS amb la Universitatea Ovidius, el desplaçament va obeir a la meva participació al 5th MARITIME HISTORY NETWORK CONFERENCE
Kostanta (8-11 de maig de 2018).
5 L’any 2017, Simona Halep,-demà, 27 de setembre, fa 29 anys- nativa de Costanta va arribar a liderar el ranquing del tenis mundial. El següent any va guanyar Roland Garrós i el 19, Wimbledon. Ella és, naturalment, la devesa actual de la ciutat: ¿reencarnació de la romana Constantia o, més aviat, allò tan cursi com a “reina por un día?. Chi lo sa. És clar el tenis i de reines a Mallorca en saben prou, massa.