7.2 BRECHT: SPARTAKUS

Y si un día me da la gana de bajar dos estrellas del cielo y dárselas a alguien para que le sirvan de gemelos de camisa, no quiero que un desangelado pedante, con el dedo levantado, me advierta que estoy creando un problema en los atlas de astronomía de los escolares”.

Rosa Luxemburg, carta a Luise Kautsky, 26/1/17.

La primera obra de B. Brecht que es va representar duia per títol Spartakus. Sembla que el 13 de febrer de 1919 ja havia acabat d’escriure una primera versió encara que va continuar treballant-hi durant l’any següent, hi ha també una versió de l’acte quart de 1953. Al març del 19 tras la lectura del text per part de Lion Feuchtwanger es canvià el títol i l’obra passarà a dir-se Trommlen in der Nacht (Timbals a la Nit). S’estrenarà a Munic al Kammerspiele Theater el 29 de setembre de 1922.

L’acció teatral es desenvolupa (del vespre al matí) al mateix temps que la lluita revolucionària als carrers de Berlin, sovint se senten crits que venen de lluny, els renous dels canons i de les ametralladores, la gent que corre cap als barris que s’han alçat per la revolució. Rosa Luxemburg encara és viva, una venedora de diaris anuncia: “Diaris! Espàrtac als diaris! Rosa la Roja parlarà a l’aire lliure al zoològic. Estat de setge. Revolució!”

La guerra ha acabat. Hi ha qui ha fet diners com és el cas del matrimoni Balicke, els pares de n’Anna; també s’ha enriquit en Murk un altre nou ric amb qui la volen casar el més aviat possible perquè els temps són convulsos. N’Anna i en Murk s’entenen de fa temps i ella està embaraçada. Comença l’obra amb l’anunci del prometatge, tot està a punt per a un casament ràpid però l’antic promès d’Anna, l’artiller Kragler, apareixerà després de quatre anys sense donar senyals de vida i quan tothom el donava per mort. Anna i Andreas Kragler es retroben.

A un moment determinat sembla com si l’artiller, la revolució i una lluna gran i vermella hagin vingut junts, “Vostè –diu el pare d’Anna-ha portat aquella lluna vermella i darrere seu hi ha els fusells del barri dels diaris”.

La situació dins el grup de personatges i en la ciutat és ben complicada, –hi ha massa coses en joc– afirma algú i Brecht posa la distància suficient com per no caure en cap tipus de romanticisme. Murk veu desfetes les seves esperances d’un prometatge curt: “No hi ha res més que una borratxera d’aiguardent! No hi ha res més que un mal fulletó! No hi ha res més que la neu que va caure l’any passat!” Andreas Kragler sabent-se traït per la seva al·lota encapçala un grup de companys que s’adrecen a la lluita, fins i tot n’Anna sembla disposada “a baixar als suburbis, a les tenebres, al no-res”. Però la parella es retrobarà al mig de la ciutat i l’artiller abandonarà els amics per anar-se-n amb la seva estimada, com algú exclama amb ironia, “l’Etern Femení l’atreu cap amunt”.

Les confessions finals de Kragler davant el grup i la promesa finalment recuperada són contundents: “Gairebé us heu ofegat en llàgrimes per mi i jo no he fet res més que rentar-me la camisa amb les vostres llàgrimes. És que la meva carn s’ha de podrir a la sèquia perquè les vostres idees pugin al cel? Que esteu borratxos? […] Borratxeres i criaturades. Ara ve el llit, el llit gran, blanc i ample, (Anna) vine!”

Què manté aquesta obra de Brecht absolutament viva cent anys més tard? El reconeixement de la complexitat d’allò que s’ofereix als espectadors, la fugida de les solucions fàcils; complexitat, distanciament, llenguatge que talla com un ganivet, tot ens empeny a pensar per nosaltres mateixos. Deia Ricard Salvat ja fa uns quants anys a la presentació d’un volum d’obres de Brecht de les edicions de 1984 que “avui tots sabem que de Brecht cada cop ens interessa més el Brecht que no dóna respostes”. Allò que està passant als carrers de Berlín s’infiltra a la vida de tots i cadascú del personatges, ells ho saben, res no és fàcil, tot està per decidir, hi ha massa coses en joc. Desesperada, la mare de n’Anna exclama: “En uns temps com aquests, en uns temps com aquests! I el dia del teu prometatge! Anna!” L’obra es va representar a Munic amb l’escena muntada de la següent manera, “darrere d’unes pantalles de cartró d’uns dos metres d’alçada que representaven les parets d’una habitació hi havia pintada la gran ciutat de manera infantil.” També es recomanava penjar a la sala cartells amb frases com: “Cada home és el millor en la seva pell” o “No mireu amb aquests ulls tan romàntics”.

La ciutat que es dibuixa a l’horitzó és Berlín i els fets que “es narren” formen part de l’esclat revolucionari que tindrà lloc entre finals del 18 i mitjans gener del 19. Una anàlisi d’aquests esdeveniments sobrepassen i de molt l’espai d’un article com aquest i les capacitats de qui escriu. El període històric que va de la tardor de 1918 a l’estiu de 1919 són d’una intensidad i d’una importància excepcional en la història d’Alemanya. Assistim als desastres de la guerra que s’acaba. Alemanya es convertirà en molt poc temps en una república parlamentària. L’alt comandament militar i els nous governants estàn disposats a evitar que aquella situació de desastre es converteixi en revolució triomfant com havia passat a Rússia l’any anterior.

A principis de novembre el moviment de consells obrers i de soldats s’havia estès per tot el reich. Karl Liebknecht havia estat alliberat el 23 d’octubre i Rosa un parell de setmanes més tard; els spartakistes havien agafat un tren en marxa, s’afegiren a una dinàmica profunda que portava directament a l’enfrontament entre el poder del nou govern i el dels consells.

Rosa Luxemburg va sortir de la presó de Breslau el 9 de novembre , aquell mateix dia va fer un discurs a la plaça de la Catedral i va marxar cap a Berlín. Immediatament s’incorporarà al grup dirigent de la Lliga Spartakus (Spartakusbund): Leo Jogiches, Karl Liebknecht, Wilhelm Pieck, Paul Levi i altres. Redactora del diari Bandera Roja (Die Rote Fahne), la seva activitat és intensíssima; cada vegada es dibuixen millor dues forces sobre el camp de batalla, la contrarevolució que abarca des dels grups antibolxevics d’extrema dreta fins la socialdemocràcia i les forces revolucionàries, obrers, miners, soldats.

El 10 de desembre el govern situa 10 divisions a Berlín per acabar amb el moviment però els soldat es neguen a continuar lluitant i les tropes es dissolen, no volen sentir ni parlar de lluitar contra enemics exteriors o interiors. Sis dies més tard es reuneix també a Berlín el Congrès dels Consells de treballadors i soldats, aquest esdeveniment i les resolucions que allà es prendran sembla ser un punt d’inflexió en la lluita revolucionària. El 24 de desembre es produeix l’atac de forces governamentals sobre la divisió de Marins establerta a la ciutat i considerada fidel a la revolució. Finals de desembre, Congrès per a la creació del Partit Comunista Alemany (KPD). Els atacs de les forces de la repressió sobre els treballadors, els seus diaris i les seves organitzacions són cada vegada més contundents. El 5 de gener gran mobilització contra la decisió del ministeri de l’Interior de destituir E. Eichorn, cap de de la policia de Berlín triat pels consells d’obrers. El 9 de gener ocupació de la major part de les fàbriques. Entre el 9 i el 12 les tropes recuperen el control dels diaris, de les casernes, de la ciutat. “L’ordre regna a Berlín”. Els revolucionaris fets presoners son afusellats de foma immediata.

A una de les seves darreres cartes, adreçada a Clara Zetkin, Rosa afirma el següent: “No puc descriure […] l’estil de vida que duem -tots plegats- des de fa setmanes, el desori, els constants canvis de vivenda, les alarmes incessants. I enmig de tot això, treball esgotador, reunions, etc, etc. Literalment no he tingut temps d’escriure’t, el meu pis només el veig alguna nit i només unes poques hores. Avui potser sí que aconseguiré acabar la carta. El que passa és que no sé ben bé com començar de tantes coses que tinc per dir-te”.

Es mantindrà al davant de la lluita fins al final, conscient de la importància del moment històric que vivia, de les enormes dificultats que es plantejaven als revolucionaris i amb diferències importants amb altres membres del grup dirigent d’Spartakus: “Karl, és aquest el nostre programa?” A un llarg paràgraf del programa d’Spartakus que ella havia redactat trobem, potser, el nucli de les seves posicions polítiques en aquell difícil moment:

Però l’Spartakusbund no és un partit que vulgui arribar al poder per damunt o per mitjà de les masses obreres. L’Spartakusbund és només la part del proletariat que és conscient de les seves fites, que, a cada pas, mostra a tota la vasta massa de la classe obrera la seva tasca històrica, que a tota fase parcial de la revolució lluita per assolir l’objectiu final socialista i representa en totes les qüestions nacionals els interessos de la revolució mundial proletària.

L’Spartakusbund es nega a compartit el poder amb els lacais de la burgesia, com ara Scheidemann i Ebert, perquè veuria en una semblant cooperació una traició als principis del socialisme, un reforçament de la contrarevolució i una paralització del procés revolucionari.

L’Spartakusbund mai no assumirà les tasques de govern si no és mitjançant la voluntata clara i inequívoca de la gran majoria de les masses proletàries alemanyes, mitjançant llur conformitat conscient amb les concepcions, fites i mètodes de lluita de l’Spartakusbund.”

[…] La victòtia de l’Spartakusbund no es troba al començament, sinó al final de la revolució: coincidirà amb la victòria dels milions de proletaris socialistes. Alceu-vos, proletaris! És l’hora de lluita!” (Was will der Spartakusbund?)

Però el cercle sobre Karl i sobre ella mateixa es va tancar el 15 de gener de 1919. Ho narra Wilhelm Pieck, diputat del Reichtag i dirigent del KPD:

Em van arrestar juntament amb Liebknecht i Rosa Luxemburg al pis de Marcussohn, des d’on ens van portar amb cotxe a l’hotel Eden. Quan vam entrar al vestíbul, hi vam trobar una colla de soldats i oficials. Els oficials van començar a insultar la senyora Luxemburg amb molta insolència, per exemple: “Vet aquí la puta vella de la Röschen”. jo vaig protestar. Aleshores un oficial va dir: “Què vol aquest paio? Deu ser el seu enamorat. Foteu-li un joc d’hòsties!” A continuació van pujar Rosa Luxemburg per les escales. A mi em van acarar a una columna. Vaig veure que un oficial, a qui els altres denominaven capità, voltava pel vestíbul repartint cigarretes als soldats i dient: “Aquesta patuleia no ha de sortir viva de l’hotel Eden!” Al cap d’un quart d’hora, van ordenar dos soldats que em pugessin per les escales. Em van pujar fins el passadís, i vaig veure de passada el rètol “Capità Pabst” enganxat a una porta…”

Ni Karl Liebknecht ni Rosa Luxemburg van sortir vius d’aquell hotel. Els assassins de Rosa van llençar el seu cos a un canal i no va ser recuperat d’una reclosa del Landwehrkanal fins el 31 de maig. El 25 de gener, al cementiri de Friedrichsfelde s’havia enterrat un taüt buit al costat dels de Karl Liebknecht i 31 camarades caiguts. Com ella mateixa havia escrit a Sonia Liebknecht, “tu saps que moriré un dia en el meu lloc: a un combat als carrers o a una presó”. L’ordre regnava a Berlín i es va estendre per tot el país, ens ho detalla Gianni Carrozza:

Els consells de soldats van ser suprimits un darrere l’altre i la repressió es va estendre com una taca d’oli per les diferents regions: a principis de febrer, sobre la costa del Mar del Nord, al voltant de Bremen; a mitjans febrer, en el Ruhr, envaïda per cossos francs; a partir de finals de març a Berlín, els seus barris obrers van ser escorcollats a fons; en abril, en Baviera i al maig a Saxònia. L’esquema va ser per tot arreu el mateix: enfrontaments, caça de l’home, judicis sumaris i afusellaments massius, tortures, atrocitats, massacres que es van estendre al conjunt de la població, fins al punt que diversos testimonis de l’època van declarar que allò era semblant a una ocupació estrangera en temps de guerra”.

El camí a la barbàrie nacionalsocialista estava obert.

Rosa Luxemburg. La intransigència del seu compromís amb la revolució i el socialisme. L’aceptació dels deures que la lluita imposava amb l’ànim més alegre i combatiu possible. El rebuig a vessar ni una llàgrima de més de les necessàries. El seu amor a la vida, als éssers humans, la seva passió per les plantes. La seva força per dir la veritat en els moments difícils i davant els camarades i amics. No es va mossegar mai la llengua, formava part del seu caràcter, de la manera d’entendre la vida i la revolució. I no ho tenia gens fàcil. Polonesa d’origen, dona en un món d’homes, tenia al davant la cúpula d’un dels partits obrers més poderosos de tots els temps, un estat dins l’estat, el SDP, el partit de Lassalle, Bebel i W. Liebknecht, amb noms mítics com Kautsky, Mehring o Bernstein. Es va oposar amb determinació a la política del partit sobre la guerra, a l’aprovació dels crèdits militars al 1914.

Era a la presó quan la revolució russa va triomfar l’octubre del 17, un any més tard va escriure “37 pàgines de quadern escolar amb llapis i 71 amb ploma” desenvolupant la seva crítica a la política de Lenin, Trotski i els seus amcis en temes tan fonamentals com la qüestió nacional o el desenvolupament de la democràcia i les llibertats en el nou règim soviètic. Si es repassa aquest escrit seu, més enllà de l’encert o no de les seves posicions sorpren el to, clar, directe, de camarada a camarada, lluny, llunyíssim de posteriors reverències acrítiques.

La seva llum encara ens arriba, la seva llum encara ens és necessària, potser no ens arriba amb la proximitat de un altre nom insigne marcat per la presó i la tragèdia, Antonio Gramsci, però això no vol dir que el seu pensament i el seu exemple no ens sigui necessari; potser aquesta distància ens empenyi amb més força a conèixer millor la seva obra, a pensar i actuar en el nostre present que d’això es tracta: d’evitar el compliment de les paraules de l’artiller Kragler a l’obra de Brecht: “el món és massa vell perquè vinguin temps millors i l’aiguardent és massa barat i el cel ja està llogat, amics meus.”

(Si hi hagués alguna cosa interessant i certa en aquestes lletres és responsabilitat d’aquestes lectures: Helmut Hirsch, Rosa Luxemburg, edicions 62. Bertold Brecht, Teatre Complet I, Institut del Teatre (edició dirigida per Feliu Formosa). Rosa Luxemburg, Cartas a Karl y Luise Kautsky. Paul Frölich, Rosa Luxemburg. Vida y Obra, editorial Fundamentos. Gianni Carrozza, Le mouvement des conseils en Allemagne, rev. À contretemps.)

Comparteix l'article