7.2 Aquesta primavera sembla tardor

Ja sé que cadascú de nosaltres té la seva pròpia línia de lectura, aquell fil, moltes vegades invisible que ens condueix d’un llibre a un altre sense que en sapiguem la motivació concreta, un sentit aquest que a voltes se’ns apareix quan menys ho esperem i d’altres quedarà per sempre ocult. Tots i totes tenim les nostres preferències. Tan sols volia, per si pogués ajudar algú, comentar els llibres que, d’una manera o altra m’acompanyen aquests dies d’aïllament obligatori:

Gairebé al mateix temps apareixen dues obres de Joseph Roth (1894-1939), en castellà La Marcha Radetzky de l’editorial Alba i en català L’Anticrist d’Adesiara.

La Marcha …cobreix un arc històric que va de la batalla de Solferino (1859) fins els inicis de la Gran Guerra. Un món s’acaba, el de la monarquia austrohongaresa i un de ben diferent i més cruel comença. S’acaba també un llinatge, els Trotta, el padrí havia salvat la vida a l’emperador a l’esmentada batalla; el fill serà durant tota la seva vida un important funcionari al servei de l’estat; el nét viurà de forma convulsa el seu temps, durà una vida marcada per la tensió entre el món camperol del qual prové la seva familia i la seva dedicació a l’exèrcit imperial.

L’escriptura de J. Roth és magnífica, profunda, pausada però no farragosa, intel·ligent…

Aprofito l’oportunitat, és un dir, per rellegir La Rasa d’Andrei Platónov (1899-1951) d’Edicions de 1984. L’acció transcorre a les darreries dels anys vint del segle passat a l’URSS, entre el final de la NEP i els nous plans quinquenals. No es pot dir que sigui un llibre de crítica a les noves mesures implementades per Stalin, que també ho es, però més enllà d’això el que fa Platónov és crear una mena d’irrealitat real on es mouen els personatges, els animals, la natura sencera.

N’hi ha prou amb observar el comportament disciplinat dels cavalls que han deixat la seva vida individual per iniciar una de nova al kolkhoz. Tot hi és però tot hi és d’una manera diferent. Platónov és un escriptor molt important, la seva prosa és molt especial, la seva figura molt interessant.

Un parell de setmanes abans de l’enclaustrament obligatori vaig anar a veure a l’Auditorium de Manacor l’adaptació d’aquesta obra de Philippe Claudel convertida en un magnífic monòleg a càrrec de Lluís Homar.

Abans d’anar al teatre li havia llegit Les Ànimes Grises i també l’obra que es representava, La Néta del senyor Linh. Claudel desplega a les seves obres, les que conec, una escriptura pausada i aparentment simple, però que el lector no es confiiï perquè darrere l’aparent senzillesa hi rauen les profunditats de l’ànima humana. A La néta…un home molt vell fuig del seu país asiàtic destrossat per la guerra portant amb ell la seva néta; com a refugiat arribarà a un país, del qual, la primera cosa que notarà serà que no hi ha olors…El senyor Linh no sap la llengua d’aquest país, malgrat això farà amistat amb un home vidu…l’amistat es veurà trencada de cop…atenció al gir que es produeix al final de l’obra que va obligar Lluís Homar a interrompre els aplaudiments per fer algun aclariment…qüestió de llengües.

En realitat això és una petita nota necrològica perquè el passat 23 de febrer va morir el filòsof francès Pierre Aubenque. Professor a diverses universitats i a la Sorbona durant molts anys, era un gran coneixedor de la filosofia clàssica; d’ell es pot dir que va dedicar la seva vida intel·lectual a Aristòtil. Culpable del renaixement de l’interès per la figura i l’obra de l’estagirita al segle passat. “Nuestro propósito es sencillo y se resume en pocas palabras: no pretendemos aportar novedades acerca de Aristóteles, sino que, al contrario, intentamos desaprender todo lo que la tradición ha añadido al aristotelismo primitivo.” És la modèstia del savi.

Ens deixa, entre altres, dues obres fonamentals, La prudencia en Aristóteles de Crítica i El problema del ser en Aristóteles d’Escolar y Mayo Editores. Lectures de fons per si això s’allargués molt; sigui com sigui, lectures necessàries.

Nosotros d’Evgueni Zamiatin (1884-1937) aviat complirà cent anys. No sóc massa entusiasta d’aquest gènere que s’anomena literatura distòpica però aquesta és una gran obra. Un món, l’Estat Unit, ha solucionat els dos grans problemes de la humanitat, la fam i l’amor. El primer, oferint a tots un mateix menjar tret del petroli que s’ha de mastegar tots al mateix temps i amb un nombre exacte de mossegades. El segon, amb trobades entre els dos sexes planificades i sol·licitades amb antel·lació mitjançant un cartronet de color rosa. Aquesta societat ha acabat amb el desig, la llibertat…tot ha quedat sotmès a la lògica i a l’obediència a l’estat. A més a més manté la natura i els animals més enllà d’un mur verd inexpugnable. L’ànima humana ha quedat extirpada.

L’obra és anterior a les d’Orwell i Huxley i és punt de referència pels autors russos contemporanis que es dediquen al gènere.

LLegir F. Fernández Buey sempre és un estímul intel·lectual i moral, en aquest cas, sentir-lo parlar sobre la figura Simone Weil multiplica l’interès.

L’editorial El Viejo Topo ens presenta aquest llibre de texts de l’autor de Marx (sin ismos) sobre la pensadora Simone Weil. Una edició a càrrec de S. López Arnal i Jordi Mir.

George Steiner deia que Weil era una de les grans Mestres, amb maiúscules. En ella cal destacar el lligam profund i permanent entre el pensar i el fer, la coherència entre allò que deia i allò que vivia.

Fernández Buey la defineix amb aquestes paraules: “Ningún pensador del siglo XX ha ido tan lejos como Simone Weil en la comprensión de lo que es la desdicha en la condición humana […] fue una mujer excepcional, de una sensibilidad para captar las implicaciones de la vida desgraciada de los seres humanos que no tiene parangón en la filosofía occidental. No hay duda de que esta sensibilidad tiene en ella una dimensión profundamente religiosa y mística. Pero lo admirable, en su caso, es que esta dimensión religiosa de su pensamiento haya ido de la mano con la preocupación social y el interés por la ciencia y que haya cuajado en una coherencia práctica que nos deja sin palabras para calificar su conducta.”

NOTA: Sí, d’això sortirem, n’estic convençut, quant abans millor per evitar morts i patiments innecessaris, especialment als més grans, als més pobres, als més desfavorits. Però, com sortirem? Es reforçaran els trets autoritaris i discriminadors ja presents a la nostra societat? Quan la maquinària econòmica es torni a posar en marxa, seguirem la tasca d’anihilació de territoris sencers, dels animals, del planeta? Serem capaços de canviar les nostres formes de vida social? Serem capaços de retrobar-nos per crear noves formes socials més justes, més solidàries, més conscients?

Em venen al cap unes paraules del filòsof M. Merleau Ponty: “La nostra relació amb lo vertader passa pels altres. O bé anem a lo vertader amb ells, o no és cap a lo vertader on hi anem.”